Gemma Mengual
«Sóc una mica negada per a altres esports»
«SEMPRE QUEDEN PÒDIUMS ON PUJAR. ENCARA ESTIC MOTIVADA PER CONTINUAR FENT COREOGRAFIES A LA PISCINA»
«JO SÓC CATALANA I ESPANYOLA ALHORA. CATALUNYA NO ÉS UN PAÍS ARA MATEIX»
«NO SÓC UNA MODEL, PERÒ PRACTICAR UN ESPORT QUE TÉ UN CERT PUNT DE DANSA T'AJUDA A L'HORA DE DESFILAR»
«QUAN ERA PETITA VEIA CURIÓS QUE DE LA NATURA SORGISSIN PEDRES PRECIOSES. PER AIXÒ SÓC LLICENCIADA EN GEMMOLOGIA»
Aquest Nadal, Gemma Mengual (Barcelona, 1977) va tenir un còlic –a la família hi ha antecedents i és el segon ensurt que té– i acaba d'arribar de l'hospital on li han fet proves que han descartat res greu. Tot i això, avui com cada dia, ha anat a entrenar-se al Centre d'Alt Rendiment (CAR). La medallista deixa la bossa i, mentre parlem, ens convida a passejar pel parc Central.
Potser li semblarà estrany, però començarem l'entrevista parlant de política. Acaba de sortir en un reportatge de la revista Elle proclamant l'orgull de ser espanyola. Vol dir que és un bon moment per proclamar aquesta mena d'orgull?
«Sí, perquè no passa res, pots ser catalana i et pots sentir espanyola. Independentment de la situació política que vivim, que és complicada aquí però també a altres llocs d'Europa, jo ho veig una cosa ben normal. Els esportistes, quan sortim a competir, representem Espanya. A títol personal, a més, no tinc cap problema: sóc catalana i espanyola a la vegada. Això es veu així de clar sobretot quan estàs competint en uns jocs olímpics, perquè fas pinya amb els companys. Tots sabem quin país representem i ens donem suport els uns als altres.»
El diputat d'ERC Joan Puig ha aprofitat la publicació d'aquest reportatge per afirmar que el Comitè Olímpic dóna instruccions als atletes perquè no utilitzin símbols catalans. És cert?
«A mi no em consta. Mai m'ha passat.»
Creu que s'hauria de permetre a la selecció catalana participar en jocs olímpics?
«No m'agrada ficar-me en aquestes coses, la veritat, però Catalunya no és un país ara mateix: és a dins d'Espanya. Si la situació fos diferent, ho trobaria bé. Tenim l'exemple del Quebec al Canadà: als Jocs no hi participa el Quebec, sinó el Canadà. En el món de l'esport és complicat entrar en política.»
Deixem estar, doncs, la política. Ahir estava refredada i acaba d'arribar d'una revisió a l'hospital, però avui s'ha entrenat igualment. A les campiones olímpiques les deuen atacar virus olímpics.
«Estem una mitjana de vuit hores dins d'una piscina i ens hem de cuidar molt perquè estem exposades als virus com tothom. Totes les persones ho han de fer, de cuidar-se, i encara més les que hem de portar el cos al límit per donar el màxim rendiment. Com més bé estiguis físicament, més rendiràs, i com més rendeixes, més bé et trobes.»
A quina temperatura està l'aigua a la piscina on s'entrenen?
«Ara que fa més fred, com a mínim està a 29 graus; si no, et pelaries de fred. A la piscina coberta, ja n'hi ha prou que estigui a 27. L'entrenament és molt llarg, dura molt, perquè d'una banda hi ha la part física però de l'altra també hi ha la part tècnica, que no requereix tant de moviment.»
La seva modalitat, la natació sincronitzada, és molt vistosa, es pot contemplar com un esport però també com un espectacle. Al darrere, és clar, hi ha tantes hores d'esforç com en qualsevol altra modalitat olímpica.
«A les hores que es dediquen a la preparació tècnica i física s'hi han d'afegir també les que es dediquen a la creació de la coreografia, a l'assaig, a la sincronització de tots els moviments. Tot són hores. I, evidentment, mai surt bé a la primera.»
S'entrena de dilluns a dissabte. Quan surt de la piscina es deu sentir com un peix fora de l'aigua...
«Sí. Jo la necessito, l'aigua. A l'hora de preparar les vacances, sempre busco aigua a prop, piscina, riu o mar. Si no, m'enyoraria. Més que com un peix fora de l'aigua, a vegades el que m'he sentit és una mica negada provant algun altre esport. I és que, de fet, no n'he practicat gaire cap altre que no sigui la natació.»
Potser es va sentir com un peix fora de l'aigua quan la revista Interviú la va retratar fent top less.
«Són coses que passen, que has de saber portar i a les quals sobretot has de treure importància, perquè si t'hi capfiques i intentes muntar un escàndol encara és pitjor. Sóc una persona pública; aquell dia era a la platja i em van enganxar. Què hi farem!»
Quan aquest Nadal va fer de bombolla Freixenet anava més tapada.
«Protagonitzar un anunci com aquest ens feia a totes les companyes de l'equip molta il·lusió perquè, a part de les dates en què s'emet, sempre és molt esperat i hi surt gent important o famosa, gent que ha destacat. Que aquest any ens triessin a nosaltres va ser molt afalagador.»
Tinc entès que van estar trenta-sis hores a l'aigua per rodar l'espot.
«Vam estar quatre dies rodant en total. El primer, a Sant Cugat, per fer la prèvia, una mena de tràiler que servia per anunciar el que vindria més endavant. Després, tres dies a Londres fent proves i rodant, de les sis del matí, quan arribàvem i ens maquillàvem, a les onze de la nit que plegàvem.»
Ja li agrada, el cava?
«Sí, encara que ja se sap que als esportistes no ens convé l'alcohol. El cava i el vi m'agraden, sí.»
La tempta fer més coses a la tele? Sortir en una sèrie, potser fer cinema...?
«Home, sempre fa il·lusió una cosa així, però ara per ara no entra dins els meus objectius.»
A part de nedar també dissenya els banyadors, fa desfilades de moda...
«És que els banyadors sempre ens els dissenyem nosaltres, les noies de l'equip. I pel que fa a les desfilades de moda, quan m'ho han proposat ho he fet. No sóc una model però estem acostumades a caminar dretes, a practicar un esport que té un cert punt de dansa, i això a l'hora de desfilar t'ajuda.»
També és llicenciada en gemmologia. Això vol dir que li agraden els diamants.
«Sí [riu]. La gemmologia es dedica a analitzar la qualitat de les pedres precioses, a determinar la puresa o la falsificació. Des de petita m'atreia el tema, em semblava molt curiós que de la natura sorgissin pedres tan maques, amb tants colors.»
O sigui que, si no hagués triat ser esportista, ara seria joiera...
«Qui sap. Crec que sempre hauria triat alguna cosa artística, creativa. Després de fer gemmologia podria haver fet joieria, especialitzar-me una mica més per complementar-ho o poder crear algun tipus de joia. Encara sóc a temps de fer-ho si més endavant em ve de gust.»
Viu en parella. El seu company també pertany al món de l'esport?
«No, treballa de dissenyador gràfic, però el vaig conèixer gràcies al meu mànager. Li encanta l'esport, en fa sempre que pot.»
Els fills formen part dels seus objectius?
«Tenir fills és un projecte que no descarto, però per quan hagi deixat de nedar. S'ha de fer en el moment oportú, quan tot està en ordre. Com a dona, tinc ganes de ser mare, és clar, però haig d'esperar el moment adequat.»
Al seu palmarès té trenta-quatre títols, incloses quatre medalles d'or mundials o europees i dues plates olímpiques. Ara s'està preparant per al campionat d'Europa i per al mundial de Roma. Encara li falten pòdiums on pujar?
«Sempre en queden, sempre es poden millorar els resultats. A aquestes altures és difícil, perquè ens ha costat arribar on som i les nedadores russes sempre van un pas endavant. Però encara queda motivació per crear noves coreografies i per competir més. Per exemple, aconseguir fer un resultat com el que vam fer fa dos anys a Melbourne. Tot és millorable.»
Sempre corre el rumor que la natació sincronitzada podria deixar de ser una disciplina olímpica.
«Cada vegada n'hi ha menys, d'aquests rumors, però és cert que de tant en tant en corren. El 2004, a l'olimpíada d'Atenes, es va dir ben clarament que aquest era un esport sotmès a discussió, però de moment ningú no ha tocat res. La natació sincronitzada va començar a Los Angeles el 1984 i ha anat variant al llarg del temps. Primer eren duets i nedadores soles; després, a Atlanta, el 1996, només competien equips; més endavant, a Sydney, el 2000, duets i equips, i així és com està de moment, encara que no descarto que es produeixin més canvis.»
Segurament hi fa el fet que no es puntua en funció d'una marca sinó de la valoració sempre discutible d'un jurat.
«És molt subjectiu, sí, però també passa en altres esports com ara la gimnàstica o el patinatge. Fins i tot la doma de cavalls depèn dels jutges! I és veritat que és més frustrant veure que s'equivoquen.»
Aquest serà potser el darrer any que competirà. I després què vindrà? Entrenar?
«Aquest any encara no me'l plantejo com el darrer. Ara em sembla que amb el mundial ja n'hi haurà prou, però com que estic com una cabra segur que m'animaré i faré més coses. No està tancat del tot, el tema. Entrenar, és clar que m'agradaria: transmetre l'experiència acumulada. Sobretot quan veus les nenes que pugen i la falta d'infraestructures que hi ha pertot arreu.»
De fet, va començar a agafar afició anant a veure una amiga.
«Sí, anant a veure la meva cosina, concretament. De petita hi estava bé, a l'aigua, els meus pares sempre m'havien de treure perquè quedava arrugada i morada. També era molt ballarina i ells ja deien: ‘La Gemma farà dansa o piscina.' Quan vaig veure l'esport que feia la meva cosina, vaig saber-ho. I tenia vuit anys. De totes maneres, els meus pares sempre van voler que les tres germanes féssim esport.»
Són més grans, les seves germanes?
«No, més petites. També s'han dedicat al món de l'esport. La petita va fer sincro i la mitjana, gimnàstica rítmica, però ho van deixar i ara estan vinculades al món de l'esport treballant en centres especialitzats.»
El seu menjar preferit és el japonès... Hi té a veure la salut?
«M'encanta. Si a sobre saps que va bé per a la salut, millor. També em pot agradar molt la pizza, però no en menjaré cada dia.»
Vostè, que és una dona amfíbia, té altres aficions diguem-ne de secà?
«Quan tinc un cap de setmana lliure m'agrada anar a la muntanya, a l'Empordà (la família del meu xicot hi té alguna cosa), viatjar, desconnectar... M'he fet un fart de viatjar per competir, anant de l'autobús a l'hotel i prou, i per això sempre que puc m'agrada viatjar pel meu compte i al meu ritme.»
Una «perica» entre les pedres precioses de l'atletisme
La nostra llicenciada en gemmologia és una de les pedres precioses del CAR, el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat. En aquesta mena de Fort Knox de l'atletisme català es formen esportistes d'elit en trenta-cinc modalitats diferents, des de l'esgrima fins al patinatge de velocitat, el tir olímpic, el tennis de taula, el motociclisme, l'esquí alpí o el golf. El centre, adscrit a la secretaria general de Joventut de la Generalitat, es dedica a la formació integral d'alumnes amb la màxima qualificació tècnica perquè siguin competitius a escala internacional. No és només un temple dedicat a l'activitat física: també té institut propi, que ofereix classes de batxillerat i ESO. Periòdicament, acull seleccions i equips d'arreu del món, que fan estades a la residència destinada a les concentracions. Des de fa un any, Gemma Mengual viu a prop del CAR, i així s'estalvia els empipadors embussos que patia quan vivia a Barcelona i havia d'anar a entrenar-se. Mentre es posa bé per fer les fotografies, la Gemma es mostra orgullosa del paisatge.
Una de les aficions que combina amb la natació és el futbol. És seguidora de l'Espanyol.
«Sí. Això de ser de l'Espanyol em ve de família. Tant els pares de la meva mare com els pares del meu pare eren de l'Espanyol. És com portar-ho a la sang.»
Entrenadors destituïts, gols que no entren, problemes per evitar el descens... Com sempre, són mals temps per ser patrona de la Fundació de l'Espanyol.
«Doncs sí, són moments complicats. Com sempre, l'equip ens farà patir fins al darrer moment; ja hi estem acostumats. Però, de totes maneres, jo crec que ara es posaran les piles.»