“Sol ha de dir que va ser la Brigada Político Social”

El meu pare era militar, però no el típic militar guanyador de la Guerra Civil, era monàrquic. Era de Fuenlabrada i el van tenir en una checa, i el secretari general del PSOE va dir: “A aquest ja li dono jo el paseo”, i se’l va endur i el va salvar. I la guerra la va passar a l’ambaixada de Xile, que va tenir un paper clau protegint republicans i també gent de la dreta. Ara, l’educació que rebo és classista. I començo a canviar a partir d’entrar a la universitat, el 1961: veig que la vida no és la que m’han explicat en què hi ha rojos dolentíssims i blaus que són maquíssims. I coincideix amb el concili Vaticà II, i a mi m’obre un horitzó. I ja al cinquè curs de dret marxo a Trieste a fer un curs de laboral i seguretat social, on conec gent del PCI, i de tornada prenc contacte amb sindicats clandestins: USO, AST, comença a sorgir CCOO. I acabo a AST, amb lligam amb els moviments catòlics i amb l’Església progressista. I entro a l’advocacia el 1967 amb Jaime Cortezo, que defensava molts bascos i catalans independentistes, abans de fundar el meu despatx i de venir a El Pozo, a Palomeras Bajas. La meva evolució era la de la societat: molts sortíem dels que havien guanyat la guerra. Jo venia de la vida al centre de Madrid en una família acomodada i aquí trobo famílies andaluses i de Castella-la Manxa que fugen per política o per fam, i qui es diu Vladimiro s’ha de canviar el nom per Blas, o qui es diu Libertad s’ha de passar a rebatejar com a Esperanza.

El pare Llanos fa un canvi més radical que el meu: ell era falangista i dictatorial, i els rojos li havien matat dos germans. I Franco l’envia a conquistar El Pozo del Tío Raimundo i Vallecas, el reducte dels rojos i de tot el pitjor de Madrid. I en lloc de catequitzar el barri, es troba que el barri el catequitza a ell. S’hi troba una realitat de pobresa i analfabetisme. I ell, que havia estat confessor de Franco, es nega a rebre Franco quan el dictador vol visitar el barri. Vaig tenir molta relació amb ell i amb Díaz Alegría i Gabriel Rosón, que eren els que ens deixaven les parròquies com a consulta quan el dret de reunió no existia. L’església del pare Llanos era on ens trobem ara, i aquí la policia no podia entrar-hi perquè era un registre sagrat. A partir del 1969 del concordat ja no en fan ni cas i la policia hi entrava perquè sabia que aquí ens reuníem tots. I Llanos em deia que estava amb mi per al que jo volgués organitzar. I es fa molt amic de la Pasionaria i del PCE, fins al punt de voler que el primer carnet del PCE legalitzat fos el seu!

La lluita contra la dictadura la portava el PCE. El 1956 surt el moviment estudiantil, després surt el FLP i als anys seixanta hi comença a haver grups fora del PCE perquè a alguns ens semblava que era molt reformista i que no estava per la ruptura i no estàvem d’acord amb la política de la Unió Soviètica en països de l’est com Txecoslovàquia. I ens sembla que hi ha un moviment més interessant que és el xinès, imagini’s!: el moviment de la revolució camperola de Mao. L’ORT sorgeix amb ideologia leninista però també maoista. El Partit dels Treballadors i l’ORT havien de ser un sol grup, però ja hi havia aquest gen tant de l’esquerra que els teus són els bons i els del costat et semblen enemics. Passa ara i ha passat sempre! “Moviment Comunista” sonava malament. “Partit dels Treballadors” ja sonava millor. Però “Organització Revolucionària de Treballadors”, com sonava! Renoi! Crèiem que la revolució havia de ser de les masses i no amb la lluita armada. I el camarada Intxausti... Jo era legal i em veien la cara, potser una vegada em vaig posar caputxa i prou, però els del comitè central que no eren legals es tapaven del tot. Jo li veia les mans i prou. No ens coneixíem i això era bo per no poder denunciar: quan et portaven a la Brigada Político Social, on és ara la senyora Díaz Ayuso, en aquells calabossos on va morir Julián Grimau i on va passar tanta gent, et torturaven. I, si et detenien, el que importava era que no poguessis delatar. Tenia tothom noms falsos i unes consignes.

L’abril del 76, en la gran manifestació dels opositors, sí. Ens van detenir a tots els de la capçalera. Jo vaig estar tres dies als calabossos de la Puerta del Sol i hi vaig coincidir amb Enrique Curiel. “Paquita, et passa alguna cosa?”, em cridava. I jo em deia: “Calla, que encara em passarà alguna cosa per culpa del pobre Enrique...” [Riu] I d’allà passo a la presó de Yeserías, plena de dones polítiques. La repressió dels setanta va ser molt dura. Parlàvem abans del camarada Intxausti... Santiago Carrillo entra clandestinament al país i amb la perruca ja el 1977.

Sovint eren causes per fulls convocant el dret a la vaga, res violent... El primer despatx laboralista que es va crear va ser el meu, el de Lista. Hi havia despatxos com el de María Luisa Suárez, però era més generalista. Sorgeix el meu de Lista, després Españoleto, després el d’Atocha amb Manuela Carmena ja laboralistes. El despatx prestava atenció jurídica i contra l’acomiadament i de defensa de la vaga, que era il·legal. Davant el TOP hi defensàvem treballadors i altres casos. Soc la tercera de la llista en defenses davant del TOP: hi ha el català Josep Solé Barberà, Cristina Almeida i després jo. El TOP era un tribunal repressor i tots els judicis eren polítics. Jo portava casos de treballadors de Pegaso, Standard, Marconi... I el tribunal ens coneixia perquè érem sempre els mateixos i tu volies defensar els teus. Fins i tot un dia ens vam plantar i vam fer una vaga davant el TOP.

Els demanaven vint anys per una reunió i ser fundadors de CCOO. La defensa era molt difícil: què al·legaves?, què no? Però estàvem tan identificats amb els nostres clients... El PCE va intentar que jo no hi fos, per la rivalitat amb l’ORT; preferia que hi hagués el despatx de Felipe González. Però al final es va fer una defensa en què Jaime Sartorius va incloure totes les ideologies i jo hi vaig entrar. Hi havia des de José María Gil-Robles, que venia de la CEDA, al democratacristià Ruiz-Giménez, l’andalús Adolfo Cuéllar... Tots havien estat professors nostres i allà hi havia només dues noies molt joves, Almeida i jo. I en ple judici ens passen una nota, i tots l’anem passant sense llegir-la fins que arriba als primers de la fila, Gil-Robles i Ruiz-Giménez, que la porten al president del tribunal, Francisco Mateu, i aquest queda pàl·lid. Suspèn el judici i tots quedem perplexos però de seguida amb por pels processats, que havien de tornar als calabossos de Salesas. I els advocats franquistes es van envalentir apostant per matar-los, i Gil-Robles i Ruiz-Giménez hi van sortir al pas i ens van imposar la unitat en defensa dels processats. Els carrers van quedar buits, hi havia un pànic espantós. Però quan vaig passar més por va ser amb les últimes execucions del 1975: allò era el terror. Tenia molta relació amb Magda Oranich, amb els bascos Juan Mari Bandrés i Miguel Castells. Aquí ja no hi havia manifestacions com pel cas 1.001.

Més que una decisió personal, era que el PCE no volia que se l’associés a la lluita armada, i per això no va voler ser defensa en les últimes execucions. L’ORT també ens ho havia suggerit, però jo tenia molt clar que estàvem en contra de la pena de mort, no podíem acceptar-la. És que podien executar-los! Calia defensar-los! Si ens acusaven del que fos o ens podia passar no sé què, doncs què s’havia de fer...? Tota la defensa del judici s’organitza a Lista, allà ens trobem tots, inclosos els advocats militars que ens posaven de suplents. I aquelles hores terribles de les execucions les passo al despatx de Lista amb les famílies de José Humberto Baena i de José Luis Sánchez Bravo. “Però aquí no es mou ningú, no veig res pel meu fill!”, em deia la mare de Sánchez Bravo tornant d’El Goloso. La premsa internacional sí que es mou, contactem amb Olof Palme i ell surt a donar la cara al carrer amb una guardiola en aquella fotografia icònica. Però Ruiz-Giménez truca al papa i el papa truca a Franco... i Franco es nega a posar-se al telèfon. A Burgos fa cas al papa, aquí ja no.

El cas de Ruano em va impressionar i em va marcar molt. I el judici d’Atocha no el vaig voler portar ni en vaig voler llegir el sumari. Va ser un cop. Havia estat el cap de setmana amb el meu germà Francisco Javier i amb la meva cunyada, Dolores González Ruiz; coneixia Luis Javier Benavides i els altres. Hi perdo el germà petit i la cunyada se salva de miracle perquè la bala li travessa el coll per les cordes vocals. Dolores va anar molt temps pel carrer amb pànic de creuar-se amb els assassins, i quan va veure a la tele Juan Fernández Cerdá va quedar petrificada: l’havia reconegut. El meu germà em va marcar; tot i la rivalitat del PCE i l’ORT, no era gens dogmàtic. Una de les últimes converses va ser: “I ara què? Què fareu amb el despatx si ara ja ens legalitzaran a tots?” Atocha passa el 24 de gener del 1977 i la manifestació de l’enterrament i que el PCE demostrés que l’organitzava pacíficament va ser fonamental perquè Suárez legalitzés el PCE per Setmana Santa. Com que jo ja era política en actiu, vaig voler pensar que la mort havia valgut per fer un pas cap a la democràcia, però no hi ha res que et tregui el dolor. La meva cunyada ho viu també amb el dolor de pensar “Ara que perdo Javier i tinc la vida destrossada, tot es legalitza.”

Uf! Jo he preferit no veure ni la cara del personatge. Ni ell ni cap dels assassins se n’han penedit mai i, encara més, van menystenir les víctimes. Els quatre ferits eren al tribunal i estaven envoltats de feixistes, perquè allò encara era el TOP. I a aquest ja el van deixar escapar... Un horror, tot.

És que no hauria d’haver mort. Ell estava superant l’anorèxia i va tenir un coma diabètic i va caure al metro. I els treballadors del metro de Madrid el van agafar i el van deixar tirat a la porta de l’estació per la seva aparença i considerant-lo un sensesostre o un drogoaddicte o un malalt de sida, com es va dir al judici. Per això cada vegada que veig algú assegut m’hi acosto i li pregunto si li passa res. “No, senyora, deixi’m en pau, que estic aquí bevent!”, em diuen a vegades. Al judici es van reproduir les cintes i eren un horror d’inhumanitat. La pèrdua d’un fill no la superes mai, però si a més a més és en unes circumstàncies en què saps que només donant-li un terròs de sucre i portant-lo a l’hospital s’hauria salvat... Si jo caic al carrer, segur que se m’acosta algú. Però si és un jove prim i de cabell llarg... I llavors el tema de la sida era molt viu. El cas del meu fill Javier va servir durant un temps perquè la gent es conscienciés que si veus algú malament no et fiïs de l’aspecte físic. Ara ja no sé si és una lliçó que s’ha oblidat.

Em presento amb l’ORT a les primeres eleccions a Madrid i allò va ser un xoc per a molta gent que em coneixia i sobretot per a companyes del col·legi Nostra Senyora de Loreto: que aquella niña bien, que al funeral del pare hi va tenir Muñoz Grandes presidint-lo, es presentés amb la sigla ORT... Però no hi vaig entrar i em vaig quedar al despatx. I el 1982 el PSOE s’obre a l’esquerra i a la dreta i a mi m’ofereix anar al lloc 16 i a Fernández Ordóñez al 6. I allò em sembla fatal. Si s’obrien a dreta i a esquerra, ell i jo no havíem d’anar tan distanciats. I després entro com a diputada i senadora del 1983 al 1994 i eurodiputada del 1994 al 2004. I en un moment del 1987 Carmen Romero ens diu que barallar-se per la presència de les dones està molt bé però que si no hi militem i lluitem des de dins, res a fer, i llavors sí que hi entrem.

Aquella foto amb el titular aquell se’ns va posar fatal! No érem ni las chicas de Txiki ni de ningú! Teníem la nostra pròpia personalitat! Dins el PSOE hi havia ja molta lluita feminista, des de l’antifranquisme. Havíem muntat amb Carlota Bustelo i altres la primera llibreria feminista a Madrid, on es venien per primera vegada els llibres de les dones. Les feministes ja portàvem molt de temps, una altra cosa és el ritme del canvi de la societat... Un titular així avui seria impensable. Però segueix havent-hi masclisme, violència masclista... Pensi que quan jo arribo al Senat, el 1983, les dones érem el 6%, no arribàvem ni a dotze dones. I ara hi ha presidenta del Senat, quatre vicepresidentes del govern, dones ministres... Però els avenços s’han aconseguit amb molta lluita.

És que seguir tenint un carrer de Millán Astray, i molts altres, era... Però hi havia els noms dels carrers i molt més: l’edifici on hi ha la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid, a Sol, va ser la Real Casa de Correos i va ser la Brigada Político Social. La primera vegada que vaig anar a una celebració del 2 de maig a Sol, jo recordava els calabossos, recordava tots els que hi havien passat. Hi hauríem d’haver fet una simbologia: a Sol hi hauria d’haver un reconeixement dient que això va ser la Brigada Político Social i que una placa ho expliqués i que un calabós es conservés explicant el que va ser i que aquí hi van morir aquest i aquest. I el 1983 no ho vam valorar prou i vam errar, estàvem més preocupats per fer coses que per recordar, i la preocupació per la memòria s’ha despertat el 2000, quan ja governava la dreta. Ho he intentat com a comissionada i no m’han fet ni cas. Hem canviat alguns carrers i alguns ara estan recorreguts als tribunals.

És cert, és molt de dretes! I Madrid va ser l’última ciutat que va resistir en la Guerra Civil! És una responsabilitat del PSOE i del PCE de no reivindicar el que va ser, i quan es desperta la necessitat de la memòria històrica, el 2000, ja hi governa la dreta. Només hem tingut l’etapa de Manuela Carmena i prou. Raons? Aquí hi ha moltíssim funcionari, moltíssimes empreses estatals i una classe econòmica potent. Hem canviat tots els barris i hem canviat la fesomia de la ciutat però no hem canviat la ideologia de la ciutat, no l’hem mantingut a través de l’educació i de reivindicar la memòria. Quan Esperanza Aguirre no guanya les eleccions però arriba al poder pel tamayazo del 2003 amb la compra de trànsfugues, el PP sí que fa tota una filosofia d’educació que no havia fet l’esquerra. I, sí, la societat madrilenya és molt de dretes. Allò dels descamisaos que dèiem nosaltres, ja no hi ha descamisaos! Hi ha més diferències socials que mai, més gent que ho passa malament i que no ns conscient de la situació per un tema d’educació i de no haver explicat què va passar aquí. Ara diuen les enquestes que estem empatats l’esquerra i la dreta: és molt gros que estiguem empatats! No és un problema d’una dreta normal, és una dreta nacionalista que en moments reivindica la ideologia feixista, i un cert nacionalisme madrileny... Tenir nacionalisme madrileny és el súmmum! Si Madrid era el contrari, la cosmopolita on ningú és estranger! En certs barris jo ja em trobava que els havia de dir: «Però si jo m’he barallat per tots vostès i ara em trobo que voten un altre!» I Ayuso diu ara «Comunisme o llibertat» i no veus que ningú entri a rebatre-ho. Vaig tenir la sort de veure com el 1983 es muntava la Comunitat de Madrid. I alguns errors vam cometre, per exemple, l’himne, que no coneix ningú. Tenim la bandera amb el signe de les estrelles, que sembla xinès. Hi havia la idea de crear la Comunitat de Madrid. No podia ser molt diferent perquè no teníem llengua pròpia, però també teníem característiques pròpies i diferències entre nord i sud i est i oest. Fer els barris nous, erradicar les barraques... Teníem molta il·lusió en tot. Catalunya tenia la seva història antiga, però Madrid no la tenia.