Política

On hi ha voluntat, hi ha un camí

Més enllà del suport oficial de Merkel a Rajoy, a Berlín es confia en el consens

Alemanya ha trobat fórmules inexplorades per tirar endavant tant la gran reunificació com un referèndum independentista

“És clar que sóc aquí. Sóc l'amo, puc anar on vulgui”, respon fent broma Pep Guardiola quan li pregunten què fa a Berlín un dia entre setmana (dimecres) en comptes d'estar entrenant el seu Bayern, que dissabte té partit. Guardiola somriu, des de la seva posició d'imant mediàtic a la Bundesliga des que va arribar a la capital bavaresa, el juny del 2013. Des d'aleshores, ha guanyat els dos títols de lliga jugats sota la seva direcció. És, si més no en el context futbolístic del país, un amo obligat a la victòria, segons les regles del joc d'un Bayern acostumat a guanyar.

Aquest dimecres de setembre, a Berlín, Pep també és l'amo: hi ha cua per fer-se una foto al seu costat, entre els assistents, de qualsevol edat, sexe i condició, a l'acte institucional de la delegació de la Generalitat a la capital alemanya, dos dies abans de la Diada. No intervé en la ronda de discursos ni tampoc li cal. Tothom sap què representa, en quina llista està (Junts pel Sí). Fora d'actes institucionals com aquest, ha fet campanya sense embuts per l'independentisme, dins i fora d'Alemanya.

Ja sigui a l'Alexanderplatz berlinesa, en un míting de juny del 2014, o en declaracions més recents, ja amb la mirada posada en el 27-S.

El seu compromís amb el sobiranisme ha servit de pantalla, també, perquè l'opinió pública alemanya es comenci a interessar pel “fenomen català”. La cancellera Angela Merkel i la resta de l'oficialisme a Berlín donen suport a la línia de Mariano Rajoy –com va fer en la recent cimera amb el president espanyol, els dies 1 i 2 de setembre a Berlín–. El ciutadà corrent considera que alguna cosa més es deu estar manegant per sota dels suports explícits entre els dos líders. Costa imaginar-se que la pròspera i europeista Catalunya sigui castigada a quedar fora de la UE si guanya el sí. “Els alemanys reaccionem amb al·lèrgia quan sentim parlar de nacionalismes”, admet Heike Bruckmann, advocada alemanya. Ella, com el seu marit, Ernst –extècnic de televisió–, ha estat de les primeres a arribar a la recepció catalana. No per l'ànsia de fer-se una foto amb “l'amo” Pep, sinó per afinitat amb Catalunya. “El nostre camí cap a Catalunya va arrencar de la literatura i la poesia. Després va venir l'interès per la política”, recorda ella. Per Heike, és lògic que un país amb una cultura i una literatura com les catalanes aspiri a una sobirania plena. Veu el moviment independentista català com una forma d'“emancipació”, de les persones i de la seva identitat. A diferència dels que ho veuen com una “maniobra egoista”, ella ho percep com un “motor del desenvolupament de la identitat europea”. “La independència és un tema espinós per als alemanys, és cert. I, durant molt de temps, desconegut per a molts d'ells”, sosté Kirsten Brandt, traductora de clàssics com ara Mercè Rodoreda i Josep Pla, així com de Carme Riera, i que està a punt de veure al carrer, al setembre, la seva versió d'Incerta glòria, de Joan Sales. Els nacionalismes fan por a Alemanya, perquè es relacionen amb les monstruositats històriques que han enfonsat el continent en guerres, però aquesta dinàmica ja ha començat a canviar.

“El concepte nacionalisme a Alemanya té connotacions molt negatives i s'associa ràpidament amb el feixisme. La meva generació té un gran problema amb tot el que és brandar banderes i entonar himnes”, diu Kirsten Brandt. A això s'afegeix –diu– que, contràriament al cas de l'Estat espanyol, la creació de l'Estat alemany és molt tardana, producte d'una unió de petits estats. Una federació, com és avui Alemanya, s'ha percebut com un model progressista, mentre que la de petits estats independents es veia com un model vell i superat.

Els comentaris que ara es llegeixen a la premsa sobre els nacionalismes –propis o aliens– van començar a canviar amb la generació més jove des del mundial de futbol d'Alemanya del 2006, en què els alemanys van començar a perdre la por de lluir la pròpia bandera, però també amb l'impacte d'una personalitat com la de Guardiola pel que fa al cas català. “Ningú com Pep Guardiola ha fet que el procés català sigui conegut aquí. Ell ha contribuït a fer que se'n parli més i m'atreviria a dir que d'una manera una mica més positiva”, argumenta la traductora. Tant Brandt com l'advocada devota de Catalunya esmenten la publicació aquests dies d'un article d'Albert Sánchez Piñol en el setmanari Die Zeit –El deplorable cas català– com a símptoma del canvi de perspectiva amb què ara es comencen a veure els processos sobiranistes i pacífics català i escocès, més enllà del fenomen futbolístic i mediàtic de l'entrenador del Bayern.

“Una Catalunya fora de la UE? Esperem que no, pel bé de totes les parts”, comenta Reinhold Bocklet, vicepresident del Parlament de Baviera per la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), assistent a la recepció. La CSU, el partit agermanat de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) que lidera Merkel, és una formació amb “moltes afinitats i lligams amb Catalunya”, afegeix Brocklet. Ell mateix és un bon coneixedor de Catalunya i el juny passat va rebre a la cambra bavaresa una delegació catalana. “Cal buscar camins nous, noves vies, des de la perspectiva del diàleg i sense encallar-se en posicions anomenades inamovibles”, insisteix. “Tenim una cancellera que sempre diu que, quan hi ha voluntat, es troba el camí”, recorda, a la vora de Bocklet, Werner Fuhrmann, policia jubilat i president honorari del Cercle d'Amics d'Europa. Es tracta d'una associació que busca el foment de la comunicació entre les regions europees, dins i fora de l'àmbit de la UE. Fuhrmann es remet als successius pronunciaments d'Angela Merkel, sigui davant del premier britànic, David Cameron, o en al·lusió a la Grècia d'Alexis Tsipras.

No és un moment propici, des de la perspectiva oficialista alemanya, per afrontar nous maldecaps o incerteses en la hipersensible zona euro. “A Alemanya costa una mica més que a altres llocs entendre que no tothom aspira a la unitat i a formar part d'un gran país”, explica Franz Walk, professor de la Universitat Lliure de Berlín. Alemanya es prepara per celebrar el 25è aniversari de l'entrada en vigor del Tractat d'Unitat. Va ser el 3 d'octubre del 1990, onze mesos encara no després de la caiguda del Mur –el 9 de novembre del 1989–, fruit de les negociacions exprés empreses per Helmut Kohl amb l'agònica República Democràtica Alemanya (RDA) i les quatre potències que van guanyar la Segona Guerra Mundial –els EUA, la Unió Soviètica, el Regne Unit i França–. Va ser una obra d'enginyeria política i diplomàtica que va donar a Kohl el títol de canceller de la reunificació i de la qual va sorgir l'Alemanya gran i poderosa d'avui. Aquests dies també es compleixen deu anys de la victòria electoral, el 18 de setembre del 2005, d'una dona, crescuda a l'est, anomenada Merkel i que va arribar al poder com una líder atípica. “Es van canviar moltes regles, es van explorar molts camins i es van obrir moltes vies que anys enrere semblaven impossibles”, diu Walk. Alemanya va veure satisfeta la seva aspiració de tornar a ser un gran país, unificat, per la via de la negociació. Però, molt abans que aquesta “obra mestra de la diplomàcia” –com ho anomenava aquests dies el ministre d'Afers Estrangers, Frank-Walter Steinmeier–, Alemanya també va saber trobar la fórmula per permetre que un petit territori anomenat Saarland decidís per referèndum si volia o no formar part de la República Federal d'Alemanya (RFA). Era el 1955, deu anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial. Saarland havia estat fins aleshores un territori a cavall entre França i Alemanya, que va passar a mans franceses pel Tractat de Versalles i va tornar al Tercer Reich, amb Adolf Hitler. En la primera fase de la postguerra, va quedar convertit en protectorat autònom supeditat a França. Després, Konrad Adenauer va voler negociar amb París un nou estatus. Enmig, però, va sorgir un primer ministre local, Johannes Hoffmann, que va impulsar un referèndum independentista. “Un 67% van votar en contra de la independència i Saarland es va convertir així en el que ja sempre ha estat des d'aleshores, un land de la Bundesrepublik”, resumeix Christoph Roth, de la representació d'aquest estat federat a Berlín. I qui va participar en aquell referèndum? Els milions de francesos, sumats als milions d'alemanys, ja que afectava la integritat territorial dels dos països? Doncs no. La consulta va ser entre els 662.849 electors de Saarland, amb un índex de participació del 97%.

67
per cent
dels habitants van votar en contra de la independència i Saarland es va convertir en un land de la Bundesrepublik.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia