“Volem que els camins de ronda siguin patrimoni mundial”

S'han mantingut bàsicament un parell dels temes pels quals va néixer. Un, més pròpiament català, que és que la llengua i la cultura catalanes es consolidessin i tinguessin presència al món. Evidentment, a mesura que ha passat el temps s'han fet temàtiques noves i algunes s'han consolidat, per exemple el concurs artístic i literari, la celebració del dia internacional de la llengua materna o la mateixa Nit de Poetes, que no neix de nosaltres sinó que ens ho proposa l'associació de veïns del Barri Vell després de fer-ho durant deu anys. Aquest seria un dels pilars, i l'altre seria el de qualsevol organització Unesco: fer tot el que es pugui des del nostre modest àmbit pel tema de la pau, els drets humans... I això com es fa? Amb el treball quotidià de cada dia. Hi ha hagut moments que sobre els drets humans s'ha pogut explicitar a través de projectes de solidaritat i cooperació... En aquest moment no en tenim cap en actiu perquè a partir del 2008 vam frenar els projectes aquests de cooperació de cara enfora, ja que la situació aquí no era gaire alegre, i vam decidir de ser més modestos i quedar-nos en el nostre àmbit. L'últim cas que hem encetat és el cicle de patrimoni natural de les comarques gironines, a proposta del soci Xavier Gassiot. Tenim una certa tendència a anar cap a temes més de cultura a grans trets.

Sí. És una proposta de l'Associació d'Amics de la Unesco de Palafrugell, perquè evidentment ells tenen costa, i els amics de Tossa també s'hi han afegit. En el moment que hi havia club Unesco a Lloret també hi eren. És una feina molt llarga i molt viva.

El 18 d'octubre, el ple de la Diputació va aprovar donar suport a la candidatura, però ara ve la feina grossa, que és presentar-la. Nosaltres, des de la societat civil, hem anat fent el que hem pogut i estem fent feines de difusió i de tenir molta cura, sobretot els de Palafrugell, dels estats d'alguns camins de ronda, o bé perquè s'han malmès o trencat, o perquè hi ha una oposició determinada a deixar el pas... Hem enviat als vint-i-dos municipis de la Costa Brava, als tres consells comarcals, a la Diputació i a la Cambra de Comerç una sol·licitud d'adhesió a la proposta. Tothom ha anat responent que sí. Des de l'associació de Girona, Jordi Dalmau i jo també vam coordinar un dossier sobre camins de ronda perquè sigui l'embrió de la candidatura. Proposem que els camins de ronda de la costa brava siguin patrimoni mundial, no com a patrimoni natural ni com a patrimoni cultural, sinó amb l'etiqueta de paisatge cultural.

És una nomenclatura que considera que paisatge cultural és un espai que no ha quedat verge sinó que s'hi pot veure la petjada de l'home. Evidentment una petjada sostenible, hauria de ser, però això no ho diu. Creiem que aquestes condicions les tenen els camins de ronda perquè són espais d'una gran riquesa de flora i fauna, paisatgística, mediambiental, històrica, d'art, i fins i tot podríem parlar de gastronomia... Tot això és el que ha de desenvolupar la candidatura. Però també pensem que hi ha un altre element que cal tenir en compte, hem de ser realistes, que seria molt interessant en l'aspecte econòmic que poguéssim tenir aquesta etiqueta de la Unesco. Voldria dir que formaríem part d'una llista mundial i hi hauria persones que vindrien aquí per conèixer els camins de ronda, fer-hi salut, anar a fer un recorregut perquè alguns comparteixen GR, en el cas de Portbou, per exemple, per sortir i anar a fer un camí de l'exili, per tant, per qüestions històriques... Des de Portbou fins a Blanes tenim possibilitat de conèixer un ventall de mostres d'art de diferents èpoques, des de monuments megalítics fins a poblats ibèrics, art romànic..., no allà al mig del camí, però que les pots veure, fins a monuments o escultures molt actuals com el Portal de la Costa Brava o el de Walter Benjamin. Ara, la candidatura s'ha de preparar, que vol dir agafar el protocol que ja té la direcció general de Patrimoni de la Generalitat i seguir fil per randa tot el que diu allà i anar omplint-ho de contingut, amb planols, estadístiques...

És un encàrrec de feina. Ja hi ha hagut una altra reunió amb la Diputació de Girona, i entre aquesta i Cultura faran l'encàrrec de feina, sempre amb el subratllat especial que tingui en compte la societat civil, que és una de les coses que més valora la Unesco: que no sigui una cosa que s'hagi pensat des d'un despatx, sinó que sigui un tema molt viscut. És un camí llarg, ho hem dit des del primer moment, com a mínim pot durar cinc anys. El més important és que el dossier de la candidatura estigui molt ben fet. I llavors Catalunya ho presenta a l'Estat, però és clar, tal com estem ara, de moment, l'Estat només en presenta un o dos cada any, i són disset comunitats autònomes...

Podem estar molt contents perquè tenim dues càtedres Unesco, quatre escoles associades a la Unesco, una associació, una biblioteca i un element que consta en la llista de Memòria del Món, que és el llibre del sindicat remença de 1448. La llista Memòria del Món té en compte els documents i elements d'importància mundial, i el llibre recull tot el que varen aconseguir aquells homes revoltant-se contra les injustícies. Aquest llibre està recollit a l'arxiu de l'Ajuntament de Girona i el juny del 2014 va ser considerat com a element important per constar en aquesta llista. Els gironins ens planyem a vegades que no tenim res a la llista... Doncs tenim aquest llibre i n'hem d'estar molt contents.

Cada club té la seva pròpia característica. En principi, els clubs són territorials: Girona, Palafrugell, Tortosa, Lleida..., però també en tenim de temàtics, com l'Audir (l'Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós). En general, cada club intenta desenvolupar les diferents temàtiques, però pot ser que uns s'hagin especialitzat més en una cosa que en una altra. Nosaltres intentem tocar-ho tot, però cada any, quan fem la memòria, ens adonem que el nostre punt feble són les ciències exactes i naturals. Tendim a la cultura, la poesia, les presentacions, les xerrades...

Depèn. El 2016 vam tenir dues pèrdues, perquè es va morir en Narcís-Jordi Aragó i la Dolors Condom; l'any anterior, en Francesc Compte. La mitjana d'edat és bastant alta, però hi ha un cert interès per entrar-hi. Cada any ho anem deixant una mica igualat. Hi ha interès, a vegades, simplement d'assistir a una sèrie d'actes, que són lliures i gratuïts, però també hi ha persones que tenen interès a aportar, i per això el 2015 vaig proposar de fer “ES”, Espai Soci, que vol dir que el soci pugui explicar els seus projectes.

L'11 de febrer vam convocar una reunió de les juntes directives de les associacions per reflexionar una mica sobre les associacions Unesco, què són, què les diferencia d'altres associacions culturals... Jo diria que hi ha preocupació per tenir presència en el món local i això la majoria em sembla que ho han aconseguit, s'han consolidat bé. El que passa és que hi ha un desnivell: no podem comparar Amics de la Unesco de Barcelona, que té gairebé seixanta anys de trajectòria, amb una associació que acaba d'entrar nova. Pel que fa al futur, és molt difícil dir-ho, perquè tenim un altre petit problema, que em sembla que tenen totes les associacions, que és la regeneració. Costa molt que entri gent jove, i aquesta és una gran preocupació que tenim. Ja veurem. Nosaltres intentem al màxim que es pugui continuar amb tot el moviment.

Sí, jo vull ser optimista i pensar que el moviment Unesco continuarà més viu que mai perquè, per desgràcia, la pau no està instaurada. En el moment de néixer la Unesco, l'any 45, va ser com a organització especialitzada en les Nacions Unides per l'educació, la ciència i la cultura, per intentar establir la pau dins aquests àmbits. Semblava que això ja ho teníem bé, de manera que el 95 fins i tot la mateixa Unesco no parla de pau, sinó de cultura de pau: la cultura aquesta de l'equitat, de la convivència, de l'equilibri, de l'escoltar l'altre..., pensant una mica que potser tot això ja estava molt consolidat tot i que teníem tot el tema de la guerra dels Balcans... El 2000, els Nobel de la pau es troben a París i creen el manifest de l'any 2000, any internacional de cultura de pau... Però és que ara tornem a parlar de pau perquè tenim conflictes i guerres, un terrorisme que ens assetja... Per tant, ara més que mai, les associacions no poden llançar la tovallola i hem de treballar des d'aquest àmbit de divulgació i de difusió de tot el que és pau i cultura de pau. I tot això es fa amb el dia a dia. És a dir, nosaltres, amb el nostre tarannà i actituds, amb el conviure, relacionar-se i compartir. Mayor Zaragoza deia abans d'acabar-se el segle XX que el gran repte del segle XXI era compartir amb els altres: doncs ara, més que mai, això és viu.