“És molt fàcil criticar la taula, però quina és l’alternativa?”

Depèn del to, per on vin­gui i de quin con­text. La política es porta a la sang i, com diem des d’ERC, en cada moment ens toca un rol dife­rent, a vega­des un de visi­ble en l’àmbit públic i, en d’altres, amb menys visi­bi­li­tat.

La muni­ci­pal, la volun­tat de can­viar el govern que hi havia a Sant Llo­renç Savall. El fàcil és mirar-s’ho des de la bar­rera i cri­ti­car el que no fun­ci­ona, però vam deci­dir aple­gar-nos una colla de joves i cons­truir. La política local és molt agraïda i veus els efec­tes imme­di­a­ta­ment. Després la vida et va por­tant, com­bi­nant la feina en política amb la pro­fes­si­o­nal fins que m’arriba la pro­posta d’assu­mir més res­pon­sa­bi­li­tat a nivell de par­tit i a nivell ins­ti­tu­ci­o­nal al Par­la­ment. No ho tra­ces, va venint.

Sí, fent asses­so­ra­ment jurídic fins el 2008. Vaig estar dos anys a la Fede­ració de Muni­ci­pis i després vaig estar fent asses­so­ra­ment jurídic muni­ci­pal des del par­tit. 

Perquè les eta­pes pro­fes­si­o­nals neces­si­ten aquests deu anys que ja havia com­plert i neces­si­tava oxi­ge­nar-me, com deia Pep Guar­di­ola, i bus­car nous horit­zons i fites jun­ta­ment amb la volun­tat de no per­pe­tuar-me en un càrrec públic. I coin­ci­deix amb el procés elec­to­ral.

Endo­llats no. Si s’han d’ocu­par càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat i hi ha un bagatge, en el meu cas vaig ser por­ta­veu a la comissió de Ter­ri­tori i Sos­te­ni­bi­li­tat tocant temes medi­am­bi­en­tals, ERC ana­litza qui té per ocu­par els càrrecs quan agafa res­pon­sa­bi­li­tats en l’àmbit medi­am­bi­en­tal. És nor­mal que hi hagi un encaix de gent que té un bagatge i pot apor­tar l’experiència en altres àmbits. El que faig aquí és apli­car lleis que vaig apro­var al Par­la­ment.

En alguns aspec­tes, però són eta­pes i, quan en tan­ques sem­pre hi ha ele­ments d’enyo­rança. La recordo de molt grat, tot i les mogu­des, i em sento molt orgullós d’haver estat dipu­tat en els moments més àlgids del procés inde­pen­den­tista. Vam arri­bar on mai ningú havia pre­vist. No ho visc amb nostàlgia, sinó con­tent d’haver apor­tat la meva acció política, el meu gra­net de sorra en la cons­trucció de la inde­pendència del país i en àmbits de medi­am­bi­en­tals, de ter­ri­tori i mobi­li­tat.

Lla­vors enyo­rava l’ele­ment de gestió, que és el que faig ara. A l’Ajun­ta­ment podies posar un banc a la senyora Maria i, des del Par­la­ment, pot­ser podies dis­se­nyar com havien de ser els bancs. Ara torno a una etapa ini­cial, de fer polítiques d’incidència directa sobre les per­so­nes, més tan­gi­ble. Modes­ta­ment al Par­la­ment vaig con­tri­buir segu­ra­ment a gene­rar con­sen­sos i a tei­xir ali­an­ces.

Des del punt de vista humà i polític va ser quan es dic­ten les ordres de detenció dels con­se­llers. No aca­bes d’enten­dre la irra­ci­o­na­li­tat de tot ple­gat, de com un debat polític de les idees i el sim­ple fet de posar les urnes tin­gui aquesta trans­lació repres­siva, per molt que ho ves­tei­xin i s’inven­tin que hi ha un delicte del codi penal. El que hi ha és un per­se­cució política i la negació del govern espa­nyol de que hi ha un con­flicte polític i que s’ha de solu­ci­o­nar a les tau­les i a les urnes. Impacta, tot i que ja s’havia vis­cut repressió en altres moments.

Tenir Espa­nya i no la Gran Bre­ta­nya al davant. Què ha fallat? Segu­ra­ment no tenir prou impuls, però no s’és inde­pen­den­tista i es deixa de ser-ho l’endemà. L’Estat espa­nyol ens regala dia rere dia com tre­ba­lla els drets fona­men­tals dels seus ciu­ta­dans i els cata­lans arri­ben a la con­clusió que no ens veu com a ciu­ta­dans, sinó com a súbdits; pagar impos­tos i prou, sense reco­nei­xe­ments naci­o­nals ni del dia a dia. Van fallar coses, segu­ra­ment, però em quedo amb el posi­tiu: la capa­ci­tat de gene­rar il·lusió en la gent, que hi ha un somni que serà una rea­li­tat tri­gant més o menys perquè és un tema d’acu­mu­lació i el que hem d’aca­bar de tro­bar són els meca­nis­mes per tren­car l’esta­tus espa­nyol res­pecte a Cata­lu­nya. Ens vam enor­gu­llir com a país i l’1 d’octu­bre és una clara demos­tració d’auto­or­ga­nit­zació del país, en un con­text que hem pogut evi­tar qual­se­vol crisi de violència i sense que hi hagi una crisi social. Això és el que ha anat sumant gent al procés inde­pen­den­tista, tot i que algú insis­teixi a obrir i inten­tar enfron­tar i divi­dir el país. És el que l’Estat espa­nyol ha anat a pro­vo­car amb l’aposta de Cs i amb el dis­curs de divisió del país, que no ens podem per­me­tre. El país sem­pre ha tre­ba­llat cohe­si­o­na­da­ment i el procés el farem cohe­si­o­na­da­ment.

L’1-O era fàcil perquè hi havia un objec­tiu clar i tot­hom sabia el seu paper, estava situat i el pit­jor va ser el post 1-O. El movi­ment inde­pen­den­tista ha d’ana­lit­zar on som i cap on volem anar i no hem tin­gut aquesta capa­ci­tat de fer-ho. A ERC vam fer una pri­mera anàlisi molt imme­diat d’on crèiem que érem dient que havíem gua­nyat però érem insu­fi­ci­ents i havíem d’arti­cu­lar una estratègia que ens per­metés créixer. I ara cal que algu­nes for­ma­ci­ons polítiques aca­bin d’ater­rar sobre el ter­reny i tor­nar a esta­blir l’estratègia con­junta que ens per­meti avançar. Les pica­ba­ra­lles no aju­den.

Que el puguem con­sen­suar. I els fulls de ruta a vega­des no són imme­di­ats perquè la rea­li­tat no és fàcil de trans­for­mar. Hem d’anar situ­ant unes fites que ens per­me­tin avançar per aga­far més for­ces i situar-nos en el com. L1-O també ha permès veure com coses que ens sem­bla­ven més fàcils d’asso­lir no ho han estat, com els reco­nei­xe­ments inter­na­ci­o­nals i hem vist com la for­ta­lesa dels estats és la for­ta­lesa dels estats. Això ens ha d’aju­dar a madu­rar. Cal traçar una estratègia que ha de pas­sar per denun­ciar cons­tant­ment un model d’estat podrit. També per obrir els ulls a ciu­ta­dans que se sen­ten adhe­rits al con­cepte d’Espa­nya. La uni­tat de l’Estat espa­nyol no està per sobre de tot. Hi ha un ele­ment de cons­ci­en­ci­ació de drets indi­vi­dual forta que l’Estat cons­ta­ment hi passa per sobre i aquí és on hem d’inci­dir. Tot i la Tran­sició del 78 s’ha demos­trat que les cla­ve­gue­res de l’Estat con­ti­nuen exis­tint i tre­ba­llant.

A diferència d’altres anys el pre­si­dent Ara­gonès ha acon­se­guit demos­trar que hi ha un govern esta­ble, que tre­ba­lla i tira molts pro­jec­tes enda­vant, superant la pandèmia i, davant d’una crisi climàtica i energètic, neces­si­tem abo­car-hi els màxims esforços. En altres períodes de debat intern i havia dis­sonància gover­na­men­tal que no aju­dava en res. Altra cosa és el debat al Par­la­ment. Vull pen­sar que la gent de Junts man­tindrà el pacte de govern perquè hi havia uns objec­tius sig­nats inde­pen­dent­ment de les per­so­nes.

L’experiència ens ense­nya... Anem a Irlanda, a Euskadi, amb violència com a ele­ment dife­ren­ci­a­dor, qual­se­vol con­flicte s’acaba en una nego­ci­ació política. Nosal­tres, que hem estat sem­pre els reis del diàleg i la mà estesa, no podem negar-nos a asseure’ns i par­lar amb els opo­si­tors. És evi­dent que el con­text polític espa­nyol no ajuda a una for­ta­lesa del govern espa­nyol que els per­meti assu­mir com­pro­mi­sos i els hem d’anar forçant. I és evi­dent que hi ha molta part del deep state que vol que fra­cassi perquè se sen­ten més còmodes a les cla­ve­gue­res, inven­tant-se relats. Hi ha dues vies per a la inde­pendència: reforçar-nos a l’inte­rior i ser més forts soci­al­ment i elec­to­ral­ment i les vies de nego­ci­ació per esto­var al govern de l’estat i con­di­ci­o­nar-los l’acció política. Quina és l’altra fórmula? És molt fàcil cri­ti­car la taula, però quina és l’alter­na­tiva? Explo­rem-les totes i al pacte de govern queda clar que la pri­mera opció és la taula i, si no fun­ci­ona, altres vies, però ningú ens ha pre­sen­tat l’alter­na­tiva. No podem dei­xar al govern espa­nyol la ini­ci­a­tiva de la nego­ci­ació. I veu­rem també com acaba el procés a Escòcia, si els dei­xen fer el segon referèndum.

Estem en con­di­ci­ons de tor­nar a gua­nyar con­so­li­dant i millo­rant resul­tats a les grans ciu­tats, que va ser el gran salt que vam fer a les últi­mes. I con­so­li­dar els petits muni­ci­pis i els mit­jans, on també vam fer un salt, man­te­nint alcal­dies i acon­se­guint-ne algu­nes més. L’avan­tatge és que tenim una extensió ter­ri­to­rial molt homogènia i ens fa prou atrac­tius. I també gover­nar la ciu­tat de Bar­ce­lona com a gran trac­tor, ja no només gua­nyar, perquè miri i tre­ba­lli coor­di­na­da­ment amb la resta de ter­ri­tori.

No, s’hi tre­ba­lla. Vam pre­sen­tar recurs al Tri­bu­nal Suprem, que ha dit dues vega­des que no s’ha d’exe­cu­tar la sentència, i l’orde­nança de Bar­ce­lona està en vigor. L’Ajun­ta­ment l’està modi­fi­cant aspec­tes tècnics que la sentència diu que s’han de cor­re­gir, però que no la posa en qüestió, que és el model que s’ha tras­lla­dat a Europa. Els altres muni­ci­pis, lluny de pre­o­cu­par-se, han con­so­li­dat la volun­tat i tenen clar que la mobi­li­tat pri­vada es la que genera part de la con­ta­mi­nació.

Cor­recte. Vam sig­nar al març un acord amb 70 muni­ci­pis més grans de 20.000 habi­tants, perquè ja hi ha l’obli­gació que l’implan­tin els de més de 50.000 habi­tants i els de 20.000 amb índexs de con­ta­mi­nació, perquè ho vagin implan­tant fins a finals del 2025, tot i que alguns no en tin­guin l’obli­gació. És una eina útil pedagògica per can­viar hàbits en la mobi­li­tat, com es va fer amb la reco­llida de resi­dus. Segur que s’ha de polir i el con­trol pot esta­blir par­ti­cu­la­ri­tats i excep­ci­o­na­li­tats, i la volun­tat dels ajun­ta­ments és de no obli­gar ningú a can­viar el cotxe, que pot­ser no té sen­tit segons en quina situ­ació. La indi­vi­du­a­lit­zació pot fer fle­xi­bi­lit­zar aques­tes orde­nan­ces per fer pos­si­ble el canvi sense supo­sar l’esca­nya­ment econòmic de ningú. No podem fer un canvi més gros perquè la capa­ci­tat del trans­port públic no ho per­met, però es impor­tant fer un canvi de model; no tot s’ha de fer amb el cotxe i s’ha d’esta­blir un model de con­vivència.

En el reforç de la xarxa de con­trol i con­ta­mi­nació, que fun­ci­ona però cal aug­men­tar el nom­bre d’esta­ci­ons i el con­trol de con­ta­mi­nants que ana­lit­zem. I en la con­ta­mi­nació, com l’acústica i la lumínica. Toquem temes que afec­ten clara­ment la salut. I en l’àmbit del canvi climàtic tre­ba­llem en acci­ons de miti­gació i adap­tació.