Birmània
Conflicte ètnic
Bloquejats a la frontera tailandesa
Milers de persones de la minoria karen intenten refugiar-se sense èxit a Tailàndia després de ser bombardejades per l’exèrcit birmà
Els refugiats malviuen a prop de la frontera gràcies a l’ajuda de les ONG
Els atacs aeris que van patir, la setmana passada, poblacions senceres de la minoria ètnica karen del sud-est de Birmània van obligar a fugir més de 3.000 persones a la veïna Tailàndia. Tot i això, les forces de seguretat d’aquest país van forçar aquests refugiats a tornar a Birmània i ara estan esperant en condicions precàries, sense aigua corrent ni accés a aliments, i on les ONG ni els mitjans de comunicació poden tenir un accés directe. El poble karen viu al sud i el sud-est de Birmània i constitueix al voltant del 7% de la població del país.
Després dels bombardejos, dos testimonis directes de la situació expliquen el que s’està vivint en aquesta àrea fronterera. Phillip Win és col·laborador d’una organització que ajuda els refugiats i denuncia a aquest diari que el govern tailandès havia preparat centres d’acollida temporal però que, després, va assegurar que no eren per a aquests refugiats. “Si no eren per a aquests refugiats, per a qui estaven destinats?”, es pregunta Win. En aquests moments, la situació d’aquests refugiats, reconeix, és força delicada, ja que, malgrat que l’exèrcit birmà ha declarat un alto el foc, “encara es produeixen algunes escaramusses i aquests civils poden resultar ferits o morts”. De la mateixa opinió és en Joe, un jove migrant que prefereix no dir el seu cognom, que afirma que “les vides dels refugiats corren risc a la selva i perden el seu dret a demanar asil”.
Malgrat l’alto el foc que van anunciar els militars a mitjans de setmana, els armats de les minories ètniques en desconfien enormement: “El que fa l’exèrcit és colpejar quan tenen l’ocasió de fer-ho i després, quan l’altre bàndol té la possibilitat d’atacar, demanen aturar les hostilitats: és com si juguessin a un joc”, assegura Win, que està convençut que els atacs continuaran, ja que l’únic que fan els militars és aprofitar aquestes treves per enviar nous homes a les regions. Per la seva banda, en Joe evidencia que els refugiats karen han de trobar un lloc segur on amagar-se dels atacs de la força aèria i que, al mateix temps, necessiten ajuts d’emergència, com ara aliments, aigua neta i medicaments per sobreviure: “Per tant, si el govern tailandès continua bloquejant l’entrada de refugiats, és probable que molts més refugiats karen perdin la vida en un futur molt proper.” Tot i que el govern tailandès no ha esgrimit un motiu oficial, Win explica que no han permès l’entrada dels refugiats per dues raons: “La primera és la Covid-19, i per això posen sota vigilància i tanquen les fronteres. La segona raó és que la situació del govern de Tailàndia s’origina amb una casuística molt similar a la del govern de la junta militar de Birmània, i és per això que van assistir a la desfilada militar, ara fa uns dies.”
L’única solució a aquest problema humanitari seria, segons Win, que “el govern tailandès organitzés un refugi temporal dins del seu territori però a prop de la frontera, lluny de les poblacions locals, per evitar possibles casos de Covid-19, i que poguessin rebre ajuda humanitària amb seguretat”.
En Joe va molt més enllà i creu que cal combatre i enderrocar l’exèrcit: “Creuen que poden sobreviure mentre dues superpotències, com són Rússia i la Xina, els donin suport.” El jove migrant també va fer una crida a les institucions internacionals per tal que donin suport al govern birmà a l’exili i a les Organitzacions Armades Ètniques (EAO) “perquè emanen del mandat dels ciutadans de Birmània”. “Nosaltres només escoltem les seves instruccions”, diu.