Pere Alzina
Biòleg, consultor ambiental i impulsor del Projecte Orenetes
“Un de cada tres nius d’oreneta cuablanca encara és destruït”
“El projecte és un indicador de la sensibilitat ambiental de la ciutadania. Dels que hi participen i dels que tenen nius a casa”
“Fins ara hi ha hagut al voltant de 325.000 nius censats i tots fixats en el mapa, amb un 90% de totes les comarques cobertes”
A Catalunya podem trobar fins a cinc espècies d’orenetes, amb característiques prou diferents
Pere Alzina és biòleg, ornitòleg, comunicador, consultor ambiental i un home arrelat a la natura. L’any 1998 va posar en marxa amb el company Enric Badosa un primer cens de nius d’oreneta cuablanca a Arenys de Mar per determinar-ne l’estat i que esdevindria la llavor d’un estudi en clau de Països Catalans únic al món que ja ha complert disset anys a càrrec de l’Institut Català d’Ornitologia.
L’origen del Projecte Orenetes és molt local.
Cert. L’any 1998, el company Enric Badosa i jo mateix vam encetar un cens dels nius d’oreneta cuablanca (Delichon urbica) que hi havia a Arenys de Mar i que vam anar actualitzant periòdicament en anys posteriors. El Calvari, un edifici icònic del port del municipi, reunia un terç dels nius i el 2004, quan van començar a fer-hi obres i a aixecar-hi una bastida, no van tenir en compte que tapaven l’accés dels ocells que hi arribaven. Vam fer campanya i els mateixos propietaris van propiciar que s’obrís un accés perquè els animals poguessin tornar als seus nius. Allò va tenir cert ressò mediàtic al país i va propiciar que des de l’ara desapareguda Fundació Territori i Paisatge, amb Jordi Sargatal al capdavant, i l’Institut Català d’Ornitologia s’engegués un projecte molt més ambiciós.
Què consistia en...?
A fer extensiu el recompte de nius arreu del país, les illes Balears i el País Valencià, gràcies a la col·laboració ciutadana per conèixer de primera mà quina era la situació d’aquesta espècie. Des del començament es va obrir a tothom: centres educatius, associacions, persones a títol individual i professionals o aficionats a les aus. Es va presentar el maig del 2007 a dos espais, per a la premsa especialitzada a l’edifici de la Pedrera, seu de la Fundació Territori i Paisatge, i, posteriorment, a l’edifici del Calvari d’Arenys de Mar. Els primers anys hi va haver un gran nombre de voluntaris i a finals del 2009, quan la fundació desapareix, l’Institut Català d’Ornitologia se’n fa càrrec amb els recursos propis. En aquest moment estem parlant que es tracta d’un projecte sense parió a tot el món.
Disset anys donen per a molt.
Disset anys pel que fa a continuïtat d’un programa és molt important. En aquest període hi ha hagut, entre d’altres, dos moments destacats. D’una banda, que durant uns anys es va exportar a Suïssa, on es va utilitzar la mateixa metodologia i amb les diverses llengües que es parlen en aquell país. L’altre correspon al canvi a l’hora d’entrar les dades. Es canvia el llapis i el paper per un app que fixa immediatament la informació al web. Fins ara hi ha hagut al voltant de 325.000 nius censats i tots fixats en el mapa, amb un 90% de totes les comarques catalanes cobertes.
Com es treballa?
Amb una metodologia molt senzilla que esperona els col·laboradors. Cada persona o entitat pot triar l’extensió de l’espai que vol censar, sigui una part o tot el municipi. El cens es fa seguint una unitat de mostreig que defineix l’àrea estudiada i s’ha de fer de l’1 de maig al 31 de juliol, que és l’època en què hi ha orenetes. Els participants han de recórrer els carrers i edificis inclosos dins la zona de mostreig a la recerca de nius, que aniran apuntant amb les dades corresponents i penjant al web.
No té final.
No. És un projecte de ciència ciutadana que es manté en el temps i permet conèixer l’estat actual de l’oreneta cuablanca. L’escenari perfecte implicaria fer el cens cada any a cada lloc, però això depèn molt de la disponibilitat i l’esforç dels voluntaris. Tot i això, prendre la temperatura cada dos o tres anys permet dibuixar amb precisió quin és l’escenari. El projecte és un indicador de la sensibilitat ambiental de la ciutadania. No només de qui hi participa, sinó en especial de la gent que té nius a casa seva i que ha de saber que estan protegits per llei, catalana, espanyola i europea, i que destruir-los pot comportar multes molt elevades.
Se’n fan malbé gaires?
L’oreneta cuablanca és una espècie protegida, encara que cal remarcar que no està en perill d’extinció. Malgrat això, el projecte ha permès establir que, encara avui, un de cada tres nius és destruït per la mà humana. Aquesta és la dada negativa. La positiva és que, malgrat això, la població no para de créixer.
Més enllà de la protecció com a au, quins beneficis aporta l’oreneta cuablanca?
S’ha demostrat en estudis de poblacions txeques i del Regne Unit que són un indicador clar del nivell de la qualitat atmosfèrica. Com més contaminació, menys orenetes. És fàcil de deduir, perquè aquests animals s’alimenten de plàncton aeri, d’insectes microscòpics, que es redueix quan hi ha més contaminació.
Per què l’oreneta cuablanca i no una altra?
A Catalunya tenim cinc espècies d’orenetes amb característiques prou diferents. Cadascuna fa el niu a llocs diversos i amb una forma específica. L’avantatge de la cuablanca és que està distribuïda arreu del país i la pots trobar tant a la Terra Alta, com al Segrià o al Barcelonès i al Pirineu. A més, nidifica a la façana de les cases, perquè majoritàriament es mou en àmbits urbans i no has de trucar al timbre per entrar i demanar que et deixin veure els nius. Això és molt important perquè no afecta el mon privat de les persones i facilita moltíssim el recompte. En el cas de l’oreneta comuna, que curiosament en els grans pobles i ciutats és la menys comuna, també està present arreu de Catalunya, però fa el niu dins les cases, a les eixides, estables i pallers i exigeix entrar dins la privacitat de les persones, amb tot el que comporta.Al començament vam dubtar de posar el nom propi del Maresme, que és oreneta culblanc, però potser era massa precís i poc conegut. En català té molts noms. També es va concretar perquè inicialment no es descartava poder engegar un altre projecte amb un altre tipus d’oreneta.
Coneixem prou les orenetes?
No massa bé, tot i que formen part habitual del nostre paisatge urbà. La major part de les persones continua confonent les orenetes amb els falciots. Al Maresme també en diem culblanc i magall, un nom molt bonic que fa referència a la forma de les ales que s’assembla a l’eina de pagès. Els magalls son la banda sonora de l’hora blava, quan cau el sol i sentim aquells xiscles aguts dels estols. Son molt nombrosos. El parentesc d’una oreneta amb un falciot és tan llunyà com el d’una oreneta amb un ànec. Son grups diferents d’ocells i està més emparentada amb un pardal o amb un pinçà que no pas amb un falciot.
Però bé que es fa notar.
Sí, algú diria que per les molèsties que ocasionen embrutint el terra amb els excrements. Uns excrements que també son una font d’informació importantíssima i que estan compostos d’ales, hèlitres, caps i potes d’insectes alats. Son eixuts i secs, però embruten.
Com es mouen?
És una espècie migradora que arriba a Catalunya a finals de març i comença a marxar a finals d’agost, encara que se’n poden veure fins a les darreres setmanes d’octubre. On majoritàriament monògames. Acostumen a tornar al mateix niu, que és molt característic i amb una forma esfèrica amb una petita obertura d’entre dos i tres centímetres per o entren i surten. Quan arriben, s’aparellen i ponen els ous, normalment entre tres i cinc. De l’incubació que s’allarga al voltant de dues setmanes, s’encarreguen pare i mare igual que de l’alimentació. Amb tres setmanes, els pollets volen ser. És molt bonic de veure com fan el niu, perquè van a buscar el fang a les desembocadures de rials i rius. El construeixen de baix a dalt i a mesura que va prenent forma va canviant de color. Triguen al voltant d’una setmana. En aquest sentit, a les grans ciutats cada cop es va buidant més el centre de la presencia d’aquestes orenetes perquè els queda més lluny el lloc on trobar el fang per poder fer el niu. Les colònies es traslladen cap als afores, on encara hi ha espais on podran trobar el material.
Tinc entès que comparteixen tasques.
Una de les més curioses és la cria cooperativa. Poden fer dues o tres postes per temporada. Les primeres cries quan marxen no ho fan per sempre, perquè tornen al niu a ajudar els pares a alimentar els germans nascuts després.
Amb tots aquests anys d’estudi, hi ha alguna zona especiament prolífica en orenetes cuablanca?
Les densitats es concentren en els cursos d’aigua per obtenir el material amb què fer els seus nius. Això es veu molt bé en una web que ha creat l’ICO i que es diu sioc.cat (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya) i que és una de les millors webs que hi ha a Europa per conèixer la presència i l’absència de les aus al país. Es troben sobretot al voltant del riu Ebre, Noguera Pallaresa, Segre, afluents menors de l’Ebre, Foix, Gaià i Francolí, Llobregat, Besòs, Tordera i tots els rials i rieres… Disposar de fang és un aspecte cabdal. En el projecte inicial ja proposàvem un seguit de mesures per afavorir la presència de l’espècie com era instal·lar nius de fang a les façanes o llocs amb fang humit propers als espais on nidifiquen, perquè tinguin el material molt més a prop.
Hi ha més sensibilització per part de la ciutadania?
Crec que no massa. El percentatge de nius trencats per la mà humana és un exemple clar. Cal remarcar, però, que tant l’Enric Badosa com jo mateix vam fer un pas al costat després que el Projecte Orenetes es posés en marxa i passés a ser gestionat per l’Institut Català d’Ornitologia, amb Gabriel Gargallo i Sergi Herrando al capdavant. Seria interessant saber si aquest nombre de nius trencats es manté amb el temps, perquè ens donaria una dada objectivable sobre si la situació empitjora o millora. Tot i això, sí que hi ha hagut un canvi normatiu important, perquè ara estan més protegits per llei i la seva destrucció pot comportar secció. S’ha acabat amb la impunitat de les obres que arrasaven amb els nius sense cap mirament. Hi ha una aplicació de l’administració on queden registrats els nius d’espècies protegides a cada immoble i que es d’obligat compliment consultar i fer-ne un informe abans no s’hi actuï urbanistícament per aplicar les mesures preventives o correctores que calgui. De fet hem millorat molt en la difusió, però encara queda molt camí per fer.
Volem salvar les balenes, però no coneixem els animals amb els que compartim l’espai més proper.
Vam elaborar un projecte que es deia Els altres veïns i que visibilitzava i ajudava a difondre aquelles espècies de flora i fauna que teníem a casa estant. La tórtora turca que ens desperta al matí, els coloms que es mengen les engrunes del pa, les gavines que baixen als patis de les escoles a agafar l’entrepà dels escolars, les cotorres argentines que han ocupat les palmeres dels passejos, el verdum, la cadernera, el pardal, però també les formigues i les paneroles o el pi i l’om de la plaça davant de casa. Fins ara hem destinat la major part de polítiques de difusió, de comunicació, de sensibilització i de seducció de fauna i vegetació d’allò més allunyat. Al Delta de l’Ebre o al Parc Nacional d’Aigüestortes hi va qui té possibilitats. Per això trenco una llança a favor de la fauna i la flora urbana, aquella que comparteix amb nosaltres el dia a dia i que hauria d’entrar de ple al cau, a l’escola i a la societat en genera
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.