“El peix al cove s'ha canviat pel processisme”

No és que el temps s'hagi atu­rat des del desem­bre pas­sat, però tot i que política­ment han pas­sat mol­tes coses, ves per on tor­nem a estar immer­sos en unes elec­ci­ons al Congrés. Les sego­nes en sis mesos, cosa que en el moment de fer nova­ment una entre­vista, a manera de con­versa, amb el soci­a­lista Marc Lamuà, ens pro­voca –a tots dos– una sen­sació de déjà vu. Un fet inèdit, això de les elec­ci­ons espa­nyo­les. I pel camí, i en clau cata­lana: uns pres­su­pos­tos amb una esmena a la tota­li­tat, un pre­si­dent que voluntària­ment se sot­met a una moció de con­fiança, una CUP frac­tu­rada i un esce­nari polític, en clau espa­nyola, molt, molt incert.

Cer­ta­ment han pas­sat coses i mol­tes; tan­tes, que el 16 de desem­bre de l'any pas­sat, Marc Lamuà, cap de llista per Girona pel PSC, un dia abans de la publi­cació de l'entre­vista, par­lava tran­quil·lament amb nosal­tres en una cafe­te­ria del barri de Mon­ti­livi. Aquell dia ens comen­tava que pas­sa­ria –i ho va fer– la jor­nada de reflexió asse­gut en la fos­cor d'una sala de cinema veient l'espe­rat retorn de la saga de Star Wars amb l'epi­sodi set, El des­per­tar de la força , que s'estre­nava l'endemà de la publi­cació de la con­versa. En clau política ens comen­tava irònica­ment, i fent una ana­lo­gia amb el film de la saga de George Lucas, que ningú admet que està al cos­tat fosc, però sí que hi ha gent que ha tras­pas­sat línies ver­me­lles, com ara la decla­ració de des­con­nexió de l'Estat, que en aquell moment con­si­de­rava –i con­si­dera– un error estratègic enorme. És més, el titu­lar de l'entre­vista va ser con­tun­dent: “Men­gem procés per esmor­zar, dinar i sopar.”

Marc Lamuà con­ti­nua sent el mateix: gran ena­mo­rat de la lec­tura, dels còmics de la Mar­vel, del cinema, de les bones sèries de tele­visió, del rugbi, de l'hoquei, de la història i la ico­no­gra­fia, i ara, total­ment cen­trat, del seu com­promís i acti­vi­tat política. Però, en el fons, sí que hi ha coses que no són el mateix, com ara el que ens pot donar la pers­pec­tiva. I per què? Doncs perquè Lamuà, que va néixer el 19 de maig del 1980 a Palamós, on va resi­dir fins als 18 anys, ara té un punt de vista dife­rent perquè, ara sí, ha pas­se­jat final­ment, si bé només sis mesos, per les cati­fes ver­me­lles dels salons del cen­tre de l'imperi, a Madrid. Estem davant d'un jove polític, però amb molta experiència des de les bases, la vida del qual es va trans­for­mar a la uni­ver­si­tat, on sem­pre diu que se li van obrir les por­tes al món i a la ide­o­lo­gia. Per fer-ne un breu per­fil biogràfic, i abans d'entrar en matèria, podem dir que és fill d'una nis­saga de mes­tres de pura raça: la seva tia besàvia ja va ser mes­tra a Cas­tell d'Aro; els seus pares són mes­tres a Palamós; la tieta paterna, també.

Ara, sis mesos després, i pre­nent un cafè al bar de la can­to­nada de la seu del PSC a Girona i en espera d'anar a fer la foto per a l'entre­vista a la Lli­bre­ria 22, a la secció de còmics, no ens podem estar, tot fent un entrant, a manera de pròleg d'un còmic o d'un film, de bus­car paral·lelis­mes entre la situ­ació actual. “De la dar­rera entrega dels X-Men. X-Men, Apo­ca­lipsis, un film de Brian Syn­ger, vostè qui creu que és la CUP”, li pre­gunto tenint al cap la nega­tiva dels anti­ca­pi­ta­lis­tes a donar suport als pres­su­pos­tos del govern i la pro­funda crisi interna que s'ha obert, amb dimis­si­ons dins la for­mació anti­ca­pi­ta­lista. Ell es toca la barba, esbu­fega una mica, tot pen­sant –més del que espe­rava, ho admeto– i, final­ment, con­testa: “Segu­ra­ment la CUP vin­dria a ser com la Mística, perquè sem­pre vol i dol. Li agra­da­ria estar a totes dues ban­des, però no es deci­deix mai perquè, a la fi, penso que no està a gust enlloc.”

El pri­mer capítol el podríem titu­lar Madrid, capi­tal de l'imperi admi­nis­tra­tiu. Seria com si, dei­xant Mar­vel per pas­sar a DC, Clark Kent deixés el seu Small­vi­lle natal per anar a tre­ba­llar a la gran Metròpoli. És evi­dent que en aquest capítol, Lamuà va dei­xar la con­for­ta­bi­li­tat de Girona –amb o sense el tron de ferro– per anar al cen­tre de la península Ibèrica. Ara, doncs, el polític gironí es con­si­dera, en part, una mica pri­vi­le­giat per valo­rar quina és la situ­ació a Madrid després d'aquest mig any d'incer­tesa; en aquest sen­tit no s'estal­via crítiques a l'acció de govern dels popu­lars, des­ta­cant que, a la pràctica, no es va moure gaire res aquests mesos: “Madrid, de fet, va can­viar molt poc, perquè ha estat en pausa; es va fer molta feina en comis­si­ons i el Congrés ja fun­ci­o­nava, però la sen­sació que jo vaig tenir, i sent la pri­mera vegada, era de per­ma­nent pro­vi­si­o­na­li­tat exces­siva.” Una pro­vi­si­o­na­li­tat que cri­tica per l'abús estratègic que se'n va fer: “Un exem­ple clar és el Pacte de Tur­quia, on es va veure per­fec­ta­ment que el PP jugava a aquesta situ­ació, obvi­ant res­pon­sa­bi­li­tats d'una manera abso­lu­ta­ment des­ca­rada.” Dit en altres parau­les, i segons Lamuà, el PP actu­ava com a govern quan li con­ve­nia i, quan no, ha fet el paper de víctima d'aquesta situ­ació en espera que el PSOE formés govern o, tal com ha pas­sat, d'unes noves elec­ci­ons: “A vega­des els del PP ens feien sen­tir incom­pe­tents i era molt indig­nant tot ple­gat i crec que aquest joc no era lícit”, i con­clou que: “El PP ha jugat amb aquesta situ­ació de pro­vi­si­o­na­li­tat; quan li con­ve­nia tirava de govern i quan no deien que esta­ven en interi­natge.”

El seu ater­ratge a Madrid amb res­pon­sa­bi­li­tat com a dipu­tat diu que li va ser­vir també per pren­dre pers­pec­tiva de Cata­lu­nya i la seva situ­ació: “Ens tro­bem en el que ells matei­xos remar­quen com la capi­tal, un epi­cen­tre de poder, el que mou l'Estat; però, miri, la pers­pec­tiva va venir més pel fet de ser un punt de tro­bada, encara que fos breu­ment, de gent vin­guda d'arreu de l'Estat”, des­taca, dei­xant molt clar que “en tot moment es tenia clar que Cata­lu­nya for­mava part de l'agenda i em pre­gun­ta­ven amb molt d'interès pel que pas­sava”. Aquest va ser un ele­ment impor­tant, però també, explica, els dies que era a Madrid i seguia a través dels mit­jans de comu­ni­cació i les xar­xes soci­als què pas­sava a Cata­lu­nya el prisma li can­vi­ava: “Des de Madrid es tenia la sen­sació que els cata­lans ens embo­licàvem la troca nosal­tres matei­xos... que ens com­plicàvem la vida, vaja! Vin­dria a ser com si ens féssim tram­pes al soli­tari nosal­tres matei­xos.” Lamuà queda en silenci uns moments i sem­bla bus­car una idea que exem­pli­fi­qui aquest seu punt de vista del tema català. I, la veri­tat, paga la pena entre­te­nir-s'hi una mica, perquè vaig escol­tar d'aquest soci­a­lista gironí entre la sor­presa i la hila­ri­tat –amb tots els per­dons per enda­vant–: ”Em vaig sor­pren­dre –deia Lamuà– quan tres per­so­nes em van venir a pre­gun­tar direc­ta­ment, amb abso­luta per­ple­xi­tat, si real­ment havíem estat una set­mana deba­tent sobre l'ús de la copa mens­trual per sobre dels tam­pons! Real­ment quan ana­ves cap a Madrid el debat de les copes no et sor­pre­nia, perquè era el que es vivia a Cata­lu­nya, però quan arri­ba­ves a Madrid és quan pre­nies aquesta pers­pec­tiva que et comen­tava. Sem­blava evi­dent que en uns moments de gran importància per a Cata­lu­nya si un aca­bava deba­tent deter­mi­nats temes, tot ple­gat no dei­xava de veure's com una fugida d'estudi. Tot això per aca­bar pen­sant que no estàvem fent els deu­res com a país. Una sen­sació estra­nya perquè era la que tenia. Miri, jo vaig tenir un entre­na­dor d'hoquei que quan un juga­dor de l'altre equip no entrava en joc ens deia: ‘Deixa'l que aquest marca sol.' Feia la sen­sació que els cata­lans ens marcàvem sols i que no ens cal cap ene­mic. Penso que nosal­tres matei­xos sols ja fem. Els cata­lans som com un club d'atle­tisme en pista, i a diferència d'altres dis­ci­pli­nes d'equip, aquí cor­rem en soli­tari. Podríem ser un motor trans­for­ma­dor de l'Estat.” Aquí un ser­vi­dor no es pot estar de dir que això era el que volia fer la Con­vergència –amb Unió– de Jordi Pujol. Lamuà em cor­re­geix: “Pujol apun­ta­lava l'Estat i tots els estats, però mai va tenir intenció de can­viar Espa­nya.” És aquí on el dis­curs fede­ra­lista s'escola, en el sen­tit que Cata­lu­nya té un paper essen­cial, si més no segons Marc Lamuà, en la recon­versió de cinc-cents anys de gestió a la cas­te­llana: “Cal par­lar clara­ment perquè s'està dibui­xant a Cata­lu­nya una imatge d'Espa­nya que no es cor­res­pon amb la rea­li­tat. Hi ha una part de l'Estat, i em pot dir naïf si vol, però hi ha tota una Espa­nya que és molt recep­tiva amb Cata­lu­nya, que la posa en el valor essen­cial. Miri, als cata­lans ens agrada posar l'accent en els sec­tors jaco­bins de l'Estat i, escolta, no ens ama­ga­rem que hi són, com també hi són a Cata­lu­nya. No hem d'anar gaire lluny. A Girona sem­pre cri­ti­quem que quan es fan pres­su­pos­tos tot s'ho queda Bar­ce­lona.” Per això no deixa de tren­car una llança a favor de Pedro Sánchez per haver mogut fitxa i haver inten­tat for­mar govern, con­vençut de ser una força del canvi.

En tot cas, i quan la tassa de cafè ja és buida i el soroll a la cafe­te­ria és un gui­ri­gall, menuts cor­rent per­tot arreu, un no es pot estar de pre­gun­tar: “I això del procés, com ho veu?” I aquí no dubta ni un segon: “Miri, hi ha el procés i el pro­ces­sisme.” “I això del pro­ces­sisme què és?”, pre­gunto. “Doncs la gent –res­pon– que s'ha ins­tal·lat en el procés, que el con­ver­teix en un modus vivendi; seria com anar fent, anar fent perquè això del procés no s'acabi. S'ha subs­tituït el peix al cove pel pro­ces­sisme. I el procés, que és cert que exis­teix, perquè ha de tenir un punt de sor­tida i arri­bada, està ten­sant la soci­e­tat cata­lana. La tensió per­ma­nent a què es pot sot­me­tre tota una soci­e­tat, pensi, com deia Fon­tana, que té un temps total­ment finit. Pensi, pensi.”