Els dies que l’Alt Empordà va ser un infern de foc

Esce­nes deso­la­do­res per culpa d’un foc impa­ra­ble que anava gua­nyant ter­reny a pas­ses de gegant, atiat per la tra­mun­tana. L’Alt Empordà ha reme­mo­rat, aquest cap de set­mana, una trista i del tot amarga efemèride. Just ahir, va fer cinc anys que un viru­lent incendi es va acar­nis­sar amb el ter­ri­tori i el record d’aquell mal­son con­ti­nua sent col­pi­dor. Era la una del mig­dia del 22 de juliol del 2012 quan es va des­en­ca­de­nar un maleït i mortífer foc al cos­tat de la car­re­tera N-II, al seu pas per la Jon­quera. Les fla­mes van començar a l’altura del quilòmetre 779,5, on hi ha un pàrquing a l’aire lliure, situat al voral de la via. Aquest apar­ca­ment va cen­trar les tas­ques dels agents rurals per inten­tar tro­bar la buri­lla de cigar que, pre­su­mi­ble­ment, va oca­si­o­nar l’incendi. El fort vent que bufava va pro­pa­gar aviat el foc, que es va des­bo­car i es va obrir en diver­sos flancs. Era l’inici d’unes con­seqüències devas­ta­do­res i d’un enca­de­na­ment de dies llargs i molt durs, en què tot el país va viure amb el cor encon­git la situ­ació que patia l’Alt Empordà, que va rebre incomp­ta­bles mis­sat­ges de suport i soli­da­ri­tat.

L’endemà de l’ori­gen dels incen­dis –és a dir, avui fa cinc anys– la comarca va con­ti­nuar immersa en un autèntic infern. La fero­ci­tat del foc i les cons­tants repre­ses van ori­gi­nar que, a última hora del 23 de juliol, el perímetre afec­tat s’hagués estès al llarg de 65 km i es divi­sava un enne­grit pai­satge amb milers d’hectàrees cre­ma­des. En la segona jor­nada de lluita titànica per fre­nar-lo, el flanc dret que amenaçava Dar­nius i Ter­ra­des va ser l’obsessió dels efec­tius per evi­tar que arrasés els pobles i saltés a l’Alta Gar­rotxa, on hi ha una impor­tant massa fores­tal que feia témer que les fla­mes aga­fes­sin una mag­ni­tud impa­ra­ble.

Un dels pri­mers reves­sos, però, va arri­bar la mateixa tarda d’aquell fatídic diu­menge 22 de juliol. Quan tots els esforços esta­ven cen­trats a atu­rar l’avenç del foc de la Jon­quera i la situ­ació era caòtica, s’hi va unir un dels pit­jors pre­sa­gis: un nou incendi en un marge de l’N-260, a Port­bou. L’Alt Empordà, lite­ral­ment, cre­mava i el balanç d’aque­lla pri­mera jor­nada va aca­bar sent dan­tesc: tres per­so­nes hi van per­dre la vida; hi va haver dese­nes de ferits; a la tarda també es van viure situ­a­ci­ons de pànic tant a l’auto­pista AP-7 com a l’N-II, que es van haver de tallar pel fum i el perill pel foc i hi van que­dar atra­pats file­res de con­duc­tors; milers de veïns es van con­fi­nar a casa o bé van haver de ser eva­cu­ats i, de mati­nada, les fla­mes ja havien cal­ci­nat prop de 13.000 hectàrees.

A més dels lamen­ta­bles per­ju­di­cis fores­tals i mate­ri­als –amb cases i nego­cis des­tros­sats– també van ser total­ment fatídiques les con­seqüències huma­nes. La pri­mera víctima mor­tal va ser un veí de Llers, de 76 anys, que va patir un atac de cor en veure’s envol­tat per les fla­mes del pri­mer incendi de la Jon­quera. A aquesta tràgica notícia se’n va sumar una altra deri­vada del focus de Port­bou, on van morir un home francès de 43 anys i la seva filla, de 15. Envaïts pel pànic, van sal­tar d’un penya-segat per inten­tar esca­par del foc. Els dos es van estim­bar a les roques i van morir ofe­gats al mar. L’ales­ho­res pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Artur Mas, es va des­plaçar aque­lla mateixa nit al cen­tre de coman­da­ment avançat a Figue­res, des d’on va mani­fes­tar la seva tris­tesa per les pèrdues huma­nes i va denun­ciar que els incen­dis s’hau­rien produït per imprudències: és a dir, per per­so­nes que hau­rien llençat al terra buri­lles de cigar­re­tes, que es van con­ver­tir en un pol­vorí.

A la duresa dels tre­balls d’extinció, 24 hores després de l’ori­gen dels incen­dis s’hi va afe­gir una altra greu infor­mació: la mort d’un home de 64 anys i de naci­o­na­li­tat fran­cesa que el 22 de juliol havia estat loca­lit­zat a Agu­llana amb cre­ma­des al 80% del cos. Li va explo­tar una bom­bona de gas men­tre apa­gava les fla­mes, que havien arri­bat fins a casa seva. S’ele­vava a qua­tre, per tant, el nom­bre de vícti­mes mor­tals.

El pri­mer dia del foc, el lla­vors con­se­ller d’Inte­rior de la Gene­ra­li­tat, Felip Puig, va reconèixer que la reacció dels Bom­bers estava des­bor­dada i ja es va con­si­de­rar que es trac­tava del pit­jor incendi que hi havia hagut els dar­rers 26 anys a les comar­ques giro­ni­nes, on el 1986 es van cre­mar 26.000 hectàrees a l’Alt Empordà.