Noves víctimes del franquisme

Qui anava a dir que, quasi quaranta anys després de la mort del dictador, aquest continuaria sumant noves víctimes. I és que, com el Cid, fins i tot guanya batalles després de mort. Això sí, ha comptat amb l'inestimable ajut del PP d'Algemesí.

La víctima en aquest cas és el veïnat de la ja antiga Avinguda del País Valencià.

El PP no tingué cap problema ètic en agafar-lo com a “escut humà” per veure si detenien la proposta de Més Algemesí de retirar els immerescuts honors al sanguinari dictador. Jo no sé en què estarien pensat quan dissenyaren tan indigna, rastrera i covard estratègia, però és evident que en respectar la voluntat de la majoria de veïns de l'avinguda no.

Sé sobradament que el franquisme autèntic utilitzava, la por, la tortura i la violència per mantenir viva eixa dictadura que durant quaranta anys ens governà. Sé que cap dels onze regidors populars de la corporació creu legítim el governar per eixe camí. Això vull deixar-ho ben clar. Però no puc deixar-me de preguntar si, almenys, en alguns dirigents populars del meu poble no queda un pòsit de franquisme sociològic adherit a les seus neurones.

Franco es creia legitimat a fer el que fóra pel simple fet que havia guanyat el poder. No li importava la forma en que ho havia fet ni l'opinió de la gent que governava: era el “Caudillo” i ho era “por la gracia de Dios”, que a les monedes ben clar ho posava. Qualsevol ocurrència seua era, com no, pertinent i legítima. Si estava en el poder era perquè estava en possessió de la veritat; altrament no estaria, no?

Salvant les distàncies —que són moltes i destacables— no sé si un plantejament semblant no actua en l'inconscient d'alguns.

Resulta increïble que un equip de govern que té majoria absoluta per canviar el nom d'aquesta avinguda quan vulga ho faça a través d'una mena de “cop d'estat” encobert. Qualsevol partit convençut que la democràcia no és sols un sistema d'elecció dels governant, sinó una forma de concebre la participació de la ciutadania, hagués canviat el nom del carrer d'altra manera. Hagués fet pública la seua intenció, hagués exposat el perquè de la proposta, hagués escoltat a la resta de partits, al implicats, a les forces vives del poble, hagués intentat arribar a un consens, i, sols després d'això, hagués votat en consciencia. Eixe és el procedir autènticament democràtic. Però com que ja ho intentaren així i la ciutadania li va dir que no, han optat per proclamar l'”estat d'excepció”.

És per això que, vetada la via normal, han fet servir la del “cop d'estat”, sense sang, però cop d'estat. Han utilitzat perversament la llei per presentar, en una moció que res tenia a veure amb el tema del canvi del nom, una esmena a la totalitat en la que “vinculaven” la retirada dels honors a Franco amb el canvi del nom del carrer. Era com un pack dels supermercats, un “pack indivisible”.

Amb la intenció de coaccionar-nos pensaren: si hem de fer una cosa que no volem, fem també un altra que fota a l'oposició. Però no, a qui han fotut no és a l'oposició, sinó als centenars de veïns que no volen eixe canvi. Ells són les víctimes col·laterals d'aquest ressorgiment d'un neofranquisme sociològic decidit a emprendre una nova croada contra tota concepció socials i política que no coincidisca amb la seua.

No puc deixar de veure en eixe interès per esborrar el terme País Valencià un “revengisme” polític que ara es fa amb mecanismes democràtics, però revengisme al capdavall.

Vull alertar de la gravetat de la situació i intentar evitar que el PP d'Algemesí torne a practicar, reglament orgànic en mà, aquesta mena de “kaleborroka” invertida. En compte d'utilitzar la violència de carrer(“kaleborroka”) amb fins polítics, ells han violentat la política per canviar el nom d'un carrer. És molt greu que, per aconseguir un objectiu polític, utilitzen un subterfugi legal. Han aconseguit canviar el nom d'un carrer sense que tal punt figure en l'ordre del dia, sense que es parle prèviament en cap Comissió Informativa, sense donar audiència o veu als interessats, sense permetre preparar-s'ho a l'oposició... Captivats per una mena d'encanteri neofranquista s'han votat tots els passos que donen legitimitat a una decisió democràtica. Imitant el plantejament de Franco —i aprofitant que es parlava d'ell— han pensat que el simple fet de voler-ho ells els permetia prescindir de tots els requisits democràtics. Actuant així han obert la via a la pràctica del “terrorisme democràtic”.

Han instal·lat la inseguretat i el terror a les nostres llars. Cap ciutadà podrà dormir tranquil en Algemesí ja que mai sabrà si en el següent plenari es tractarà, amb l'excusa de qualsevol moció de l'oposició, un tema no present a l'ordre del dia que li puga afectar.

La primera víctima d'aquest neofranquisme sociològic ha estat el veïnat de l'Avinguda País Valencià, ignorat i menyspreat pel PP. Quina serà la següent?