Dones que van trencar barreres

Jugar a camp contrari

Algunes d’aquestes pioneres, la trajectòria de les quals tot just s’ha començat a recuperar de l’oblit en els darrers anys, van lluitar de forma isolada per obrir-se camí en espais tradicionalment reservats als homes o que directament eren vetats a les dones. I van haver de nedar a contracorrent o trencant sostres de formigó armat. En el terreny de la medicina, per exemple, val la pena destacar els noms d’Elena Maseras, primera metgessa; Martina Castells, primera doctora en medicina, i Dolors Aleu, primera metgessa titular. Totes tres van obrir camí i van acumular un munt d’anècdotes que avui ens semblen inversemblants. Castells era besneta, neta, filla i germana de metges; i no va voler deixar de preservar aquesta tradició familiar i fer realitat el seu somni. Un bon dia del mes d’octubre del 1877 es va plantar a l’atri del Col·legi de Medicina de Barcelona per reclamar participar en una càtedra d’anatomia. El doctor Josep de Letamendi es va convertir en el seu avalador contra aquells que argumentaven que “una dona, pel simple fet d’assistir a un curs d’anatomia, ha hagut de perdre tot pudor”; i també es va dedicar a convèncer els 300 alumnes (tot homes), que van quedar “posseïts d’esglai davant aquella situació radicalment nova”. Letamendi explicaria anys després, amb complaença, la reacció dels seus alumnes: “Quin contrast entre la conducta d’aquells joves escolars, liberals espontanis i ingenus, amb la de no pocs suposats redemptors del país, el liberalisme del qual trontolla davant la simple imaginació que una dona aspiri a alliberar-se d’aquella històrica trilogia de bressol, cuina i calcetes!”. Castells també va tenir problemes el 27 d’octubre del 1882, quan va defensar la seva tesi doctoral, dedicada a l’Educació física, moral i intel·lectual que ha de donar-se a la dona per tal que contribueixi a la perfecció i a la felicitat de la Humanitat. El tribunal va decidir suprimir una tradició a partir de la qual el claustre de professors abraçava el nou doctor en medicina i cirurgia, i van fer-ho pel simple fet que es tractava d’una dona. Val la pena recordar que fins al 1910 les dones no podien accedir lliurement a la universitat. Una Reial Ordre de l’11 de juny del 1888, aprovada expressament per cobrir el suposat buit legal, establia que no podien matricular-se com a alumnes oficials. Només podien fer-ho com a “privades” (el que avui seria “lliure”) si disposaven de l’autorització del rector. En el cas d’Elena Maseras, es va enfrontar al tribunal que havia d’examinar-la d’història de la medicina a la Facultat de Madrid. Un dels jutges, disposat a barrar-li el pas amb qualsevol excusa imaginable, li va etzibar: “Aquestes paperetes són falses.” Ella, però, no es va arronsar i va respondre que els havien expedit des de la secretaria de la facultat, a la qual cosa el jutge li va replicar: “Bé, falses o no, no vull doctores amb faldilles.” L’alumna es va retirar i va ser necessari nomenar un altre tribunal. Els casos d’Elena Maseras i Dolors Aleu, que el 1882 es va convertir en la primera dona llicenciada en medicina, van provocar un intens debat. Ambdues van trigar tres anys a rebre el títol que els corresponia; un temps que Maseras va destinar a llicenciar-se en magisteri, una professió que acabaria exercint la resta de la seva vida. Aleu, en canvi, va exercir durant vint-i-cinc anys a les dues consultes que va obrir a la rambla de Catalunya de Barcelona.

Una altra pionera, en aquest cas en l’àmbit del periodisme, va ser la Maria Luz Morales, la primera directora d’un diari, concretament de La Vanguardia. Morales, que havia arribat amb la seva família procedent de Galícia i Andalusia, va trencar motlles des de bon començament: va ser la primera dona sòcia de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès i el 1923 va entrar a formar part de la redacció del rotatiu barceloní. En esclatar la guerra va assumir el càrrec de directora i, quan van entrar els feixistes, va ser represaliada, reclosa al convent de monges de la carretera de Sarrià.

També trobem pioneres en l’àmbit de l’esport o el lleure, com ara la Mari Pepa Colomer, qui el 19 de gener del 1931, amb només 18 anys, es va convertir en la primera dona que va aconseguir una llicència per pilotar un avió. L’endemà de fer el seu bateig oficial, un cronista de La Veu de Catalunya destacava que “la primera aviadora de la nostra terra” havia fet “un aprenentatge de l’aviació pràctic, ràpid i brillant, amb només vint hores de vol i sense cap prèvia preparació”; i es preguntava: “Qui serà la segona aviadora catalana?” Tot i que van passar més desapercebudes, dues altres dones, Maria Antònia Simó i Teresa Bartomeu, es van convertir en pioneres de l’alpinisme i de l’esquí.

Les dones també han ocupat, amb enormes dificultats, espais i professions tradicionalment associats als homes, com ara la seguretat. Una d’aquestes és la Míriam Galisteo, que l’any 2006 es va convertir en la primera dona que accedia a l’equip d’extinció d’incendis del cos de bombers de Barcelona; una veritable proesa si tenim en compte que el cos havia estat creat el 1865. En una entrevista al digital El Nacional, Galisteo explicava sobre quan va entrar per primera vegada al parc de bombers: “Hi havia molts homes a punt de jubilar-se. Eren companys a qui els va sorprendre molt que entrés una dona dins el cos i algun comentari em va caure.”

La lluita feminista

D’altres pioneres van centrar-se en una lluita més col·lectiva, ja fos reclamant la millora dels drets laborals o el dret de sufragi. Una de les primeres va ser l’andalusa Ángeles López de Ayala, que es va establir a Barcelona fugint d’un atemptat de què havia estat víctima a Santander. Ayala va impulsar la Societat Autònoma de Dones de Barcelona (1891), la primera organització feminista del país; i també es va convertir en una de les impulsores d’una manifestació que va omplir els carrers del centre de Barcelona el 10 de juliol del 1910. Les manifestants, 22.000 segons algunes fonts, van sortir de la plaça d’Urquinaona i es van dirigir fins al govern civil, on van lliurar un manifest en què es protestava contra la interpretació que el govern havia fet de l’article 11 de la Constitució, en el qual s’establia que “la religió catòlica, apostòlica, romana, era l’oficial de l’Estat” i es prohibien “altres cerimònies ni manifestacions públiques que les de la religió de l’Estat”. Es tractava d’una concessió a l’Església, que controlava l’ensenyament, els serveis socials i la moral de la població. Moltes de les manifestants duien al pit una caricatura en què es podia veure una figura de la República clavant un cop de peu a un frare.

A banda d’aquesta manifestació específica, les dones van assumir un protagonisme notable en les revoltes i les mobilitzacions que es van produir durant el primer terç del segle XX, des de la Setmana Tràgica del 1909 fins l’anomenat motí de les dones del 1918 contra la fam i el fred. Les cròniques de l’època expliquen que les dones que participaven en aquelles mobilitzacions “van obligar els homes que intentaven sumar-se a la manifestació a retirar-se (...). En un míting de 5.000 dones, no es va permetre l’entrada a cap home”. I titulava que les dones s’havien “apoderat de Barcelona”. En aquesta manifestació va destacar una altra pionera, Amàlia Alegre, que havia estat la persona que havia penjat la convocatòria de la manifestació que va paralitzar la ciutat sencera i, allò que és més rellevant, va aconseguir millorar el proveïment i fer abaixar els preus del pa, producte de primera necessitat, fins a un 30%. De fet, els darrers estudis indiquen que en les protestes i vagues laborals que va haver-hi entre el 1905 i el 1921 hi havia més obreres que no pas obrers; i que aquestes mostraven, tal com recorda la historiadora Mary Nash, un “alt nivell de combativitat i de resistència”.

El terreny de la política

Un dels puntals d’aquesta revolució es va produir en l’àmbit dels drets polítics. El moment de màxima eclosió va ser durant el període de la República, entre el 1931 i el 1939. Però, ja des d’abans, les dones van trobar canals per fer sentir la seva veu. Per donar-ne exemple, podem recordar les mobilitzacions que es van produir el 1930, durant l’anomenava “Dictatova”, quan les dones van liderar les mobilitzacions per aconseguir l’amnistia dels represaliats per la dictadura. En aquells moments van destacar figures com la dibuixant Lola Anglada, batejada com “la marona dels presos” pel seu compromís a favor de represaliats pel complot del Garraf, un intent d’atemptar contra el rei Alfons XIII. Les dones catalanes van recollir fins a 200.000 signatures a favor de l’amnistia, una quantitat espectacular que va obligar el govern de Dámaso Berenguer a moure fitxa. La implicació a favor de la llibertat dels presos i contra la pena de mort tindria continuïtat després del 6 d’octubre del 1934, quan dones del Partit Republicà Radical i de la Lliga Catalana van liderar la recollida de signatures a favor de l’indult dels comandaments policials, que havien estat condemnats a mort.

El debat sobre la constitució republicana i el dret de vot es va convertir en el primer cavall de batalla. Des de les pàgines del diari L’Opinió, Mercè Loperena assenyalava que el camí que s’estava obrint era “una revolució tot just començada”; i expressava la necessitat de vèncer els obstacles: “Les dones hem envaït universitats, càtedres, oficines, tallers. Ens guanyem la vida, anem soles pel carrer, som respectades però encara no som «lliures». Ens pensem que ho som, ens en fem la il·lusió, i els homes ens mantenen en aquest engany.” I indicava com un dels principals reptes el reconeixement del dret de vot: “La dona catalana encara no disposa del dret de sufragi; pot ésser elegida, però no electora. Amb això, se’ns deixa respectuosament a part; tal vegada reservades com una força reconeguda, però encara perillosa avui.” L’historiador Josep Lluís Martin Berbois ha destacat que “era factible la confecció d’un cens femení, o almenys d’una part, i que el govern de la Generalitat no realitzà el cens per por de perdre les futures eleccions”.

Un vot polèmic

Va ser aquesta imatge estereotipada d’una dona que feia nosa i que estava supeditada a les directrius de l’Església la que va fer que no pogués votar ni en el referèndum de l’Estatut ni tampoc en les primeres eleccions al Parlament. En el primer cas, les dones es van mobilitzar de forma entusiasta i a través de fórmules alternatives per expressar el seu suport al projecte d’Estatut de Núria: van publicar articles als diaris, van repartir propaganda pels carrers i, sobretot, van recollir 432.111 signatures; una quantitat molt considerable si tenim en compte que en el referèndum del 2 d’agost del 1931 es va arribar als 593.691 vots favorables d’homes. El 20 d’abril del 1932, quan van tenir coneixement que no podrien votar en les primeres eleccions al Parlament amb l’excusa que no s’havia pogut confeccionar el cens, les dones van adreçar una carta al president de la Generalitat, Francesc Macià, en què li expressaven el convenciment que “fóra ofensiu als nostres sentiments patriòtics i a la nostra catalanitat irrenunciable, pretendre excloure el nostre sexe de les primeres eleccions que han de celebrar-se una volta aprovat l’Estatut de Catalunya”. La carta la signaven dones de totes les ideologies, des de tradicionalistes fins a socialistes. En tot cas, va ser necessari esperar el 19 de novembre del 1933, durant les eleccions per a la renovació del Congrés, per veure per primera vegades les dones concórrer a les urnes, com un subjecte polític amb els mateixos drets que els homes. El resultat d’aquelles eleccions, amb un gir cap a la dreta, va servir perquè alguns l’atribuïssin a la participació de les dones, tot i que, com indica l’advocat Amadeu Hurtado en les seves memòries, el cert és que “la intervenció de les dones no va tenir altra conseqüència que doblar la votació de cada partit”.

Va ser durant la República, també, que es va començar a visibilitzar un fenomen embrionari, però al mateix temps revolucionari: la presència de les dones en espais de responsabilitat política. Va ser durant aquells anys quan trobem una dona al capdavant d’un ministeri o d’un ajuntament, esdeveniments que van quedar eclipsats per la dictadura franquista però que van obrir camí. La primera va ser la catalana Frederica Montseny, que es va convertir en ministra de Sanitat i Assistència Social, malgrat la seva ideologia àcrata. Des d’aquesta responsabilitat va impulsar algunes mesures revolucionàries, com ara un projecte de llei de l’avortament, un dret que no seria reconegut fins cinquanta anys després.

Daltra banda, la primera alcaldessa va ser la republicana Nativitat Yarza al capdavant del municipi de Bellprat (Anoia). En una entrevista que va aparèixer al diari La Humanitat l’endemà de visitar el president de la Generalitat, Yarza destacava que “la dona no ha donat fins ara el rendiment que té destinat en la vida política”, i assenyalava que això havia estat així “per diverses causes, cap d’elles de la seva responsabilitat”. El procés d’assumpció de responsabilitats, molt tímid, es va accelerar durant la guerra, amb dones que van assumir responsabilitats municipals en un escenari extremadament complicat, algunes d’elles quan les tropes franquistes ja havien iniciat l’ofensiva final per ocupar Catalunya i la derrota era més que evident; però, com molts altres avenços, es va tallar en sec durant la dictadura.