La UPyD descafeïnada

El discurs punyent de la UPyD posterior a Rosa Díaz no ha variat ni una engruna amb la irrupció d'Andrés Herzog. Però, amb la seva retirada de la primera línia de la política, la fundadora de la marca magenta es va endur tota la potència i tota l'agressivitat del to amb el qual havia aconseguit exasperar les cúpules de populars i socialistes des de la seva entrada al Congrés el 2008. Des del juliol passat, quan Díaz va assumir que el seu temps polític ja havia passat, Herzog (Sant Sebastià, 1974) es convertia en l'hereu de les escorrialles d'un partit que va néixer amb vocació de trencar el model bipartidista imperant i que ara farà prou si rasca un escó.

Tant és així que, des de la solitud dels primers anys, el 2011 Díaz va iniciar una nova legislatura estrenant grup parlamentari gràcies a la davallada dels socialistes encapçalats per Alfredo Pérez Rubalcaba. I la projecció era que la formació magenta havia de fer un bon forat al PP en les pròximes eleccions generals. En aquella etapa, Herzog, un advocat forjat als despatxos més prestigiosos de Madrid i del País Basc, abandonava una carrera jurídica en ascens al bufet Garrigues per incorporar-se a l'equip del Congrés com a secretari general del grup d'UPyD, alhora que es feia responsable de les querelles impulsades pel partit contra diversos assumptes de corrupció. Un dels més sonats va ser l'anomenat cas Bankia i la descoberta de les anomenades targetes black, que a van acabar arrossegant l'exvicepresident espanyol Rodrígo Rato davant el jutge. Herzog, que admet que abans del 2008 votava indistintament el PP o el PSOE, es va afiliar a la formació magenta després de llegir el document fundacional. Des de llavors es declarava fan incondicional de Díaz i es convertia en la seva ombra silenciosa, i va passar a ocupar un petit despatx al Congrés des d'on assessorava el partit.

Eren temps de bonança en un grup parlamentari que Díaz governava amb mà de ferro davant els intents dels diputats Irene Lozano i Toni Cantó de destacar com fos dins un partit unipersonal. Dispersats ara en altres formacions, com ara el PSOE o C's, l'entorn d'Herzog es vanta d'una realitat: el temps de l'estampida –sobretot cap al partit d'Albert Rivera– ja s'ha aturat i el poc que queda d'UPyD són militants i simpatitzants de pedra picada que resistiran fins al final. Una altra cosa és que tinguin prou força a les urnes per evitar que al basc se'l recordi com el líder més fugaç del panorama espanyol.

El juliol passat, enmig de la desfeta del partit pels mals resultats electorals de les andaluses i de les municipals i autonòmiques i per la negativa de la cúpula a fer tàndem amb C's, Díaz convocava un congrés extraordinari. I, en contra dels pronòstics inicials, el va guanyar l'aspirant oficialista, en derrotar per la mínima la candidatura de Lozano i Cantó. Herzog és un home d'aparença tímida i poc acostumat a l'exposició pública i això es nota en les seves intervencions. Assegura, però, que és molt metòdic i disciplinat; uns trets personals –adquirits, segons diu, durant la seva etapa com a membre de la selecció espanyola de judo– i que són els que ara li donen l'impuls necessari per intentar tirar endavant un projecte que des de fa uns mesos està desaparegut de l'escena mediàtica espanyola.

El candidat a La Moncloa es queixava dilluns passat davant la Junta Electoral Central (JEC) i presentava recurs al Tribunal Suprem per “l'apagada informativa“ de què afirma que és víctima UPyD adduint que en una setmana només havia aparegut 28 segons a la televisió pública TVE enfront dels deu minuts que s'havien dedicat a Ciutadans i a Podem, dos partits que encara no tenen representació al Congrés. Per la mateixa raó, es lamentava que se l'hagi deixat fora de les enquestes i dels debats organitzats amb motiu del 20-N.

Herzog intenta treure el cap allà on pot –sobretot als jutjats– per deixar clar que, malgrat ser una versió descafeïnada, continuarà sent el guàrdia de les essències de la UPyD de Díaz: igual es querella contra les conspiracions “sedicioses” del Parlament –mentre insta l'executiu espanyol a suspendre ja l'autonomia– que carrega amb duresa contra Rajoy i Sánchez per no haver-li posat la catifa el dia que va anar a firmar el pacte antigihadista.