REGNE UNIT
Els ‘tories’ es descomponen
L’impacte del ‘Brexit’ i les polítiques d’austeritat al Regne Unit posaran fi a catorze anys de govern conservador
Han enfonsat econòmicament el país i han perdut qualsevol autoritat moral després dels últims escàndols
L’intent de frenar la pujada dels euroescèptics de l’UKIP el 2014 va sentenciar el destí del partit
Als conservadors britànics se’ls està fent eterna i agònica la campanya. Els sondejos auguren el pitjor resultat electoral de la seva història. Passarien de 350 a 53 diputats. Molts parlamentaris van decidir no presentar-se, alguns van desertar cap als laboristes, les divisions internes són cada cop més grans, s’està produint una important fuga de vots cap a la dreta antiimmigració del Reform UK i els principals empresaris han expressat el seu suport als laboristes. Els tories es descomponen. Els pronòstics són tan pessimistes que fins i tot es parla que podrien trigar dues legislatures a tenir possibilitats de guanyar un altre cop. Però com han arribat fins aquí?
Els conservadors van recuperar el poder l’any 2010 per esgotament del Nou Laborisme de Blair i de Brown per la guerra de l’Iraq. Dirigits llavors per un desconegut David Cameron, no van treure majoria i van formar una coalició amb els liberaldemòcrates de Nick Clegg. Cameron va posar en marxa una forta política d’austeritat amb retallades sobretot als serveis públics.
El Regne Unit tenia en aquells moments un dels sistemes de benestar social més generosos. Moltes famílies depenien completament dels ajuts socials (els benefits). Els corresponia casa, uns diners per cada fill, el subsidi o diners de l’atur. Aquestes ajudes podien arribar a ser de 2.000 euros al mes de per vida i, a més, eren hereditàries. S’havia creat una realitat paral·lela per a moltes famílies que s’organitzaven segons les ajudes. La majoria eren anglesos. Aquest sistema feia dècades que durava.
Els següents cinc anys es va retallar considerablement el sistema d’ajudes. Això va coincidir amb l’arribada massiva dels europeus de l’est després de l’entrada a la UE el 2004 de set països. Fins a un milió d’europeus orientals van arribar en aquella època. La majoria eren polonesos i joves que pagaven la seguretat social i no entraven en el sistema d’ajudes.
La retallada dels benefits va provocar el malestar entre les famílies de les zones més deprimides, principalment al centre i nord d’Anglaterra. Sentien que cada cop tenien menys. Era gent que només sabia viure en el sistema d’ajudes. En aquells anys va sorgir l’UKIP, un partit que va escampar la idea que els immigrants europeus s’estaven quedant les ajudes estatals i que proposava un referèndum per sortir de la UE.
El moment clau van ser les eleccions europees de maig del 2014. Aquí va començar a canviar la història moderna del Regne Unit. Els euroescèptics de l’UKIP van guanyar amb el suport de 4,3 milions de vots. El problema era que s’havien quedat bona part del vot dels conservadors (que van treure 3,7 milions de vots) i dels laboristes (4 milions).
Un any més tard eren les eleccions generals i Cameron va adoptar el missatge de l’UKIP i va prometre un referèndum d’independència europea si guanyava. Diuen que no s’esperava guanyar. Va treure majoria en les generals i va convocar el referèndum. Els conservadors es van dividir entre els que hi estaven a favor i els que hi estaven en contra. La campanya de la consulta, en realitat, va ser una lluita interna dels conservadors per continuar en el poder que va acabar arrossegant els laboristes a la divisió i tot el país.
Contra tot pronòstic, el Brexit es va imposar amb un 52% dels vots, però en zones del centre i del nord d’Anglaterra amb el 75% pel missatge que eren els immigrants europeus els que els treien els llocs de treball i les ajudes. En les eleccions del 2019, els conservadors van virar encara més cap a la dreta amb Boris Johnson i van treure una majoria aclaparadora amb la promesa d’implementar el Brexit. Però no hi havia cap pla per al Brexit i el país s’ha enfonsat econòmicament com era d’esperar.
Després de la implementació del Brexit, la inversió al nord del país promesa per Johnson no s’ha complert. La promesa d’invertir en el Servei Nacional de Salut els 350 milions setmanals que entregaven a la UE no s’ha complert. Fins i tot les llistes d’espera són més llargues ara. La promesa de pagar als agricultors gal·lesos les importants ajudes que rebien de la UE tampoc s’ha complert. Els preus de productes bàsics van pujar després del Brexit (després van pujar més per la pandèmia), s’han retallat encara més els benefits i els preus dels lloguers estan pels núvols.
La marxa dels europeus ha deixat el país sense mà d’obra vital en sectors com ara l’hostaleria, la sanitat, la construcció i el transport, però han arribat immigrants de fora de la UE, principalment d’Àsia, l’Índia i Àfrica. La immigració neta (diferència entre els que arriben i marxen) s’ha incrementat. Els búlgars i romanesos han substituït els polonesos. La immigració il·legal s’ha disparat perquè el Regne Unit va sortir del conveni europeu de Dublín per retornar els sensepapers als països d’origen. Ningú viu millor al Regne Unit després de catorze anys de conservadors.
La decadència tory també és moral, amb l’escàndol de les festes il·legals a la residència del premier durant l’estricte confinament de la pandèmia, que va fer veure a la població que hi havia una llei per a uns quants i una altra per a la majoria. I el recent escàndol de les apostes il·legals d’alts càrrecs conservadors sobre la data de les eleccions. Moralment, han perdut l’autoritat. El cicle conservador s’ha esgotat.