Política

L'alcalde de Catalunya

Carles Puigdemont serà “el president de la gent”, asseguren els seus amics, que diuen que es va dedicar al periodisme i a la política per millorar la societat

Té fortes conviccions i fama de fer sempre el que pensa

Un accident decirculació el 1983 li va provocar greus ferides i li va deixar cicatrius
Va ser fundador de laJNC, però no va entrar a fer política fins al 2006, quan va ser diputat
Europeista convençut,viatja i escriu per saber què pensaven els europeus del fet català
Molta gent se sorpreniaquan descobria, als anys 80, que era convergent i independentista
Havia fet estades almonestir de Poblet i l'abat Maur Esteva el va veure com a futur president

“Fal·lible, però insubornable.” Així, amb la frase d'Agustí Calvet Gaziel del 1934 que Carles Puigdemont va utilitzar el dia de la seva presa de possessió és com defineix el senador Joan Bagué, un del seus amics, l'actual president de la Generalitat. “És reservat, un punt tímid, accessible, planer i empàtic”, diu d'ell un dels homes forts de CDC a Girona. “Serà el president de la gent”, assegura el periodista, escriptor i cineasta Carles Porta, que explica que en Puigdi, amb qui és amic des de mitjans dels anys 80, quan es van conèixer perquè les seves respectives parelles de llavors compartien pis a Cerdanyola i estudiaven periodisme a la UAB, és un corredor de fons que es va fer periodista i va entrar en política per servir millor la societat. És modern, diu d'ell el periodista Vicent Partal, amb qui manté una relació “enriquidora” i amb qui va somniar com serien els mitjans de comunicació del futur a mitjans dels anys 90 i el mapa de la nova Europa, publicat a Presència, que es va configurant. I també és natural per la manera com explica i fa les coses, remarca. “Intel·lectual” i anglòfil”, així el veu Miquel Berga, exdegà d'humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i president de l'Associació de Professors d'Anglès a Catalunya.“És una fàbrica d'idees, un visionari”, el descriu Lluís Freixas, que ha treballat amb ell en tres projectes diferents. “Vehement, amb un entusiasme que es contagia i que fa que aniries amb ell fins a la fi del món”, diu Carles Pàramo, que ha estat diputat, alcalde de Roses i president de la Diputació de Girona. “En sortirà escaldat qui es pensi que el podrà manipular” adverteix l'empresari Jami Matamala, algú del seu reduït cercle d'amics i una de les persones que el van empènyer a entrar en política i més van apostar per ell com a alcaldable per Girona. “No serà un president de la Generalitat com els que hem conegut, amb el seu estil gironí de fer política i la seva proximitat, serà l'alcalde de Catalunya” rebla Matamala. Això sí, tots ells coincideixen que Carles Puigdemont és un “paio” molt normal, de conviccions profundes, que sempre ha anat més enllà del partit i que “va a la seva bola”, com diu Freixas en un intent, compartit per tots els consultats, d'explicar que Carles Puigdemont és com és i que ningú no el farà canviar. Ho rebla Francesc, el germà gran, pastisser. “Va al seu rotllo.”

Cristians i catalanistes

Carles Puigdemont va néixer el 29 de desembre del 1962, el segon de vuit germans. Els seus pares regenten la Pastisseria Puigdemont, famosa pels seus capricis, torrons i pastissos. La Núria i en Xavier, els pares, de Can Crous, com se'ls coneix al poble, són gent de fortes conviccions cristianes, catalanistes de sempre i petits comerciants. El president ho va deixar clar a l'entrevista que li va fer Mònica Terribas. Els valors pels quals es regeix els té de fàbrica, des que té ús de raó, apresos a casa i cultivats al llarg del temps.

Això d'anar al seu ritme ho té de petit. Expliquen a casa seva que amb quatre anys el van perdre a l'Estartit i van haver d'alertar la policia, i el van trobar tan tranquil, dalt d'un cavall d'una atracció de fires. Va anar al col·legi públic d'Amer fins a 3r d'EGB i després va entrar intern a El Collell, col·legi religiós situat al mig del bosc a Sant Ferriol (Garrotxa), on també havia estat internat Joaquim Nadal, el primer alcalde democràtic de Girona. Va tornar a l'institut Castell d'Estela, d'Amer, a cursar-hi el BUP. Manté contacte amb la gent amb qui va compartir aula i un grup de WhatsApp que ha deixat després d'haver estat designat president. Es van trobar per darrer cop el mes de novembre al restaurant Sant Marçal. “Alguns feia 35 anys que no es veien”, explica Carme Riera, companya d'institut, juntament amb qui després va ser el seu home, Pep Boada, futbolista i ara cap de scouting del Barça. “Era un noi reservat però inquiet, semblava que el cap li anava a un altre ritme, molt més ràpid que el nostre.” La Carme el recorda assegut a primera fila, amb el seu cosí Jordi Puigdemont, fent veure que retransmetien partits de futbol. “Portava a dins el periodisme i sempre semblava estar pensant en una altra cosa.” I coincideix amb els seus amics actuals: “Anava sempre a la seva.” Però quan va deixar el grup de WhatsApp els va enviar un escrit de comiat. Vol que el recordin com “el noi una mica espantat i alhora encuriosit que va arribar a l'institut”.

El viatge iniciàtic

Tenia setze anys i anava a l'institut quan el Barça es va classificar per a la final de Basilea. A Puigdemont li agradava el futbol i era una mica del Barça, tot i que no havia anat mai al Camp Nou, però va ser un dels 30.000 catalans que va participar en aquella expedició cívica i festiva. Ell el defineix com un “viatge iniciàtic a l'epopeia barcelonista”, i assegura que “va ser molt més que això”. Ell, amb barret, bufanda i una grandiosa bandera catalana, es va afegir a desenes de milers de persones, moltes d'elles de la Catalunya metropolitana. Va ser el primer viatge amb una gent “que expressava en castellà una nítida catalanitat, circumstància reveladora d'una realitat del país molt més complexa que l'encara tendre debat polític ens permetia imaginar”, va escriure en un article a El 9, l'actual Esportiu. “Érem gent de pau, senzilla, armada amb entrepans i una caixa de cava a l'autocar” i van viure la màgia de Basilea. Els gols no els van fer només els jugadors, sinó que la victòria pertanyia a la gent. “Els meus ulls de noi de poble recentment estrenat en el barcelonisme es van adonar que acabàvem de fer història.” Ha tornat al Camp Nou. Segons ell, els escassíssims partits en què hi ha estat han sigut revestits d'un element màgic o especial: era al camp el dia que van segrestar Quini, va viure els tres gols de Pitxi Alonso al Götteborg i va poder veure Romário en aquell màgic Barcelona-Atlético de Madrid. Ell no havia destacat mai com a jugador, tot i que quan treballava a El Punt participava en els partits de costellada que feien periodistes i gent de tallers. Després ha estat un fidel seguidor del Girona.

Després de l'institut, on va demostrar que era home de lletres més que no pas de números, segons recorda una seva professora de matemàtiques, es va matricular a filologia catalana. Tenia el cap posat en el periodisme i, de fet, va ser quan va enviar quatre cròniques esportives al diari local Los Sitios, escrites en català. Amb la sortida del Punt Diari, el 1979, va iniciar la seva relació amb el diari definit com a català, comarcal, independent i democràtic. En va ser corresponsal d'Amer i després va entrar en nòmina com a corrector.

Va ser a finals de gener del 1983 quan va succeir un fet que li podia haver costat la vida. A les dues de la matinada, plegant del diari, al tram de Salt de la coneguda carretera de la vergonya i enmig d'una espassa boira, el seu Seat Panda va topar contra un camió entravessat a la carretera. El conductor del tràiler va deixar malferit Puigdemont i va fugir. Un noi de la Cellera de Ter el va recollir i el va portar a l'hospital i, posteriorment, fou traslladat a la clínica Bofill. Tenia ferides en un ull, a la part esquerra de la cara i en un braç. D'aquell accident li van quedar cicatrius a la cara, hores d'ara encara visibles.

Poc després es va incorporar a la redacció, on va fer informació de comarques i va ser, amb el temps, cap de secció, cap d'àrea i redactor en cap. També durant un temps es va encarregar del setmanari de la Catalunya del Nord que editava el diari, i de la revista Presència. Era un periodista rigorós, gens autocomplaent i que mai va deixar que les seves idees polítiques es barregessin amb la informació al diari. De fet, el Punt Diari tenia fama de diari combatiu i esquerranós. Ell era, segurament, l'únic convergent del grup de joves que van fer créixer aquella aventura empresarial que coneixem, trenta-sis anys després, com El Punt Avui. “Mai hauria dit que fos convergent”, explica Vicent Partal, que va començar a escriure al diari després que Puigdemont el descobrís a El Temps. “Vam congeniar perquè els dos érem independentistes i no n'hi havia tants, però em va sorprendre que fos convergent”, explica el director de Vilaweb.

Carles Puigdemont va tenir els seus primers contactes amb el partit mitjançant les joventuts de CDC i es va convertir en fundador de la JNC. El congrés fundacional es va fer a l'hotel S'Agoita de Platja d'Aro, el 1980, i Joan Bagué, un altre dels fundadors, hi recorda el selvatà Pere Casals, l'empordanès Jordi Iglesias i el gironí Bernat Masó, entre els fundadors, junt amb el mataroní Ramon Camp, que en va ser el president, i el barceloní Joan Oliveres, secretari general.

Era un animal polític i va ser molt actiu els primers anys. Joan Vidal i Gayolà, el primer conseller de Governació de Jordi Pujol, el va conèixer llavors. Havia estat el primer convergent derrotat per Nadal a l'alcaldia de Girona i havia estat president de la Diputació abans que el cridés Pujol. El 1982, quan Macià Alavedra el va substituir a la conselleria, va tornar a preparar la segona topada, el 1983, contra el socialista Nadal. “El meu equip era la gent de la JNC. Vam treballar molt, vam enganxar molts cartells, però vam perdre i la gent va quedar molt fotuda.” La reacció de l'actual president de la Generalitat va ser donar-se d'alta com a militant de CDC. Vidal i Gayolà s'emociona recordant que el dia de la presa de possessió, a la Generalitat, Puigdemont el va agafar del braç i li va dir que “aquesta és la teva casa”. “No, president –li vaig dir–, és la teva. Però vaig quedar content, perquè em va reivindicar.”

Després Puigdemont va abandonar la militància. De fet, coneix un dels seus millors amics, Jami Matamala, després d'un duríssim article el 1987 contra Josep Arnau, exdiputat de la UCD i candidat de CiU a l'alcaldia. “El coneixia de la JNC però no ens havíem tractat i aquell 87 jo anava de número 9 a la llista perquè m'ho havia demanat Marià Busquets, gran amic de Pujol i home fort del partit a Girona. Arran de l'article vam tenir una bronca però ens vam entendre, perquè jo també era independentista”, recorda Matamala. Va néixer una llarga i duradora amistat. Van participar plegats en el Tren de les Nacions cap a Brussel·les i el 1991, quan hi va haver la campanya de la GI, impulsada per El Punt, també hi va col·laborar. La campanya consistia a exigir l'oficialitat de “Girona” per la demarcació, cosa que es visualitzava en què les matrícules dels vehicles portessin la GI i no la GE de Gerona. Puigdemont en va ser un dels ideòlegs. Es van imprimir centenars de milers d'adhesius de la GI i es va instar la població a fer desobediència. Va ser un èxit. El primer model de cotxe amb les matrícules canviades va ser el de Jami Matamala, un GI-4744-J, publicat a tota plana. La campanya va ser un èxit i el govern espanyol, forçat a oficialitzar “Girona” poc després. Puigdemont també va ser peça decisiva perquè el juliol del 1992, després de l'operació Garzón contra l'independentisme, que va provocar detencions indiscriminades, El Punt fos punta de llança en l'organització d'un concert reivindicatiu amb una crida contundent per la època: “Catalunya vol viure en llibertat.” Uns quinze grups, entre els quals Els Pets, Sopa de Cabra, El Último de la Fila o Lluís Llach van reunir més de 15.000 persones a la Devesa amb el crit de “Mai més!”. L'escriptor Vázquez Montalbán va llegir el manifest. Vint anys després, El Punt Avui ha organitzat nous concerts reivindicatius amb el mateix lema.

Viatge nord enllà

L'inquiet Puigdemont va decidir deixar el dia a dia a El Punt i el 1993 va viatjar per tot Europa encuriosit pels canvis que s'hi albiraven i amb voluntat de saber què pensaven els europeus de Catalunya. En van sortir una sèrie de reportatges a Presència i Cata... què, un treball d'investigació sobre el ressò del fet català a la premsa internacional que va publicar el 1994. Quan va tornar, va deixar el diari i va fundar Cat Edicions, una empresa que oferia serveis a ajuntaments petits, a més de crear el cap de premsa electrònic Infogi. En aquesta època va assessorar la Casa de Cultura de Girona, de la qual després va ser director en substitució de Marià Busquets, entre els anys 2002 i 2004. Entremig, un nou projecte el va apassionar. El periodista Ramon Barnils havia teoritzat sobre la necessitat d'una Agència Catalana de Notícies i a la redacció d'El Punt es va crear una secció que treballava com a tal i que es va conèixer com “l'agència”. Puigdemont va decidir passar a l'acció i amb suport institucional i privat va tirar endavant el que ara coneixem com l'ACN. Va apostar per les noves tecnologies. La va imaginar multimèdia, amb periodistes sobre el terreny fent teletreball i per internet, cosa que la feia viable. “A mi, ell i Partal m'ensenyen què volia dir el signe @. Els veia uns il·luminats... Quan organitza una agència amb vocació nacional però amb la idea de donar informació al mitjans petits, començo a entendre el potencial d'internet”, explica Lluís Freixas.

Amb Puigdemont es va crear l'ACN però no la va veure créixer, perquè Carles Pàramo el va cridar per dirigir una Casa de Cultura que havia evolucionat amb l'entrada d'Antoni Puigvert com a mà dreta de Marià Busquets però que requeria una revolució. “Tenia idees avançades, però no volia venir. De fet, va fer el favor de venir, per un temps limitat”, recorda Pàramo. Va donar vida i impuls a la institució. “El vaig conèixer quan em va encarregar comissariar una exposició sobre el centenari d'Orwell: George Orwell: viatge a una guerra. Va ser una gran exposició, potser la de producció pròpia més espectacular, i em va sobtar que ell, convergent i independentista, volgués donar a conèixer una icona de l'esquerra”, explica Miquel Berga. “Recordo el seu despatx, amb suplements del Cultura, l'encàrrec de l'exposició i la idea del que després va ser Catalonia Today”. Era el nou projecte de Puigdemont, un diari gratuït en llengua anglesa. “Va ser una aventura complicada, d'enormes dificultats per trobar complicitats amb les institucions del país de tots els àmbits”, recorda Berga. “A vegades per incapacitat d'entendre un projecte que projectava la ciutat de Barcelona i el país, o sovint per pur sectarisme contra ell per la seva militància”. Berga explica la complexitat de tirar endavant l'aventura d'un diari que volia mostrar “una visió del món des de Catalunya i en anglès”. D'aquella aventura en queda una revista mensual i uns programes diaris a El Punt Avui TV, recorda Berga, Chef editor de la revista.

La política

El president de la Generalitat és un animal polític però, excepte en la fundació de la JNC, no va fer política fins al 2006. Girona tenia des del 1979 un alcalde socialista i CDC no sabia con trencar-ho. Jami Matamala va tenir-hi un paper actiu. “Teníem Esteve Vilanova al Parlament i s'havia decidit que l'advocat Carles Mascort fos el candidat a l'alcaldia, però no va ser així per unes amenaces que va rebre. Llavors vaig proposar el nom d'en Carles Puigdemont.” No va ser fàcil. Ell i Josep Maria Calders, un economista amb pes al partit, mort fa un any, van haver de jugar fort, Jami amb els seus anys de militància i Calders amb algun cop de puny a taula. Se'n van sortir i Puigdemont va ser diputat al 2006 i candidat al 2007. Va perdre, però quatre anys a l'oposició li van donar l'alcaldia el 2011. “El 2007 Puigdemont era un mal candidat perquè no era conegut, però sabíem que seria un bon alcalde. Vam haver de pressionar i ha sortit molt bé”, se n'alegra Jami. Girona va deixar de ser socialista després de 32 anys. Quan el 2007 va perdre, Puigdemont va estar a punt de ser alcalde amb un tripartit amb IC i ERC que es va desmuntar des de Barcelona, on es negociava la presidència per a Montilla. Sabia que no sortiria, però va mostrar les seves habilitats negociadores. Va repetir com a alcalde el 2015.

Una premonició de l'abat

Puigdemont, quan encara anava a l'institut, va fer diverses estades a l'hostatgeria del monestir de Poblet. Anys després, i de la mà de Josep Andreu, alcalde de Montblanc i ara substitut de Puigdemont a l'AMI, va tractar el pare abat Maur Esteva, a qui li va fer saber les seves estades. Es va establir una gran relació i el 2013, poc abans de morir, el pare abat va visitar Girona. Van dinar plegats al Motel Empordà de Figueres, on el propietari, Josep Subirós, es va negar a cobrar l'àpat al pare abat de Poblet i als seus amics. De tornada, Esteva estava callat i pensatiu, com si resés. “De cop –explica Andreu– em va etzibar: en Carles seria un bon president de la Generalitat, no trobes?” Andreu recorda l'anècdota i pensa que Maur Esteve tenia perspicàcia i dots d'endevinació.

L'home

“Amic dels seus amics, no m'ha fallat mai”, explica Carles Porta. “És com jo, sap de tot i no calla mai i no li agrada perdre en res”, assegura el periodista lleidatà. “Té opinió sobre tot”, diu Freixas. “I una visió oberta del món”, rebla Vicent Partal. “És molt treballador, intel·ligent i tot el que ha fet ho ha aconseguit pels seus mèrits”, assegura Marcela Topor, la seva dona. Es van conèixer el 1998 quan ella, nascuda al nord-est de Romania i llicenciada en filologia francesa i filologia anglesa per la Universitat d'Iasi, va venir a Girona a actuar a El Pati, el Festival de Teatre Amateur de Girona. Representaven El rei és mort d'Eugène Ionescu, on ella feia de reina Maria. “Ens vam conèixer però no vam estar ni un minut sols. Vam fer cafès i vam decidir escriure'ns”, explica Mars, com la coneixen els amics. Es van escriure, es telefonaven i quan ella va anar a actuar a París ell, enamorat de la ciutat de la llum, va anar-hi. Van festejar dos anys i es van casar el juny del 2000, a Roses. “Els vaig casar jo pel civil”, explica Carles Páramo, a l'Almadrava Park. Després van fer una cerimònia ortodoxa a Romania, on hi van assistir els amics incondicionals. Tenen dues nenes de 8 i 6 anys.

El nou president de la Generalitat, el nen que de petit volia ser astronauta després de veure Amstrong trepitjar la Lluna, toca el piano i la guitarra acústica. De jove tenia una Epiphone i havia fet alguna actuació per als amics amb la gènesi del que va ser el grup Blues de Picolat. Abans, però, ja formava part d'un grup local, Zenit, amb el qual va fer algunes actuacions. És home de rock and roll dur, tocant al heavy, però també escoltava country. Li agrada llegir i ho llegeix tot. Sempre té sis o set llibres a la tauleta de nit. Cuina i cuina bé, confirma la seva dona, i els dissabtes li agrada anar a comprar, pel plaer de fer-ho, al mercat del Lleó de Girona. “El càrrec no el canviarà, ni a ell ni a mi. Farà el que vulgui fer i jo li donaré suport”, assegura la seva dona. “És home de principis, molt honest i és fred quan li cal prendre decisions difícils, però no té por i quan creu que ha de fer una cosa, la fa”, explica Mars. També és motero i durant anys va tenir una moto Shaddow, una Honda. Li agrada viatjar i... no, no és mariner. Però per deferència a Artur Mas va citar Nazim Hikmet amb una declaració de principis: “El més bonic del mar és allò que no hem navegat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia