Agafats pels daixonses

En segles pretèrits, en temps de seque­res con­ti­nu­a­des, quan les colli­tes cor­rien perill de ser molt migra­des, ruïnoses, quan la segu­re­tat d'entrar en una crisi ali­mentària tocava a la porta, era con­su­e­tud fer roga­ti­ves a algun sant per dema­nar que inter­cedís a Déu Nos­tre Senyor perquè es dignés a enviar plu­ges gene­ro­ses als camps asse­de­gats. De fet, l'any pas­sat, que en temps d'ara la secada era grossa –recor­din com cada dia ens ense­nya­ven l'església de Sant Romà de Sau–, l'experiència es va repe­tir en diver­sos indrets. Si eren tenaços i repe­tien les pregàries i les pro­ces­sons, un dia o altre eren escol­tats, i la pluja espe­rada arri­bava, tot i que pot­ser, a vega­des, ho feia a des­temps. I si vostès són incrèduls, hau­rem de dir que les seque­res un dia o altre s'aca­ben i sem­pre, una hora o altra, arri­ben temps de majors humi­tats.

Si bé és cert que la sequera llarga de l'any pas­sat es va aca­bar –tal vegada per la inter­cessió de la More­neta a petició del con­se­ller Bal­ta­sar–, en aquest país en tenim una altra que fa temps que dura, i que per aca­bar-la no hem pas de cla­mar al cel, sinó al cen­tre geogràfic de la pell de brau. Fa mesos, per no dir anys, que fem roga­ti­ves, pregàries i pro­ces­sons de tota mena per obte­nir l'aigua finan­cera que tanta falta fa als camps dels depar­ta­ments de la Gene­ra­li­tat. Totes les litúrgies pos­si­bles han estat uti­lit­za­des, totes les imat­ges dels sants amb reco­ne­guda influència, con­si­de­ració o devoció han estat por­ta­des a pro­cessó, fins i tot s'ha tret el «sant Cristo gros». Pràcti­ca­ment totes les famílies de l'arc par­la­men­tari hi han par­ti­ci­pat, han pre­gat de diver­ses mane­res, cadas­cuna uti­lit­zant devo­ci­o­na­ris dife­rents, pro­cla­mant que el seu era el millor i etzi­bant, si con­ve­nia, una coça als com­panys de pregàries. El déu de l'Espa­nya, però, n'ha fet cas omís, fa l'orni men­tre es dis­treu com­pla­ent les ter­res i la gent de fide­li­tat abso­luta. A nosal­tres, humans que ante­po­sem el raci­o­cini per davant de tot, que ens fla­gel·lem per qual­se­vol mena de culpa, que patim hor­rors quan no ens esti­men, que ens delim per ser ente­sos, sem­bla men­tida com ens estra­nya encara que el déu que sabem que ens té avor­rits no com­pla­gui les nos­tres pregàries i peti­ci­ons. Els seus sacer­dots, els que par­len en nom de les sagra­des cons­ti­tu­ci­ons, de les essències into­ca­bles, de les fron­te­res sacra­lit­za­des, de la llen­gua uni­ver­sal, ens han dit de tot: inso­li­da­ris, apro­fi­tats, gar­re­pes, mal­gas­ta­dors, injus­tos; ens han con­si­de­rat per­ver­sa­ment situ­ats fora dels prin­ci­pis que hau­rien de regir tots els homes i les dones d'aquesta pell de brau; fugen de tota mena d'acti­tud dia­lo­gant, de tot prin­cipi d'equa­ni­mi­tat. S'asse­gu­ren el sou i en aques­tes qüesti­ons tot s'hi val. Si pre­sen­tem números rao­na­bles, en fan de fal­sos o de basats en mit­ges veri­tats; si donem raons, esva­lo­ten el galli­ner per con­fon­dre'ns; si plan­tem cara, ens ame­na­cen amb la força bruta; si dema­nem justícia, se'n foten de nosal­tres i fan lleis per fotre'ns, que perquè no s'enfa­din si convé votem afir­ma­ti­va­ment. Ens tenen ben aga­fats pels dai­xon­ses!

La tena­ci­tat és una vir­tut inqüesti­o­na­ble, però, n'hi haurà prou? O tal vegada, impo­tents, hau­rem de con­ti­nuar implo­rant can­tant la mallor­quina cançó: «Aigua, vos dema­nam, aigua, / i vós, Senyor, mos dau vent / i mos girau ses espat­lles / i feis com qui no mos sent», o plens d'ira, can­sats de roga­ti­ves desa­te­ses, tira­rem el sant a la bassa, al riu o a la mar, sense saber gaire què fer després.

Ens ho hauríem de fer mirar, o hauríem de començar a com­por­tar-nos com a per­so­nes grans!