Pagar els plats trencats

Tenen força assumit que tard o d’hora entraran a la presó, i ho expliquen amb una temprança que estremeix. Auguren que romandran entre reixes fins que la justícia europea dicti que el seu cas és una barbaritat i corregeixi l’atrocitat. Els seus càlculs preveuen que poden passar entre tres i cinc anys privats de llibertat. Se’ls acusa de delictes molt greus, terrorisme i tinença d’explosius, però tot i el seu “alarmant” perfil, fan vida normal al carrer perquè l’Audiencia Nacional no va trobar cap prova que demostrés que són, segons s’entesta a demostrar la fiscalia, un perill públic. Són l’Esther Canet i en Germinal Tomàs, dos dels CDR perseguits per l’Estat en el marc de l’operació Judes. Formen part de la causa popularment coneguda com a 23-S ja que les primeres detencions van tenir lloc el 23 de setembre del 2019. Hi ha un total de tretze persones afectades.

“Estic bé, tranquil, tinc molt assumit que no arxivaran la nostra causa perquè el poder judicial està polititzat, no és independent, hi ha instaurada l’extrema dreta, i la nostra causa els serveix per marcar el camí a la gent que protesta”, explica en Germinal Tomàs. Ell és una de les nou persones que la Guàrdia Civil va detenir aquell 23-S i una de les set que van ser tancades tres mesos a Soto del Real. La fiscalia parlava aleshores de “grup terrorista de caràcter secessionista”. Encara ara es busquen els explosius amb què, segons la Guàrdia Civil, volien provocar “un dany irreparable”. L’Esther Canet està acusada del mateix, també pendent de judici, però va ser inclosa en una segona ràtzia, quan el tribunal va incorporar-hi quatre persones més. L’Esther està acusada de terrorisme, i la fiscalia, per reblar el clau, la considera un dels cervells del grup. Això no obstant, si ella volgués, avui mateix podria agafar un avió i desplaçar-se a qualsevol racó del món. Ni tan sols se li han aplicat mesures cautelars. “Els informes policials indiquen que soc violenta i radical i que un dels delictes que he comès és ser amiga d’altres encausades”, relata.

Alerta Solidària, l’organització que s’encarregada de la seva defensa, ha presentat recentment un recurs per mirar de posar fi a aquest malson. Però tots dos tenen clar que els advocats no se’n sortiran perquè, tot i tenir confiança cega en la seva defensa, “no escaparem de la plantilla que segueix el poder judicial”, diu en Germi, com el coneixen familiars i amics. L’Esther afegeix: “Fan amb la nostra vida el que volen, però seguirem organitzats als carrers perquè ja ens hem empassat la por. Sabem que és una loteria, que ens ha tocat a nosaltres, però no abandonaré la lluita perquè als meus fills no els vull deixar aquesta merda de país, on el feixisme campa com vol.”

No abaixen el cap, ni tenen la intenció de fer-ho. “Jo no soc independentista, soc anarquista –aclareix en Germi–, i lluito per conquerir millores socials, així que tinc molta feina pendent de fer.” Tots dos coincideixen a l’hora de criticar la classe política actual. L’espanyola però també la catalana i, dins d’aquesta, la independentista. Parla en Germi: “El gran error que va cometre el poble va ser desaprofitar la força d’aquell 3 d’octubre, però tant el govern espanyol com el català van agafar por perquè la gent s’havia apoderat massa. Si aquell dia no frenem, el 27 d’octubre som independents o tenim els tancs aquí.” Lamenten que els polítics “s’omplin la boca parlant de repressió i de posar-hi fi” però després “es personen en les causes contra manifestants i ens ofereixen un suport de postureig: una moció al Parlament, copets a l’esquena, però de suport real, res de res”. L’Esther es mostra convençuda que el poble no necessita ara mateix cap lideratge polític: “Hem demostrat que ben organitzades ho sabem fer. Llàstima que no ens hem cregut la força que tenim.”

Si tant ells com la resta d’encausats es mantenen ferms, asseguren que és gràcies al suport rebut: “A la xarxa que hem creat, a les iaies que t’expliquen que t’han vist a la tele...” Ell creu que la causa del 23-S “ha obert els ulls a molta gent que ha vist que no hem tornat quaranta anys enrere, és que mai havíem sortit d’aquella època”. Malgrat la seva convicció i la seva força, pateixen molt pel seu entorn, sobretot pels fills. Poden demanar per a ells, d’entrada, entre 12 i 37 anys de presó. L’Esther no té cap dubte que algú ha de pagar els plats trencats i que ara mateix estan en el punt de mira. La seva teoria és: “Com més victòries judicials aconsegueixi el president Puigdemont a l’exterior, més s’acarnissaran amb nosaltres. Si es donés el cas que a ell i a la resta d’exiliats els extradissin, aleshores ja tindrien represaliats de més pes i s’oblidarien de nosaltres. Jo ho tinc claríssim.” I conclou: “Al final, nosaltres els servim per fer titulars que tapin els escàndols del rei o les victòries del president Puigdemont.”

Malgrat el calvari que estan vivint, ho tornarien a fer. “Jo només tinc por de perdre’m la vida dels meus fills, però no de la lluita al carrer. Els drets col·lectius només s’han aconseguit des de la lluita col·lectiva”, diu l’Esther. “L’única recepta és carrer, carrer i carrer. Només ens queda això, i no només per aconseguir la independència”, apuntala el seu company de vida i de lluita.