Honorables ambaixadors de Catalunya

El protagonisme dels expresidents no s'atura. S'ha vist arran de l'esperada investidura a les Corts espanyoles com retornen a l'escenari públic Felipe González i José María Aznar. El socialista apareix més públicament que no pas el conservador Aznar, que treballa més a l'ombra i en silenci per intentar influir en l'anonimat en el procés de pactes, que s'està allargant més del que seria convenient. Les direccions del PP i del PSOE neguen les seves respectives influències i consideren que estan amortitzats, tot i que sovint hi ha gestos en què es veu la seva mà. El que està callat públicament i privadament és José Luis Rodríguez Zapatero. A Catalunya han passat tres setmanes de la proclamació de Carles Puigdemont com a president i pel seu tarannà no sembla que Artur Mas li dicti allò que ha de fer. Malgrat tot, és prematur opinar. Puigdemont es va trobar el govern i el sottogoverno fet de dalt a baix, amb el vistiplau de Mas i amb un mesurat repartiment de càrrecs entre Convergència i Esquerra de cara a aconseguir l'anomenada pau social.

De la manera que s'han produït els esdeveniments, el govern de la Generalitat no sembla que vulgui deixar a l'estacada Artur Mas perquè ordeni els papers del seu passat com a president en un despatx del Palau Robert. Sembla que Artur Mas, com fan molts països amb els seus expresidents, hauria de seguir al peu del canó i, sense càrrec concret, fer com una mena d'ambaixador permanent i ambulant de Catalunya per tal d'establir contactes de tot tipus amb l'exterior. Val a dir que encara avui es coneix més Barcelona i el Barça que no pas la marca Catalunya. Una feina que també hauria de fer l'altre expresident José Montilla. Això reportaria beneficis i provocaria poca oposició.