Resistir o morir d'èxit
Zapatero es conforma amb una dolça derrota com a colofó del seu agònic mandat i Rajoy té l'oportunitat d'obtenir molt bons resultats, i si no el partit tornarà a qüestionar-lo
El PSOE confia que el votant d'esquerra no hagi tingut temps d'interioritzar el missatge dels “indignats” mentre el PP observa desconcertat el ressò de la protesta al carrer
El PSOE ha renunciat
a posar el focus en els candidats i ha optat
pel cos a cos amb el PP
Temor, neguit, sensació de vertigen... Ben segur que la jornada de reflexió no ha servit perquè la cúpula del PSOE pugui descansar després d'una de les campanyes electorals més intenses des que José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general. És molt possible que, acostumats a l'adrenalina electoral, la tranquil·litat del dia els hagi posat encara més nerviosos. I només els calia que milers de ciutadans hagin decidit passar l'últim tram de campanya al carrer llançant discursos dispersos però amb un denominador comú: que la classe política actual ha demostrat que és incapaç de resoldre els problemes reals de la gent i que, a més, no sap escoltar-los.
Per tot plegat, els socialistes són conscients que aquesta nit més d'un dirigent autonòmic i local podria entrar en estat de xoc quan se sàpiguen els resultats i per això el nucli dur ja fa temps que prepara el terreny perquè el líder, ja gairebé en funcions, assumeixi en primera persona una derrota, que a hores d'ara només aspiren que sigui “digerible”. Les últimes setmanes Zapatero s'ha implicat al màxim en la batalla, malgrat que molts representants territorials i locals no l'han volgut per casa seva o bé han acceptat la seva presència remugant.
Amb el pretext que encara mana, el líder del PSOE s'ha passejat arreu de l'Estat –excepte per Catalunya– coneixedor que la marca ZP està molt desgastada i que empastifa les sigles socialistes. En canvi, Mariano Rajoy s'ha mogut per allà on ha volgut amb la tranquil·litat d'observar que, si bé la seva persona desperta escàs o nul entusiasme, les lletres PP són les que més venen en aquest moment. La qüestió, però, és que tant s'afirma que els populars s'ho enduran tot que quedar-se a les portes de l'èxit serà un cop massa dur per a un líder que mai no ha acabat d'agradar al conjunt de la militància com a cap de llista a les generals. Si De Cospedal no se'n surt a Castella-la Manxa, si l'enfadat Álvarez-Cascos es fa l'amo d'Astúries –encara que el PP el deixarà governar per desallotjar el PSOE– o si Sevilla i Lleó continuen de color vermell al mapa, a Rajoy no li sortiran els números. I la cúpula del partit voldrà passar comptes.
Bildu i rescat econòmic
L'estratègia de campanya ha evidenciat aquestes ànsies d'acumular o retenir el poder mirant sobretot com afectarà les generals. Així, mentre el PSOE assegurava que centraria els missatges en qüestions autonòmiques o locals deixant que lluïssin els seus candidats, el PP va treure tota l'artilleria i la cúpula del partit es va desplegar arreu de l'Estat exhibint els seus grans clàssics: la lluita antiterrorista, qüestionant la presència de Bildu, i atiant la por d'un possible rescat d'Espanya per part dels organismes internacionals. La crisi econòmica i com afecta directament el ciutadà va quedar reduïda per part del PP a repetir que hi ha gairebé cinc milions d'aturats, i per part del PSOE que a partir de la tardor els llocs de treball naixeran com bolets. Al cap i a la fi, Zapatero va acabar renunciant a fer la seva en aquesta campanya, acceptat el cos a cos que li plantejava el PP, i aprofitant, de retruc, per distreure el personal amb el debat successori que implica Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón.
Però tot aquest esquema es va modificar just quan es creuava l'equador de campanya. Primer un centenar de joves en diferents ciutats de l'Estat –amb més força a Madrid– i més tard milers de persones d'edats i situacions econòmiques i socials molt diverses van decidir plantar-se contra aquest esquema clàssic de veure només la política a partir dels interessos del PSOE i el PP. Amb missatges més o menys centralistes que fora de Madrid també perjudiquen altres partits, el moviment 15-M ha cridat al boicot a les dues grans formacions estatals i a hores d'ara el PSOE només desitja que el missatge no hagi tingut prou temps de calar, mentre que el PP, que no té clar com l'afectarà, confia que sigui el darrer cop de gràcia per desmobilitzar el vot de l'esquerra.
