Sobre el diàleg

La causa és massa important per fallar en el procediment. La causa, com tothom ja sap, és que Catalunya sigui reconeguda com a subjecte de dret polític per tal de garantir el seu futur com a nació. Abans d'això, però, cal viure i conviure i sobreviure en la situació actual. Un govern té responsabilitats de diversa mena, i, a banda de perseguir una fita històrica, ha de complir les obligacions que té envers els seus ciutadans. De cara endins, el nostre govern ha d'atendre els serveis i explicar com podem salvar de manera eficient l'estat del benestar i, de cara enfora, també té l'obligació de dialogar amb l'Estat espanyol.

El debat sobre la legalitat i la legitimitat és força complex i no podem ser frívols: certament, la manera de fer les coses i de presentar-nos al món serà molt important, tant jurídicament com políticament. Però el nostre dia a dia a Catalunya i la visió que els catalans tinguem de nosaltres mateixos seran fonamentals.

Primer hem de dialogar amb els nostres conciutadans: ja que volem decidir el nostre futur, preguntem-nos els uns als altres quin futur volem. Però també decidim com construïm el present, quines eines tenim a l'abast, de quina força política i social, de quin estat del benestar, de quin finançament, de quina viabilitat disposem. Cal un diàleg entre política i societat civil sobre què volem realment per ara mateix i per als propers anys, i amb quines garanties i quins instruments. Com distribuïm els recursos i les energies, com prioritzem, quina força real tenim (dins i fora de la política) quan encara la nostra dependència econòmica és tan gran. Els nostres recursos són limitats, no només en termes pressupostaris: és bo que la societat catalana ho sàpiga amb detall i que en dialoguem d'una manera oberta. Perquè, més que mai, el govern de Catalunya no podrà afrontar els problemes tot sol.

Després hem de dialogar amb l'Estat espanyol, amb les seves institucions i els seus líders polítics. Aquest diàleg era necessari fa deu o trenta anys, és necessari ara i serà necessari en el futur, sigui quin sigui. En temps de la transició democràtica es va dialogar intensament, però també en temps de Macià o en temps de la Mancomunitat. D'això, alguns en diuen rendició o traïdoria, però jo no crec que fos així en cap cas. Es va construir amb les eines i les raons de què es disposava en cada moment. De manera més tímida o més contundent, però, al capdavall, sobre una base sòlida. Amb la visió de fer coses perdurables, no fràgils, i sempre buscant la veritat d'allò renunciable i d'allò irrenunciable per a cada part.

Per a nosaltres, què és irrenunciable ara mateix? És irrenunciable l'exercici del dret a decidir, per principis democràtics i per legitimitat històrica. El fet de dialogar sobre tota la resta, sobre el marc econòmic i polític, sobre la gestió pública i la relació institucional, sobre la construcció del present i del futur, no ha de suposar una renúncia en cap cas. La força dels catalans és la raó; no el desig: ens en sortirem perquè tindrem raó, no perquè tinguem més o menys ganes de sortir-nos-en. I a la raó, s'hi arriba amb la mà estesa, amb la recerca d'acords i amb la constatació de desacords. Amb actitud constructiva. Des del govern i des del Departament de Justícia, que encapçalo, aquest diàleg sincer i constructiu hi serà sempre.

La causa, com deia abans, és massa important per malbaratar-la amb les maneres de fer. El govern no pot estar sol: ha de tenir la societat al costat, caminant al mateix pas; però tampoc no pot sentir-se sol en relació amb la política de l'Estat. I no ho està. Hi estem immersos. Voler fer un salt endavant no ha de significar ignorar l'entorn; tenim també moltes coses a escoltar. D'entrada, ja fa temps que esperem alguna proposta sincera i viable de Madrid. La nostra obligació, per tant, és no creure que estem sols. Hem de dialogar fins al final i compartir la realitat amb la ciutadania, però, sobretot, fer les coses ben fetes. I en això no fallarem. No ens fallarem.