“L'estat federal no és fàcil, i la independència?”

Joan Marcet (Sabadell, 1950) va presentar la tesi doctoral a la UAB l'any 1982, quan ja era candidat al Congrés pel PSC. Li van proposar anar al número 18 de la llista i va acceptar perquè pensava que no sortiria. Els seus plans eren treballar de professor de dret. “És curiós, perquè al tribunal hi era Jordi Soler Tura, que anava de número 2 pel PSUC. Ell no va sortir i jo sí. Vaig haver de deixar les classes quan pràcticament ni havia començat.”

El fet d'haver estat escollit va ser la primera sorpresa. “Veure't a Madrid amb 32 anys fent de diputat sense haver-hi pensat massa”, assegura Marcet. Aquesta sensació de “provisionalitat” l'acompanyaria 22 anys. Perquè Marcet, que justament va fer la tesi doctoral sobre Convergència Democràtica de Catalunya, va continuar a Madrid durant sis legislatures. Primer com a diputat de base –va ser un dels ponents principals de la llei electoral– i més tard com a vicepresident del Congrés. Un dels primers impactes va ser el tracte amb els altres diputats. Ell pensava que seria d'una formalitat exquisida. Però no. “Em vaig trobar sopant al costat de Rodolfo Martín Villa i parlant-li de tu. Allà tothom es parla de tu a tots els nivells.” “Els únics a qui vaig parlar de vostè a Madrid van ser Fraga i el president Pujol...”, comenta.

Els seus coneixements en dret constitucional van propiciar que fos ponent de l'Estatut d'Autonomia de Madrid i que formés part sempre de la Comissió Constitucional, entre altres. Dels anys de la Transició en destaca sobretot la talla política d'alguns personatges. “Felipe González tenia el dot de persuadir fins i tot quan podies tenir dubtes raonables. El referèndum de l'OTAN n'és un exemple.” “Em va convèncer a mi, i a la majoria de la població”, subratlla. A Alfonso Guerra no el va acabar de conèixer mai: “Sempre tenies la impressió que no et deia tot el que pensava.” I de José María Aznar no en conserva un record especialment simpàtic: “És un castellà tancat i adust. Molt rígid. Així com amb el Trillo hi podries anar a fer una copa, amb ell, ni un cafè.”

Tants anys a Madrid no han servit perquè Marcet entengui la relació Catalunya-Espanya. I això que ell assegura que s'ha esforçat per facilitar-la. “Jo diria que les dificultats són atàviques. Hi ha exemples d'incomprensió constants. Recordo que una vegada vaig acompanyar Solbes a una reunió amb altres comunitats sobre finançament i em va dir que l'havia ajudat molt... Però no és fàcil. La idea de plurilingüisme i pluriculturalisme costa molt d'entendre. Jo he viscut aquesta incomprensió, per exemple, quan vaig treballar perquè es canviés la denominació de Gerona i Lérida per Girona i Lleida.” “Es va haver de fer per llei i va ser difícil”, conclou. Ara bé, el reconeixement d'aquest “greuge històric” tampoc explica, des del seu punt de vista, una transició de l'autonomisme a l'independentisme tan “precipitada”. “És que ningú sap què ha passat, el canvi s'ha fet a una velocitat incomprensible”, hi afegeix.

Marcet ha viscut tot aquest procés ja com a analista polític. El 2004 va tornar a la UAB per donar classes de dret constitucional i des del 2005 dirigeix l'Institut d'Estudis Polítics. Entén que la crisi del PSC s'ha d'emmarcar en la crisi de la socialdemocràcia. “És una crisi d'ubicació i d'espai polític quan la deriva és decantar-se entre el centre dreta i el populisme d'esquerres.” I pel que fa al procés sobiranista, ell és partidari de “trobar l'encaix”. “Tinc amics que em diuen que el federalisme no és fàcil... I la independència?”