El dret al suïcidi
No regular els mercats financers internacionals és com recomanar i donar per bo el dret al suïcidi col·lectiu. No podem seguir així. El que està passant aquests dies als mercats europeus posa en evidència que ens podem donar una clatellada mortal si els estats no intervenen per impedir el dret a estimbar-nos. No hi ha conspiracions judeomaçòniques, com ens deien en temps del franquisme, ni conspiracions del gran capitalisme, com diuen ara alguns indignats una mica ignorants. Hi ha un mercat en el qual es mouen cada dia milions de títols, representatius de deute o de capital, que fan una aposta pel que passarà demà, així com milions d'operacions sobre les grans monedes del món. Si creuen que el mercat anirà a l'alça, compren; si creuen que baixarà, venen.
Els qui donen les ordres de compra i venda són també milions d'operadors, petits i grans, encapçalats pels gestors de grans fons sobirans, començant per la Xina i els països petroliers, entre els quals hi ha els règims autòcrates àrabs i la democràtica Noruega. Hi ha també els professionals financers que administren els grans fons de pensions, des dels que tenen els bombers de l'Estat d'Oklahoma, fins als vinculats a La Caixa o al BBVA. Tots ells procuren defensar els interessos dels seus clients. És impossible que hi hagi acord previ entre ells, però quan coincideixen en un pànic o en una eufòria, els resultats són unes alces o unes baixes que multipliquen la realitat d'uns fets.
Els mercats estan embogits. No pot ser que el gràfic de qualsevol borsa o de qualsevol valor consisteixi en un seguit de pujades i baixades frenètiques, com si es tractés del Dragon Khan de Port Aventura, però sense cinturó de seguretat i sense mesures preventives per evitar accidents. Ens podem fer molt de mal, si les autoritats econòmiques i polítiques corresponents no hi intervenen.
El mercat endevina sovint el que passarà a mig i llarg termini, però poques vegades a curt. I és el curt termini el que condiciona les activitats dels polítics, quan la seva feina seria pensar a un o dos anys de vista i no en el que passarà demà. Però si demà es pot liquidar la zona euro o es pot deixar en la misèria mig continent europeu, aleshores només es poden dedicar a evitar el desastre. I això també és un desastre, perquè Europa s'està construint molt lentament, però s'està construint i es construirà, sempre que no ens pengem d'una corda a la propera cantonada. Ara tenim un euro, només acceptat per disset estats de la Unió Europea. El proper pas hauria de ser l'apropament dels sistemes fiscals i socials, però abans hem de renunciar al dret al suïcidi.
Els mercats es poden regular. Sobretot, les operacions especulatives a curt termini, que són les que fan més mal. El primer dret que tenim és a viure i a fer-ho en un marc de llibertat, però limitant aquelles accions que consisteixen a fer-nos mal a nosaltres mateixos. És feina dels polítics i dels economistes professionals i honestos –que Europa els té– i que estiguin “au dessus de la melée”, com diuen els jugadors de rugbi.
