La criminalitat invisible

El 2015 ha estat a punt de pas­sar a la història com el pri­mer en almenys qua­tre dècades sense haver-se comp­ta­bi­lit­zat cap crim a les comar­ques giro­ni­nes. Però el 9 de desem­bre, just quan es com­plia un any exacte del dar­rer homi­cidi (el doble crim de Bor­dils), es va estron­car la treva cri­mi­nal i de la manera més inau­dita: una mare de Girona va posar fi a la vida de les seves dues filles d'onze anys i deu mesos i després es va suïcidar. Tot i que en el llen­guatge de les diligències poli­ci­als i judi­ci­als el crim s'ins­tru­eix com un doble assas­si­nat que ben segur serà con­dem­nat a l'arxi­va­ment per extinció de res­pon­sa­bi­li­tat penal per la mort per suïcidi de l'autora, la soci­e­tat, en una mena d'exer­cici d'auto­de­fensa de la consciència col·lec­tiva, l'ha vol­gut veure com un drama acci­den­tal amb resul­tat de tres morts, fent actes més de plany per les “tres vícti­mes” que no pas de rebuig a la violència.

El minut de silenci que va con­vo­car l'Ajun­ta­ment en record de “les vícti­mes” ha cau­sat la indig­nació d'un ciu­tadà, Ignasi Sivillà, un home que es declara llui­ta­dor per la igual­tat de gèneres i recull el pen­sa­ment que molts tenen i no gosen expres­sar. Sivillà ha remès una carta a tots els edils muni­ci­pals recla­mant que li expli­quin els motius de l'acte de suport que tit­lla de “diabòlic” i que, vati­cina, hau­ria tin­gut un caire dife­rent si el pro­ta­go­nista hagués estat un pare i no pas una mare. Tot i aquest doble crim invi­si­ble del 9 de desem­bre, el 2015 ha estat un any excep­ci­o­nal per manca de casos d'homi­cidi. Mai hi havia hagut una treva de 365 dies sense comp­ta­bi­lit­zar cap mort cri­mi­nal. Un feno­men que ni poli­cies, ni foren­ses, ni cri­minòlegs no s'expli­quen de manera rao­nada. Només ho poden atri­buir a un designi, aquest cop favo­ra­ble, de l'atzar. Però mai es pot des­car­tar tam­poc que s'hagi produït algun altre crim invi­si­ble de moment, ja sigui una des­a­pa­rició no escla­rida o un cas camu­flat dar­rere una mort acci­den­tal o un suïcidi.

En canvi, els experts sí que tro­ben una expli­cació lògica i rao­nada a l'incre­ment de vícti­mes d'acci­dent de trànsit aquest any a les car­re­te­res giro­ni­nes, on s'han comp­ta­bi­lit­zat almenys 41 morts, 16 més que durant el 2014, any que es va tan­car amb 25 vícti­mes mor­tals. Els experts en trànsit tenen clar que el repunt de la mor­ta­li­tat té relació directa amb l'aug­ment de la mobi­li­tat de vehi­cles a les car­re­te­res detec­tat a mesura que els efec­tes de la crisi han anat dis­mi­nuint. No només han aug­men­tat els sinis­tres a la car­re­tera; els acci­dents aeris també han sigut fatídics aquest any. El pilot d'un para­mo­tor va morir en esta­ve­llar-se a Siu­rana, al juliol; dos expe­ri­men­tats pilots d'un ultra­lleu­ger van per­dre la vida en enlai­rar-se de l'aeròdrom de Vila­da­mat a l'agost i al setem­bre van morir els dos ocu­pants d'una avi­o­neta esta­ve­llada a Toses. A part, deu giro­nins que el 24 de març viat­ja­ven a Düssel­dorf en un avió de la com­pa­nyia Ger­manwings van morir per l'acte cri­mi­nal del pilot de l'apa­rell, Andreas Lubitz, que el va fer esta­ve­llar voluntària­ment.

Si fa un parell d'anys els lla­dres vio­lents (ara ja tots lliu­res) van fer anar de cor­coll els Mos­sos amb els seus per­ver­sos assalts a habi­tat­ges –en alguns casos van vio­lar les vícti­mes o van jugar a la ruleta russa amb elles– el 2015 han pro­li­fe­rat més els roba­to­ris a empre­ses, molts amb el tra­di­ci­o­nal mètode de l'esbor­nac a la paret, i les esta­fes –se n'han denun­ciat nou al dia de mit­jana i mol­tes no es denun­cien–, un delicte que sol resul­tar molt pro­fitós per als autors, ja que obte­nen subs­tan­ci­o­sos bene­fi­cis i en canvi els resulta molt barat, o gra­tis, penal­ment en usar l'enginy i l'engany en lloc de la inti­mi­dació. Ho exem­pli­fica el cas de l'ancià d'Olot a qui una dona va esta­far 220.000 euros amb els seus ardits. La jut­gessa va con­si­de­rar que el cas no havia de tenir càstig penal perquè la víctima ja podia veure que l'enta­ba­na­dora anava per treure-li els diners. La justícia ha tin­gut aquests reves­sos amb les vícti­mes en l'afany de ser al màxim de garan­tista amb els sos­pi­to­sos, cosa que s'ha traduït a con­ce­dir als acu­sats el pri­vi­legi de decla­rar en l'últim torn, amb l'avan­tatge de saber de qui­nes pro­ves es dis­posa en con­tra seu. L'Audiència, d'acord amb la llei de pro­tecció de dades, també ha ator­gat als acu­sats altres pri­vi­le­gis que, per con­tra, limi­ten el dret a la infor­mació: pro­hi­bició de retra­tar els ros­tres dels acu­sats a menys que ells ho auto­rit­zin expres­sa­ment i esbor­rats lite­rals dels noms als escrits d'acu­sació, mesu­res que fan els acu­sats invi­si­bles per a la soci­e­tat.

Molts pac­tes han estal­viat judi­cis amb rebai­xes de pena i molts judi­cis sus­pe­sos per falta d'acu­sat i tes­ti­mo­nis. Una ullada diària als pas­sa­dis­sos dels jut­jats de Girona per­met cer­ti­fi­car que la gran majo­ria dels asse­guts als bancs dels acu­sats són homes denun­ci­ats per violència domèstica. Un mínim de set o vuit judi­cis al dia. I això que diuen que la majo­ria de les mal­trac­ta­des no denun­cien els mal­trac­ta­dors. Les xifres fan intuir algun des­fa­sa­ment. El que fóra repu­tat i lle­gen­dari advo­cat, i després con­dem­nat, Joan Piqué Vidal, ja ho va dir que la veri­tat ofi­cial i la veri­tat real alguna vegada poden coin­ci­dir.