Hisendes convergents

Les quatre diputacions catalanes signaran aquest matí un conveni amb la Generalitat per enfortir la col·laboració dels seus òrgans recaptatoris amb l'Agència Tributària Catalana (ATC), que permeti fixar criteris comuns de gestió, crear una finestreta única o lluitar contra el frau. El govern, que ho negociava feia mesos, ho ha avançat amb la boca petita en les darreres setmanes, però el cert és que ningú ha amagat –el mateix Mas exposava la setmana passada que l'objectiu final és constituir un consorci, i en la convocatòria d'avui es justifica que vol començar a desplegar ja la resolució del Parlament sobre el concert econòmic– que l'acord pretén posar les bases d'una relació estable que sigui l'embrió d'una futura hisenda pròpia, hi hagi pacte fiscal o no. No és casual que els quatre organismes estiguin avui en mans de CiU, fet que ha facilitat un acord a què PSC i PP s'han mostrat reticents. I tampoc ho és que l'acte es faci la vigília de la decisiva reunió a Madrid amb Rajoy, a què Mas acudirà així amb el múscul d'un primer fet consumat.

Les diputacions són òrgans estatals que al cap i a la fi es nodreixen dels pressupostos de l'Estat, però tenen instruments que el govern català busca insistentment. D'entrada, una estructura recaptatòria consolidada i repartida pel país (gairebé un miler de treballadors i vora 150 oficines en total), que ja seria suficient per tirar endavant una hisenda pròpia sense gaires problemes i de manera relativament ràpida. Més encara si s'hi afegeixen els 350 treballadors i més de 50 oficines de l'ATC, que ara tot just recapten una part ínfima dels impostos: transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, successions i donacions i el del joc, bàsicament.

Les diputacions, en canvi, recapten i inspeccionen tots els impostos cedits pels municipis, la gran majoria. I com que disposen de la clau de la caixa d'una pila de tributs gens menors (IBI, IAE, circulació, obres i construccions...), no solen tenir mai problemes de liquiditat; ans al contrari: fa uns mesos, sense anar més lluny, ja van avançar fons a la Generalitat perquè pagués factures pendents als ajuntaments. I no és l'únic cas, ja que també han aportat partides per a afers sanitaris o socials, diners que poden usar mentre no en fan les liquidacions corresponents.

Hi ha un altre factor que fa llaminer l'acord: els ens provincials ja tenen signats convenis amb col·lectius com ara registradors i notaris, però també organismes com el cadastre o l'Agència Tributària espanyola. Així, per exemple, tenen accés puntual a les dades personals de contribuents d'altres comunitats que són titulars d'un immoble a Catalunya. I això, tenir la informació, les bases de dades, és clau. Amb l'acord d'avui, Generalitat i diputacions posaran en comú les seves, però exploraran també com poden usar la mare dels ous, les de l'Estat.

Aquestes veritables hisendes provincials, això sí, tenen un alt grau d'asimetria, ja que es nodreixen tan sols de competències delegades pels ajuntaments. I no hi són tots (els grans tenen els seus propis ens), ni tots cedeixen els mateixos tributs. Els òrgans recaptatoris de Barcelona (ORGT, Organisme de Gestió Tributària) i Tarragona (Base) són els més consolidats al territori, i arriben a gairebé tots els municipis, però no als més grans: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Reus, Tarragona en part... I tres quarts del mateix a Lleida (OAGRTL, Organisme Autònom de Gestió i Recaptació de Tributs Locals) i a Girona (Xaloc), aquí amb l'agreujant que algun Consell Comarcal també fa funcions recaptatòries, i a tot plegat també vol posar ordre el conveni d'avui. Un conveni que, en el vessant econòmic, s'emmiralla en el que ja va impulsar el 1914 un dels grans referents de Mas, Prat de la Riba, per a la creació de la Mancomunitat. De fet, ara busca el mateix: bastir estructures d'estat.