Política

opinió

Carta a Carme Chacón

El nucli impulsor del denominat Manifest de Setembre ens sentim en la responsabilitat de donar el nostre parer sobre la carta de Carme Chacón a Pere Navarro. D'entrada, cal dir que les seves opinions, com les de tothom, ens semblen plenament legítimes i dignes de tot el respecte, per més que puguem no coincidir-hi. A continuació, la nostra opinió en aquest sentit:

1 No és veritat l'afirmació segons la qual “el suport del PSC al dret a decidir no s'adiu amb els seus principis i la seva trajectòria”. Després de la liquidació del pacte estatutari del 2006, amb la consegüent liquidació del pacte constitucional de 1978 –en negar-se el reconeixement de les “nacionalitats” que aquest incloïa i en invalidar-se el procés legal de renovació del pacte estatutari–, la major part dels catalans i de les catalanes entenen que l'Estat espanyol ha girat full cap endarrere. I que això ens retrotreu, a desgrat nostre, al moment anterior al pacte constitucional, amb el dret a decidir damunt de la taula, subscrit i defensat pel socialisme català en la seva diversitat: el PSC-Congrés, la Federació catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament, per separat i en el marc compartit de l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual propugna: “El restabliment, a Catalunya, de l'Estatut d'Autonomia de 1932, amb totes les seves institucions, com a pas previ per a l'exercici del dret d'autodeterminació.”

2 No es tracta només del socialisme català, sinó també del PSOE. Aquest aprova en el congrés de 1974 i reafirma en el congrés de 1979 –ja vigent l'actual Constitució– que: “La definitiva solución del problema de las nacionalidades (…) parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación.” El PSOE va deixar enrere aquesta resolució amb posterioritat, per dues úniques raons: perquè s'havia aprovat el pacte constitucional (ara desmentit) i ja érem doncs en un altre estadi; i sobretot pel fet que els etarres continuaven matant sota la bandera del “dret d'autodeterminació” (cosa que, per sort, s'ha acabat).

3 El socialisme català sempre ha afirmat que “la llibertat és una i indivisible”. Que les llibertats polítiques, socials i nacionals són una sola cosa, que quan en falla una acaben fallant les altres. No val a contraposar-les, és antidemocràtic, és trampós. La voluntat majoritària d'un poble a decidir el seu futur, sigui en un o altre sentit, ha de ser respectada, més encara quan l'expressa prop del 80% dels seus representants democràtics. Tractar d'oposar-hi suposats interessos “de classe” és una pirueta cada cop més arriscada per massa coneguda i desprestigiada. Per cert, l'esmentada resolució del PSOE era ben clara sobre això: “El ejercicio del derecho de autodeterminación se enmarca, para el PSOE, dentro (…) del proceso histórico de la clase trabajadora en lucha por su completa emancipación.”

4 És amagar l'ou tractar de confondre l'actual plet Catalunya/Espanya amb un suposat intent de confrontar els treballadors d'uns i altres pobles de l'Estat. Aquest és un plet que està plantejat en termes molt clars, des de tots els angles de visió, i que no admet simplismes ni improvisacions de cap responsable polític. Un plet en el qual els federalistes de sempre estem esperant que Espanya estigui, finalment, a l'altura desitjada i que sigui capaç d'oferir una opció federal i plurinacional acceptable per a Catalunya. Aquesta és la qüestió, amiga Carme. Catalunya ja ha fet tots els camins possibles. És l'hora d'Espanya. Els qui puguin haurien de concentrar els seus esforços a impulsar la transició democràtica encara pendent en la cultura política espanyola, és a dir, a fer viable, una vegada per totes, el mutu reconeixement nacional o la capacitat de viure plegats sense haver de renunciar a un mateix ni sentir-se en la casa del veí.

5 És evident que dreta i esquerra, a Catalunya com a tot arreu, representen interessos socials i culturals diferents, sovint antitètics, en conflicte obert. Al PSC no li queda res per demostrar en aquest sentit. Han estat molts anys a l'oposició, fins i tot quan el govern del PSOE, una i altra vegada, assajava d'aliar-se amb CiU a esquena el PSC. Caldria, certament, una major capacitat d'iniciativa del PSC, encara que es tracta d'un mal compartit per tot el socialisme espanyol i europeu, desprevingut davant de la tragèdia econòmica i social que patim. En el cas del PSC, s'hi afegeix la seva invisibilitat estructural: durant dècades, ha estat atrapat en un sistema de representació estatal que donava grup propi a la segona força catalana, CiU, mentre condemnava al mutisme la primera força catalana, el PSC. Vet aquí un altre terreny en el qual valdria la pena concentrar esforços.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
política

Turull retreu al PSOE que condicioni la millora del finançament a la investidura d’Illa

barcelona
Memòria democràtica

Manresa homenatja la historiadora Rosa Toran

Manresa
estats units

El ‘New York Times’ demana que Biden es retiri de la cursa electoral

barcelona
kenya

Almenys trenta persones van morir en les protestes contra el govern

barcelona
política

Rovira dona un mes de marge per arribar a un preacord d’investidura

barcelona
iran

El candidat reformista i l’ultraconservador disputaran la segona volta de les presidencials

barcelona
guerra a gaza

Dos terços dels israelians creuen que Netanyahu hauria de deixar la política

barcelona
Martí Majoral
Portaveu d’Alerta Solidària

“L’amnistia evidentment no esborra la repressió patida”

Barcelona

Els demòcrates, en pànic

Los Angeles