política
L’amnistia és l’única certesa
La llei més difícil és aprovada per majoria absoluta al Congrés i esdevé l’única àncora de Sánchez ara que ja no tindrà pressupost
Postals de camaraderia i lloances mútues entre ERC i Junts per la fita abans del xoc del 12-M amb l’enigma de si Puigdemont torna
En una setmana en què el ple del Congrés ha homenatjat el cinema de Berlanga sense voler-ho –Francesc-Marc Álvaro (ERC) va esgrimir a la tribuna d’oradors l’Enciclopedia Álvarez de la postguerra com a mirall perquè Vox comet “nostàlgia o ignorància”, Míriam Nogueras (Junts) va ser rebuda a l’hemicicle amb crits de “¡presidenta!” pels de Santiago Abascal i ahir (Los jueves, milagro) José Luis Ábalos va reaparèixer lluny del PSOE per ocupar l’escó de purgat a la setena fila i darrere de Bildu–, la llei d’amnistia ha emergit com l’única certesa entre les inclemències. La llei més impopular per a Pedro Sánchez va obtenir ahir –al segon intent, després del fallit del 30 de gener pel no de Junts– una majoria absoluta de 178 vots a favor davant de 172 vots en contra i, paradoxalment, és l’única àncora que estabilitza el president a La Moncloa ara que ja no tindrà els pressupostos del 2024 pel brusc gir de guió de les eleccions catalanes anticipades al 12 de maig. Amb l’enigma del retorn de Carles Puigdemont com a presidenciable reobert –el seu entorn el veu a punt per ser en persona el 17 de juny en un debat d’investidura al Parlament i imputa a ERC i el PSC una pinça per evitar que l’amnistia li arribi a temps, si bé ERC recorda que ja hi hauria amnistia des del 30 de gener si no fos per Junts–, els de Teresa Jordà i els de Míriam Nogueras es van dedicar lloances mútues per la fita i van protagonitzar postals de camaraderia amb efusives abraçades al final de la votació. “Quatre anys fa que estem dient que aquesta llei ha d’existir, ara hi arribem finalment, és per a la gent que va posar la cara i el cos, per la gent que va anar a la Jonquera i a l’aeroport, perquè no hi va haver delicte, i el següent pas és l’exercici del dret l’autodeterminació”, va sentenciar Pilar Vallugera (ERC). “El no raonat de Junts el 30 de gener ens confirma que és mantenint amb fermesa la posició que s’avança de debò, aquell difícil i poc entès no ens porta a aprovar la millor llei d’amnistia possible”, va esgrimir Josep Maria Cervera (Junts). Les abraçades sentides de Vallugera amb Cervera i de Jordà amb Nogueras al pati del Congrés –coincidint amb la baixa de Gabriel Rufián per paternitat– i l’aplaudiment coral de Sánchez i els socis independentistes va tenir l’efecte catàrtic de fer oblidar per un instant que les hostilitats pel xoc electoral del 12 de maig són a la cantonada.
Si bé tot un expresident, José Luis Rodríguez Zapatero, vaticina que l’amnistia és la llei més important de la legislatura, Sánchez no va veure el debat i va anar-hi –entre la cridòria censora del PP i Vox– quan el timbre de la cambra anunciava el moment de la votació. Ja amb el marcador reflectint els 178 vots de color verd a favor del PSOE, Sumar, ERC, Junts, Bildu, Podem i el PNB, el president espanyol es va posar dempeus i va picar de mans en un aplaudiment acompanyat per Jordà i Nogueras a l’hemicicle, i pel líder d’ERC, Oriol Junqueras, i la vicepresidenta Laura Vilagrà, a la tribuna del públic. “Avui posem justícia allà on fins ara ha prevalgut la injustícia”, va lloar Junqueras, que el maig del 2019 va arribar al Congrés com a diputat electe i pres des de Soto del Real i que ahir, cinc anys després, va viure el salt emocional de viure a la llotja l’aval a la llei d’oblit penal. A l’exili, Carles Puigdemont va avisar: “No és un punt final a res, sinó superar una etapa errònia de repressió judicial i policial a un moviment polític i i retornar definitivament a la política un conflicte de naturalesa política.”
L’endemà d’interioritzar que l’aleteig d’una papallona a la mà dels Comuns a la Ciutadella ha enterrat els pressupostos del 2024 a Madrid i obliga a pensar en els del 2025 –“puta papallona”, exclamava l’alt funcionari Salvador Martí a la sèrie El Ministerio del Tiempo–, Sánchez s’aferrava a l’amnistia: “Un pas valent i necessari cap al retrobament. Amb l’aprovació de la llei d’amnistia obrim un temps nou de convivència i prosperitat a Catalunya.” Amb només sis ministres –María Jesús Montero (Hisenda), Yolanda Díaz (Treball), Félix Bolaños (Presidència i Justícia), Óscar Puente (Transports), Ángel Víctor Torres (Política Territorial i Memòria) i Ernes Urtasun (Cultura)– seguint el debat in situ, Alberto Núñez Feijóo (PP) volia ser ell qui posés veu al vot en contra. “Sánchez depèn del que digui Puigdemont i del que faci Ábalos, per això no té una legislatura sinó una agonia, es mantindrà només si Puigdemont vol”, va desafiar. I va reblar: “Les eleccions catalanes marcaran l’inici del final d’aquest govern. Quan Sánchez els deixi de ser útil, el deixaran caure.” Feijóo confia en una joint venture amb les restes de Cs perquè Alejandro Fernández refloti el PP a Catalunya. “Passarà el temps i compraran la llei d’amnistia, vam veure’ls votar en contra de la llei del matrimoni homosexual perquè trencava la família i pocs mesos després cridaven «viva los novios» a la boda de Javier Maroto”, li va fer veure Patxi López (PSOE). Entre els defensors de l’amnistia, això sí, també hi havia factures pendents: la diputada de Podem nascuda a Rota (Cadis) Martina Velarde va reivindicar que Podem abanderava la solució de l’amnistia ja quan “a altres els quedava lluny” la vida dels presos, en al·lusió al diputat madrileny de Sumar Íñigo Errejón.
Com si el guionista de la legislatura no s’oblidés de la comèdia cada vegada que el Congrés viu un debat dramàtic amb intriga en la votació, un nou diputat –el tercer després d’Herminio Rufino Sancho (PSOE) i Eduard Pujol (Junts)– es va tornar a equivocar perquè volia dir “no” i va dir “sí”. Després que el PP exigís que el vot de l’amnistia fos per crida i de viva veu, qui es va equivocar va ser el diputat del PP per Conca Daniel Pérez Osma. El pitjor és que Pérez Osma no es va adonar que entregava el vot 179 a favor de l’amnistia fins que va veure que les cares dels diputats populars del seu voltant es convertien en un quadre de Munch, i aleshores –i gràcies a la doctrina Eduard Pujol– va poder rectificar i dir “no” abans de deixar-se engolir per l’escó com si sospités que per a ell no hi haurà oblit penal quan torni a la seva circumscripció.
Amb el 12 de maig encerclat en vermell, el calendari polític suma les eleccions catalanes a l’entrepà de les basques (21 d’abril) i de les europees (9 de juny). Al PSOE ja hi ha qui ha trobat consol a albirar un “parèntesi de dos anys nets de cites electorals per poder fer política de debò a fons” a partir del juny del 2024 i fins al juny del 2026. Si Pere Aragonès desafia la malastrugança dels avenços electorals en nom d’ERC, Junts farà primàries el 23 de març per elegir el candidat pel 12-M en espera que Puigdemont digui el que tothom a Junts murmura i intueix que dirà la setmana que ve. El record del 2017 s’entossudeix a ressonar el 2024, inclosa la vella tornada de “si vols que torni el president, cal votar el president”, però ara tots estan d’acord que una certesa els agermana: l’amnistia.