Terrassa, el Far West

Bruixes, bandolers, assassinats, picabaralles que acabaven a trets... “Terrassa semblava el Far West”, explica el director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental i de Terrassa, Joan Soler, mentre mostra les prestatgeries on es guarden els processos de batllia que van des del 1294 fins al 1819, quan es va instaurar el jutjat de primera instància a la ciutat. Disposar d'aquest fons de crònica negra permet aproximar-se a l'època medieval i moderna amb força exactitud i adonar-nos que “gairebé tenim els mateixos mals que els nostres avantpassats”, diu Soler.

Entre els documents arxivats, en destaquen de dues tipologies: els llibres del batlle, on s'anotaven les decisions que prenia la màxima autoritat a Terrassa, i els processos, que eren procediments judicials principalment contra bruixes i bandolers. Prenen especial protagonisme les històries truculentes del segle XVII, quan es vivia una situació de conflictivitat alta per les guerres, les nombroses epidèmies i la fam. Amb aquest context social de fons, Terrassa era una vila cruïlla de camins que tenia entre 1.000 i 1.500 habitants i que rebia molta immigració del sud de França. Els terrassencs vivien amb atenció i tensió l'arribada dels nouvinguts i aquests eren sovint l'ase dels cops. A moltes dones franceses se les acusava de bruixeria i les feien fora de la vila pel simple fet de parlar diferent. Hi ha més de 4.000 processos de bruixeria, la majoria dels quals acabaven amb l'expulsió de la suposada bruixa. Tot i això, hi ha algun procés que destaca per la seva crueltat, com el que data del 1615. En aquell cas, es va acusar onze dones de bruixeria. Per corroborar els fets, es va demanar a alguns ciutadans que vigilessin a A Mariana la Tafanera, Lo tal Buygar o la Tocha, entre d'altres. A totes elles se les acusava de “fornicar amb el mascle cabró i veure sang de nadó”, delictes tipificats en el Manual de l'Inquisidor de Nicolau Aimerich. Les dones van reconèixer aquests suposats delictes després de ser torturades cruentament. I un cop van haver confessat, onze de les vuit acusades van ser penjades. Aquestes van ser unes de les poques execucions que hi va haver a Terrassa.

Entre els documents també n'hi ha que expliquen com el batlle anava a la recerca dels bandolers. En una ocasió, el batlle es va personar contra el bandoler de Ger de la Cerdanya, que de camí cap a Terrassa passant pel Segre i després pel Llobregat va topar amb un oficial del rei al Pont de Vilomara. El bandoler no en va tenir prou amb escapar-se de l'oficial sinó que “li donà un pedrenyal”, li va disparar amb una arma de foc de l'època. La sentència conclou que el van fer fora de Terrassa per empresonar-lo o matar-lo.

En Bernat Ferrero, un lladre conegut com el Mig Home, va perpetrar un robatori a la masia Can Gorina de Matadepera, a prop d'on ara hi ha el Club Egara. El botí d'unes olles de coure, cansalada, bolquers i una cullera de plata li va costar cent assots i anar tres anys a galeres. Per saber com acaba aquesta història, no cal llegir tota la documentació arxivada: a la primera pàgina del procés hi ha una galera dibuixada anunciant el final del Mig Home, fent el que ara se'n diu un spoiler.

Les decisions del batlle, que era el representant del rei i que tenia la potestat d'aplicar la petita justícia, no eren arbitràries. En els processos de bruixeria o bandolerisme entrevistaven tothom, pobres i rics, i no n'hi havia prou amb el que havien sentit sinó que calia jurar-ho damunt la Bíblia. En el cas que un terrassenc n'acusés erròniament un altre d'heretge, pagava amb els seus béns i era expulsat de la vila o enviat a galeres. Tots aquests processos es poden consultar in situ a l'Arxiu Històric Comarcal i al lloc web trobem digitalitzats en alta resolució els que daten del 1600 al 1819. Soler reconeix que hi ha altres arxius a Catalunya de característiques similars, “però el de Terrassa recull una activitat molt intensa, és molt complet i té molta continuïtat”. El director explica que permet conèixer amb exactitud “com era el dia a dia dels nostres avantpassats”. L'estat de conservació “no és brillant però està força bé tenint en compte que va passar quaranta anys sense ser cuidat”.