Un país necessita herois i, ara més que mai, líders

El president de la Generalitat Lluís Companys no va néixer per ser un heroi. De fet, hi ha algú que neixi per ser-ho? Crec que no. A tots ens toca viure el nostre moment, també és cert. Però, en la seva vida, i en la seva mort, el 1940, afusellat ara fa setanta-un anys, descalç i trepitjant Catalunya, el president Companys va donar una lliçó d'humilitat, que és des de l'únic lloc on es construeix la grandesa i la valentia. No hi hauria d'haver cap tipus d'acte heroic en la mort, certament. Companys, mandatari escollit democràticament, afusellat arran d'un cop d'estat, en el cor d'una Europa contemporània plena de morts, no s'hauria d'haver convertit mai en un heroi. Ahir, i per trenta-tresena vegada, al coll de la Manrella, a Agullana-la Vajol, es va celebrar l'homenatge a aquest gran polític. L'acte més protocol·lari, amb les ofrenes florals, els parlaments i els reconeixements, va aplegar poc més d'un centenar de persones. Mireia Mata, regidora a l'Ajuntament de Figueres, l'exsecretari general d'ERC, Joan Ridao, de nou professor universitari, i l'historiador Joaquim Aloy –que va fer un sentit i magnífic al·legat a la figura, obra i missatge de Companys– van ajudar a comprendre una mica més aquest polític, amb els seus errors, les seves febleses i els seus encerts. Emotiu també va ser l'homenatge a Pere Ignasi Fages i Mir, impulsor de l'Assemblea de Catalunya, que ara torna a brollar amb força. Fages i Mir –exiliat, productor, exhibidor i crític cinematogràfic–, és una figura sense la qual es fa difícil analitzar l'eclosió del cinema català actual.

I tot això va passar en un dia clar i lluminós, gairebé d'estiu. Mentre a les graelles, el foc, lentament, feia les botifarres per al dinar popular posterior, el comentari era l'inusual bon temps que feia al coll. Un dia totalment allunyat d'aquell fred, plujós i ventós hivern del 1939, quan gran quantitats de catalans marxaven per Agullana del seu país cap a França, per després ser engabiats a l'aire lliure en camps de concentració de les platges del Rosselló.

L'homenatge al coll de la Manrella no és un acte trist, tot al contrari, és reivindicatiu. Amb tot, el trist record d'una guerra, la vergonya de la mort en vida que pot ser un exili, sempre planen durant l'acte. Companys i el president del govern autònom basc José María Aguirre van passar junts la frontera pel coll de Lli. El monument es va erigir el 1979 a la Manrella, perquè era de més fàcil accés.

A dalt del coll, elevat uns 710 metres, i davant una esplanada, acaronat en un costat boscós, el monument fa honor a la inscripció que hi ha en un pedra i que van deixar els seus promotors: “Has canviat d'estat, però no pas de nació”. Encara, però, ens falten nou graons per descobrir el monument en la seva plenitud. L'escultura, en forma de piràmide, que agradaria als maçons, és obra de l'arquitecte Boix i el picapedrer Lamas. I s'hi pot llegir un text de Carles Rahola que ens parla de com viure la vida i la mort.

Al coll de la Manrella es va demostrar ahir que Companys, el seu llegat d'heroïcitat i lideratge, continua viu. La pregunta que molts ens fem, ara mateix, és: Tenim líders o només polítics? També, si em permeteu, la podem formular d'una altra manera: Tenen els nostres polítics el lideratge necessari per gestionar el país? Ara mateix, la resposta espanta.