“La mort de Pedro estava pensada però no preparada”

No. La idea va ser meva. Aquesta història em persegueix des del principi. Un dia d’estiu, era a la redacció i va arribar una nota de l’Ajuntament de Barcelona que comunicava l’obertura d’un expedient a dos urbans per un cas de suposada agressió a un motorista a l’Arrabassada. Vaig anar-hi i vaig aconseguir unes imatges de la càmera d’una gasolinera que havia gravat una part de l’episodi. Un dels implicats era Pedro Rodríguez. Un altre dia era als jutjats i un advocat, que coneixia pel tema de l’Arrabassada, em ve i m’ensenya una foto d’una fel·lació. El cas que després es coneixeria com el de la pornorevenja a la Guàrdia Urbana. La noia de la foto era Rosa Peral, que dies després em va venir a veure a la redacció, com a víctima de la difusió d’aquella foto. Anava amb el seu xicot, Pedro, el de l’Arrabassada. Ja havia encadenat dos temes quan un divendres, mentre em posava el vestit per anar al sopar de gala dels Mossos, em van trucar i em van dir que el cadàver trobat calcinat dins d’un cotxe al pantà de Foix era el d’en Pedro, l’home que jo vaig conèixer. Vaig escriure capítols i capítols, i tot era molt recargolat; eren moltes trames, i vaig pensar que s’hi havia de posar ordre, recopilar totes les trames i fer un retrat dels protagonistes.

No. Cap trava. He trobat col·laboració. El que passa és que jo mateix he fet un exercici de contenció. Jo m’he fet una idea, però no puc donar per certa una hipòtesi encara que la tingui bastant fonamentada.

El com el van matar no es podrà saber al 100%. Crec que la mort de Pedro estava pensada però no preparada, i que el dia del crim potser hi va haver un desencadenant que la va precipitar.

Un dies abans del crim, Albert pregunta a un company com ho faria ell per desfer-se d’un cadàver sense deixar proves, i la resposta que li donen és que cremant-lo dins d’un cotxe, just el que fan amb Pedro un cop mort. I encara fa una altra pregunta compromesa. Demana a quant puja la pena per un delicte d’homicidi.

L’he aconseguit visitar una vegada. I, no. A mi no em va intentar manipular. Em va intentar convèncer, això sí. Va ser una conversa de vint minuts i ella va mantenir un discurs superpoderós, té una gran capacitat de seducció, et mira amb aquells grans ulls buscant complicitat i aconsegueix que la gent empatitzi amb ella i que senti aquell dolor que vol transmetre. Per exemple, per explicar que ella es va tancar al pis de dalt i no va veure què passava a l’escena del crim, et pregunta si tu també tens fills, per afegir que els fills són el més important de la vida, i que per això ella havia de protegir les seves filles. Ella volia que jo sortís tocat pel patiment d’una víctima sotmesa i amb una por insuperable. I quan la tens davant et fa dubtar, però quan repasses les paraules escrites sobre paper i no les sents pronunciades per la seva boca, ja tornes a la realitat.

En l’aspecte personal m’ha ensenyat a apreciar més el que tens, la gent que t’envolta. Quan t’endinses en una història com aquesta t’adones de la sort que tens. I quant a les relacions humanes, t’adones que a vegades els crims s’esdevenen per coses que no tenen gaire sentit.

Ara vull reposar. La gestió i elaboració del llibre ha sigut molt intensa i m’ha desgastat molt. Si hi ha una segona vegada, potser escriuré una novel·la. He patit molt parlant i escrivint de gent real, de carn i ossos.