Unió Europea, la pugna pel control i la influència
La debilitat de l’eix franco-alemany, les divisions internes i uns EUA menys alineats amb la UE per la victòria de Trump, aguditzen la crisi de lideratge entre els vint-i-set
L’extrema dreta intenta capitalitzar el seu auge a través de figures com Meloni o Orbán, però el seu poder és limitat respecte a altres potències tradicionals
En l’àmbit de les relacions internacionals, sovint s’utilitza una cita per parlar del lideratge a la Unió Europea: “A qui truco, si vull parlar amb Europa?” L’expressió s’atribueix a l’ex secretari d’Estat dels EUA Henry Kissinger i pretén mostrar l’heterogeneïtat que ha regnat sovint en un club comunitari format per múltiples institucions i països amb visions polítiques divergents. Alemanya i l’Estat francès n’han acostumat a ser els pesos pesants, per la seva importància econòmica i històrica i per la rellevància de les seves figures polítiques. Una bona mostra d’aquesta hegemonia es va fer palesa quan el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va viatjar per primera vegada a la Unió Europea (UE) un any després de l’inici de la invasió russa, el febrer del 2023.
La primera trobada de Zelenski amb líders europeus es va produir al palau de l’Elisi, on va ser rebut pel president francès, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz. París i Berlín van passar novament al davant de Brussel·les, fent evident que les regnes de poder a Europa encara estaven dominades per les potències tradicionals. Però aquell instant ja queda lluny i l’escenari ha canviat.
La guerra d’Ucraïna ha passat factura, les divisions entre els estats membres s’han accentuat i l’auge de l’extrema dreta s’ha consolidat. La crisi s’ha fet notar en el motor franco-alemany, que ha vist com la inestabilitat interna els ha debilitat en l’escenari internacional: Scholz s’enfronta a una qüestió de confiança que previsiblement derivarà en unes altres eleccions, mentre que el cap de l’executiu de Macron, Michel Barnier, va ser destituït la setmana passada després d’una moció de censura.
A més de tot això, l’arribada imminent de Donald Trump a la Casa Blanca aguditza encara més la crisi de lideratge entre els vint-i-set, ja que les figures més properes al magnat nord-americà dins la Unió –com l’hongarès Viktor Orbán– es consideren més aviat botxins i no pas socis en qui poder confiar.
Enmig d’aquest entramat, una figura de les que semblen més reforçades és la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula Von der Leyen, disposada a assumir un rol encara més protagonista en la nova legislatura. La fórmula que ha emprat per organitzar les carteres del seu nou executiu fa que les decisions de més rellevància hagin de passar per les seves mans. L’anterior mandat també l’ha consolidat com una de les figures que cal tenir en compte, sent ella la cara visible de la Unió durant la crisi de la covid-19 i la guerra d’Ucraïna. “Von der Leyen ha demostrat ser una figura molt presidencial i que ha sabut guanyar una reputació”, assenyala la investigadora de la fàbrica d’idees CEPS, Sophia Russack. No és casualitat que, segons una enquesta publicada a mitjans del 2024, tres de cada quatre europeus reconeguessin el nom i la cara de Von der Leyen, un percentatge que cap dels seus predecessors havia assolit.
No obstant això, l’alemanya també té els seus punts febles. Per ser escollida, va haver de negociar més enllà de la tradicional majoria centrista –formada per populars, socialdemòcrates i liberals– que l’havia validat en el darrer mandat. I si bé la seva idea es basa a tenir contentes les grans capitals, el seu col·legi de comissaris va haver de superar unes negociacions aferrissades a l’Eurocambra que van fer evident la inestabilitat en el si de la Unió.
D’altra banda, la victòria de Trump pot jugar en contra seu. El director de la fàbrica d’idees Brussels Institute for Geopolitics, Luuk van Middelaar, identifica dos factors. “Un és que [Von der Leyen] és alemanya, i a Trump no li agrada Alemanya”, indica, tot recordant els frec a frec que va mantenir el republicà amb la llavors cancellera Angela Merkel. “El segon motiu és que Trump és un sexista i no es pren les dones d’una manera tan seriosa”, manifesta.
Part de l’èxit que tindrà o no Von der Leyen al capdavant de l’executiu comunitari també dependrà de la seva relació amb Alemanya. Encara que el país es trobi en hores baixes i amb una economia estancada, els experts auguren que la situació s’estabilitzarà en els pròxims mesos. Les eleccions que previsiblement se celebraran al febrer ja apunten a una victòria de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), el partit d’on prové Von der Leyen. “La connexió entre la presidenta de la Comissió i el canceller alemany és molt important; si hi ha bona sintonia hi ha estabilitat, i la relació amb Scholz [de la família dels socialdemòcrates] no era tan bona”, subratlla Russack. De retruc, això també podria beneficiar el que molts preveuen que serà el nou canceller, Friederich Merz, qui passaria a ser automàticament una de les veus més autoritzades en les relacions internacionals i un nou líder a tenir en compte en el trencaclosques de poder a la Unió. “Qui és canceller és escoltat a Europa”, sosté l’expert Van Middelaar.
A l’Estat francès, en canvi, la situació és bastant més inestable, tot i que els acadèmics coincideixen a assenyalar que també s’acabarà estabilitzant. La setmana passada, i malgrat la dimissió del primer ministre, Michel Barnier, el president Emmanuel Macron va anunciar que té la intenció d’esgotar el seu mandat, que expira a mitjan 2027. “Tres anys són molts; la política domèstica trigarà un temps a normalitzar-se, però després Macron tornarà amb propostes per fer moure la Unió Europea cap endavant”, sosté el director del programa Europa al Món de l’Institut Egmont de Brussel·les, reivindicant el president francès com un dels puntals del projecte europeu.
Noms que cal tenir en compte
Però el tauler és tan ampli i el joc tan complex, que altres personalitats volen elevar el seu grau de protagonisme. Una d’elles és la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, líder de la tercera potència econòmica de la Unió Europea i referent dins l’espectre de l’extrema dreta. La presidenta dels Conservadors i Reformistes Europeus aspira a ser la interlocutora entre Trump i la UE, especialment després d’haver teixit bones relacions amb personalitats com Elon Musk –a qui el president electe dels EUA ha encarregat retallar despeses a l’administració pública– i d’haver estat acceptada per Von der Leyen com a figura “proeuropea”.
Ara bé, independentment dels moviments de Meloni, s’entreveu difícil que la líder italiana pugui passar per sobre d’Alemanya i l’Estat francès, encara que aquests països passin moments d’inestabilitat. “El poder dels estats és fonamental, i Itàlia no pot pretendre situar-se al mateix nivell”, assenyalen fonts del Brussels Institut for Geopolitics. El mateix passa amb la resta de líders d’extrema dreta com Orbán, que tot i haver-se reunit amb Trump en diverses ocasions i referir-se al magnat com a “amic”, encapçala un país amb un pes polític molt inferior al d’altres socis europeus. En paral·lel, les friccions dins l’extrema dreta es donen sovint, cosa que dificulta que emergeixi la figura d’un líder destacat.
Un altre dels noms que apareixen en aquest joc de poder és el del primer ministre polonès, Donald Tusk, una veu proeuropea referent a l’est, compromès amb l’OTAN i expresident del Consell Europeu. El president espanyol, Pedro Sánchez, també és un nom que cal tenir en compte, sobretot per la bona sintonia que manté amb Von der Leyen i pel fet de ser el pont amb l’Amèrica Llatina i l’únic líder socialista al capdavant d’una de les majors potències europees, tot i que la política domèstica també li impedeix projectar-se en major mesura a escala internacional.
Per acabar, alguns destaquen la figura del nou president del Consell Europeu, el portuguès António Costa, qui sobre el paper ha de contribuir que els líders dels estats membres arribin a consensos sobre qüestions transcendentals. A diferència del seu predecessor, el belga Charles Michel, el portuguès és un polític amb una carrera política més que consolidada i que no ha de demostrar res a ningú. En aquest sentit, els experts esperen d’ell una actitud més “diplomàtica” que podria elevar el grau d’importància del seu rol i convertir-lo en una de les altres figures a tenir en compte per ocupar un espai rellevant en el complex puzle del lideratge de la Unió.