Pobres llengües!

Els darrers mesos hem assistit a una revolució a Ucraïna que ha desembocat en la caiguda del govern de Víktor Ianukóvitx. Els últims dies hem vist que Crimea entrava en una espiral de tensions que ha acabat amb la península ucraïnesa ocupada per tropes de la Federació Russa. Les notícies que ens arriben del conflicte ens parlen d'un país dividit, a punt de fracturar-se irremeiablement en dues parts. Al cens de 2001 (l'últim que es va fer), només un 17,3 per cent de la població d'Ucraïna declarava nacionalitat russa, contra el 78 per cent que triava la ucraïnesa. Hereva dels temps de l'URSS, la nacionalitat no té res a veure amb la ciutadania (que és la que s'indica al passaport), sinó amb una herència de sang, d'estirp. És una qüestió identitària. Per entendre'ns i fent referència al cas ucraïnès: els russos d'Ucraïna no són ciutadans de la Federació Russa que viuen dins de les fronteres ucraïneses, sinó que són població russa autòctona dels territoris ucraïnesos que ocupen des de fa més o menys generacions. Després de migracions dirigides i deportacions massives, la població russa va augmentar notablement a les diverses repúbliques soviètiques.De resultes d'això, en determinades zones, especialment a Ucraïna, el rus va arribar a ser el grup lingüístic dominant. Com dèiem, els censos dels països postsoviètics continuen preguntant la nacionalitat. Amb els percentatges indicats més amunt (17 per cent contra 78 per cent), costa d'imaginar un país efectivament dividit, un estat partit per la meitat. Per tant, es tendeix a posar els ulls en un altre aspecte rellevant en matèria identitària: la llengua. L'enquesta d'usos lingüístics de 2003 sí que aporta dades sucoses: un 45 per cent dels ucraïnesos declaren que parlen ucraïnès habitualment, mentre que un 39 per cent diuen que empren el rus de manera quotidiana.

La divisió del país en dues comunitats lingüístiques sembla força evident, doncs. La distribució territorial d'aquests usos també és clara: a l'est i al sud hi ha una majoria aclaparadora de parlants habituals de rus (gairebé un 90 per cent), mentre que a l'oest s'imposa l'ucraïnès (també vorejant el 90 per cent de parlants habituals). Així, veiem que hi ha mig país russòfon i mig d'ucraïnòfon. Això és ben cert. Ara bé, cal parar atenció perquè aquests dies hi ha certa tendència a confondre rus, russòfon i prorús.

El primer és una caracterització de la nacionalitat tal com l'hem descrita més amunt. El segon és un terme lingüístic i es refereix a qui parla el rus habitualment com a primera llengua, ja sigui a Kíev o a S'Agaró. Mentre que el tercer és un adjectiu de significació política que no cal que estigui lligat a cap dels altres. Cap dels termes no n'implica per força un altre. No són extrapolables.

A Ucraïna es pot ser rus russòfon o ucraïnès ucraïnòfon. Però és que també es pot ser rus i parlar ucraïnès, o viceversa. I fins i tot ser tàtar de Crimea i no parlar cap altra cosa que rus. A més a més, tots els ciutadans d'Ucraïna poden ser proeuropeus, prorussos, prosoviètics, apolítics, russòfils, ultradretans, anarquistes o el que trobin més adient.

La identificació d'una llengua amb un posicionament polític és un perill. Tant per als parlants com per a la llengua mateixa. Si una llengua queda marcada, després és molt difícil de retornar-li l'essencialitat i la neutralitat que totes les llengües del món han de tenir per ser eines neutrals de comunicació plena. Prou penúries han passat ja l'ucraïnès i el tàtar de Crimea perquè ara també pengem al rus una llufa política. Hauríem de parar molt de compte amb no fer associacions d'aquest tipus, especialment en el moment que estem vivint a Catalunya.