Escenes de Susqueda (5): una morta dins la maleta

Dis­sabte 1 de setem­bre del 2001.

Ja ha dei­xat enrere l’edi­fici de Can Salero, que en altre temps havia con­tin­gut un mític bar de putes arran de la car­re­tera, al Pas­te­ral. La nit és fosca. No vol córrer. Té por d’aga­far un revolt mala­ment i caure al riu. Ha d’arri­bar fins a la presa. Ho acon­se­gueix. Acosta el cotxe tant com pot a l’entrada del pas­sallís que tra­vessa d’un cos­tat a l’altre la impo­nent paret de més de cent trenta metres. Baixa. Mira a un cos­tat i a l’altre. No sem­bla que hi hagi ningú. Obre el male­ter i en treu una maleta grossa. Pesa molt. L’arros­sega pel vial de for­migó. S’atura. Reposa. Uns metres més, fins a cent cin­quanta, més o menys. Es torna a atu­rar. Fent un esforç, acon­se­gueix pujar la maleta a la barana de for­migó i llançar-la pel cos­tat de l’aigua. El nivell és força baix i quan impacta a l’aigua se sent un xaf sorollós que trenca el silenci d’un espai fan­tas­magòric. Ara la presa no té vigi­lants, ni càmeres que el puguin enfo­car aquí on és...

Ja està fet!

Torna de pressa, mirant enrere, cap al cotxe. Engega i torna a Pala­folls. Ha de con­ti­nuar per cul­mi­nar el seu pla. Pri­mer, agafa les male­tes de la Paquita amb tota la roba que tenia al seu pis de Pala­folls. Car­rega els emba­lums i el gat de la Paquita al cotxe d’ella. El gat, el deixa a Bla­nes, i la roba, al pis d’ella, a Pineda. Aparca el vehi­cle prop de la casa d’ella. Que tot sem­bli nor­mal. De Pineda a Pala­folls, hi torna peda­lant en bici­cleta. Està en forma, sem­pre ha fet molt d’esport.

Fet això, se’n va a la casa de la família, a Tor­dera, i es posa a escriure car­tes, encara que sap que almenys una, la des­ti­nada a la Paquita, ella no la lle­girà mai. El cap de set­mana fa un tes­ta­ment hològraf i el dilluns se’n va treure tot el capi­tal que té a La Caixa i repar­teix els diners en sobres amb xecs nomi­nals. Truca a les seves ger­ma­nes i les cita a la casa de Tor­dera, i es pren un còctel (bar­bitúrics, her­bi­cida i whisky), per asse­gu­rar-se que quan elles arri­bin ja només tro­bin els xecs que ha pre­pa­rat per a cadas­cuna, el tes­ta­ment i les seves últi­mes volun­tats. Que l’inci­ne­rin i que les seves cen­dres les llen­cin des del cas­tell de Pala­folls. Que una mei­tat l’escam­pin en direcció cap a Tor­dera i l’altra mei­tat, en direcció a Pala­folls. Però les ger­ma­nes arri­ben molt aviat. Entu­bat, esti­rat en un llit sota llums blancs, es des­perta davant d’uns homes que fan pre­gun­tes sobre Paquita Martínez. És a l’hos­pi­tal, però els homes no són met­ges. Són guàrdies civils que ja estan a l’aguait de la des­a­pa­rició de la dona. Els explica: l’ha matat i l’ha llançat enta­fo­rada dins d’una maleta al pantà de Sus­queda.

—O pot­ser era a Sau? —diu, amb un bri de malícia. Ho vol posar difícil. Vint-i-sis dies després, els GEAS acon­se­guei­xen treure el cadàver de la Paquita de l’embas­sa­ment de Sus­queda. En Miquel Moreno se suïcidarà asfi­xi­ant-se amb una bossa de plàstic a la presó.