“Els països avançats tenen una regulació de la direcció pública professional”

És cert que s’ha intentat moltes vegades, i que la majoria d’intents, si no tots, han estat una impostura. Aquest cop, l’element diferencial és que hi ha una intenció molt explícita per part del govern. De fet, la reforma de l’administració va començar el mateix dia que el conseller de la Presidència la va anunciar, el 7 d’octubre, i l’endemà hi va haver l’acord de govern amb un conjunt de mesures urgents. La comissió fa propostes i d’assessoria en el desenvolupament que fa el govern del seu pla, però la clau és que hi hagi valentia política. I hi ha un compromís molt clar i explícit per part del govern, del president i del conseller de la Presidència. Aquest cop sí que va de debò.

De diagnosi, no en fem, perquè n’hi ha hagut moltes. La Generalitat té problemes bastant comuns amb les altres administracions públiques. La seva situació és especialment compromesa, perquè es dona una confluència de factors que fa que hagi quedat en una certa obsolescència. El primer és que no hi ha hagut cap reforma des que es va constituir la Generalitat, ens hem de referenciar amb l’administració general de l’Estat. I l’última reforma que es va fer a Espanya va ser als anys seixanta. L’altre element és que la demografia ens ha esclafat. Teníem una administració dimensionada per atendre sis milions d’habitants i hem tingut un creixement del 37% de la població. Això ens porta a un altre element, que és l’envelliment de la població. A mesura que va envellint, la tensió en els serveis públics és molt més gran, especialment en l’àmbit sociosanitari. I encara hi ha un altre element, que és l’envelliment dels empleats públics. Jo he passat de la depressió absoluta a una il·lusió i expectativa. A l’abril vaig publicar un llibre, El colapso de la administración pública en España, en què advertia que o es feia una reforma urgent o això col·lapsava. Ara estic expectant i il·lusionat perquè, per primer cop, hi ha un govern que entoma de manera explícita, convençuda i valenta un procés de reforma.

Tenim diversos grups que hi treballen. Implica una millor tramitació i digitalització, però també una simplificació normativa, que no és fàcil. El gran eslògan és combatre la burocràcia, la burocràcia com el dimoni absolut de tot. Jo en soc un defensor, perquè hem de pensar que és com el colesterol: si ataquem tot el del nostre cos, ens morim; hem de saber distingir el bo del dolent. Amb la burocràcia succeeix el mateix: si l’eliminéssim tota, perdríem la seguretat jurídica i institucional. El que hem d’atacar és aquesta sobreburocràcia que està absolutament injustificada i té una mena de creixement vegetatiu. Hem de canviar el model conceptual de gestió, perquè, si no, estaríem fent una simple poda, que la farem. Després, hem de canviar la dinàmica organitzativa per evitar aquesta creació exuberant de burocràcia innecessària.

Una reforma, des d’un punt de vista tècnic, és lenta. Ara bé, estem en una situació tan crítica de falta de legitimitat social i d’escepticisme social, també entre els mateixos empleats públics, que hem de donar senyals ràpid. La comissió té deu mesos per fer un informe, però volem implementar les mesures de manera urgent. Quan lliurem l’informe, una tercera part de les mesures que s’hi proposin ja hauran estat implementades. Moltes de les quals tenen a veure amb la simplificació de tràmits i normativa. Una altra mesura és establir la direcció pública professional, i una altra és fer processos selectius més fluids i ràpids i que valorin més les competències que els coneixements de tipus memorístic. Aquestes mesures han d’estar implementades d’aquí a quatre o cinc mesos. Una altra tercera part dels continguts de l’informe haurien d’estar en procés quan el lliurem. I només una tercera part anirien més enllà, perquè hi ha elements que impliquen canvis legislatius que són complexos, com podria ser el cas de la nova llei de funció pública. És urgent canviar els sistemes de selecció i introduir la direcció pública professional de manera ràpida i immediata en la llei d’acompanyament i un reglament per donar senyals de canvi. I ja farem la llei definitiva més a mitjà termini. Aquesta és la lògica de jugar amb els tempos: terminis ràpids per aconseguir legitimitat i començar a donar senyals, i hi ha altres mesures que són a mitjà i llarg termini perquè hi ha passos tècnics que no ens podem saltar.

Sens dubte. Durant la pandèmia ens vam adonar que l’administració catalana està altament digitalitzada. I relacionar-se digitalment està molt bé, i és imprescindible, però hem de tenir en compte que el 40% de la població no té les competències mínimes per interaccionar amb l’administració pública, ni per llenguatge ni per competències tecnològiques. No podem deixar aquesta població fora, que és justament la més vulnerable i la que requereix més atenció. L’administració presencial ha de ser sempre present de manera estructural. Hem de veure un tipus d’atenció híbrida que combini el millor de la presencial i el millor de la digital. Perquè la gent pot tenir algun tipus d’urgència i se l’ha d’atendre. Se’n va adonar tothom perquè era molt palmari i la societat estava molt crispada. Ara podem dir que no hi ha cap administració pública que a la pràctica obligui a la cita prèvia. Va ser un dels elements més negatius de la pandèmia, una externalitat negativa, que crec que va ser inconscient.

Sí, tenim un grup que té com a objectiu la simplificació del llenguatge administratiu. Com en els altres, aquí hi ha les millors expertes en filologia i lingüística del país, molt especialitzades en aquesta matèria. El compromís que tenim és aconseguir una vegada per totes simplificar el llenguatge administratiu, que sigui robust tècnicament, però totalment comprensible.

És injust, però sí que és veritat que els empleats públics –tenim funcionaris laborals i interins– moltes vegades reben l’impacte negatiu de la mala imatge de problemes de cultura política i del mal funcionament d’alguns tràmits, que fa que la gent generalitzi. Quan expliques que els empleats públics són el personal mèdic, el d’infermeria, els docents, etc., llavors la seva imatge canvia totalment. De funcionaris amb la imatge del segle XIX ja no n’hi ha, tenim gent enormement especialitzada. Però és cert que és una preocupació. Justament tenim un àmbit de prestigi institucional, liderat per Xavier Marcet, en què intentem represtigiar la funció pública. Estar al servei dels conciutadans, la defensa del bé comú i de l’interès general és l’element professional més valuós i una tasca enormement complexa que hem de reivindicar. És molt important en un moment de relleu generacional en què haurem d’incorporar molt de talent a l’administració pública i hem de fer que per als joves sigui atractiu treballar-hi.

A l’administració pública, el primer element és el tema de mèrit i capacitat. Han de ser sistemes d’accés estrictament meritocràtics i la manera més senzilla de fer-ho és la memorística, fàcilment mesurable. Però si mirem el marc comparat, hi ha molt pocs països que ho facin així. Hi ha tot tipus de proves estrictament meritocràtiques, però que avaluen més les competències dels empleats públics. Es poden fer tests d’intel·ligència, tests psicosocials per a la capacitat de treballar col·laborativament, i proves de competències, que són proves pràctiques per veure la capacitat de gestionar la informació.

Sí, la idea és donar un senyal ràpid. És molt rellevant, perquè si no tens els directius públics professionals empoderats, amb un estatut que asseguri que tenen les competències per exercir i que els protegeixi d’una sobrepolitització de l’àmbit tècnic, que és el que està passant ara per la via de la lliure designació i també perquè la política baixa a àmbits que són molt tècnics, aleshores estem desprofessionalitzant, com diu el conseller. Aquells països on hi ha més estabilitat entre els directius quan canvia el govern, tenen millor qualitat institucional i serveis públics. En aquells on hi ha més canvis, hi ha fractura, discontinuïtat, pèrdua de coneixement i aquest efecte Penèlope de teixir en un mandat i desteixir quan canvia el govern. Espanya, i aquí estem dins la tradició administrativa espanyola, és el país d’Europa on hi ha més canvis de directius tècnics. Tots els països avançats tenen una regulació específica de la direcció pública professional. Com que per fer una llei cal temps, la idea és fer una regulació a la llei d’acompanyament, automàticament fer un reglament i implementar-ho. Que d’aquí a tres o quatre mesos puguem dir que tenim una direcció pública professional que comença a funcionar a la Generalitat.

Ara tenim totes les subdireccions generals o assimilats, que és el primer nivell tècnic professional de l’administració, entre funcionaris del grup A1, però per lliure designació. Aquest sistema no assegura que la gent que ocupa aquests llocs tingui les competències i, de vegades, es produeix una certa contaminació política o de caràcter personal. Diuen que és un sistema de circuit tancat: quan entra un partit, canvia i hi fica els seus. Això també estimula una certa politització d’aquest àmbit, que ha de ser professionalitzat. S’ha de limitar la lliure designació assegurant que qui es triï tingui les competències mínimes per poder exercir les funcions. A més, a les comunitats autònomes hi ha una part política molt àmplia, que arriba fins a totes les direccions generals. I aquí, l’ambició és, de moment, fer que la meitat de les quals, les que són més tècniques, s’acullin al sistema meritocràtic de direcció pública professional. Per exemple, les direccions de serveis de les conselleries, que és un àmbit molt tècnic i intern, s’han de professionalitzar. En canvi, hi ha altres direccions generals que tenen un contingut més polític i es mantindrien. Potser més endavant es pot plantejar que totes les direccions generals siguin tècniques, perquè es podria jugar amb les secretaries sectorials com a elements polítics, però són elements a definir.

No necessàriament. El problema és que teníem un sistema absolutament discrecional. I no assegurava que els directius tinguessin les competències, perquè això depenia molt de qui governava. Però no impedia que en alguns casos es polititzés.

Si es va seguint un calendari intensiu i es manté la tensió, es poden apuntalar les reformes, tant les més urgents com les més profundes. És obvi que, com més ampli sigui el consens, millor. Un cop un partit obre la llauna, se’m fa molt difícil pensar que els partits a l’oposició no donaran suport a una llei de simplificació administrativa perquè els tràmits siguin més fluids. Qui pot estar-hi en contra? Qui pot estar en contra de la direcció pública professional? Ho estem fent per millorar la qualitat de l’atenció als ciutadans i la dels serveis públics. És molt difícil que quan algú agafa la iniciativa, quan se la juga, els altres partits ho bloquegin, perquè, repeteixo, són iniciatives molt tècniques i tenen un ampli consens social i un consens entre tots els operadors socioeconòmics.