Societat

Moments estel·lars de la Costa Brava

Paradís blau

Finestra del món · Entre finals dels anys vint del segle passat i l’esclat de la Guerra Civil, Tossa de Mar va esdevenir refugi i centre de creació i trobada de molts intel·lectuals i artistes europeus que van convertir aquell poble de pescadors, protegit per una vila encastellada, en un destí universal i van transformar les seves platges, cafès o cases particulars en uns espais mítics que van tenir ressò a la cultura europea d’entreguerres.

Per terra les rutes de lavila eren el primari camí ral, per mar, el món era ampli i fressat
Tossa va esdevenircentre de trobada d’artistes i intel·lectuals arribats de París, Berlín...
Kars es va suïcidar aGinebra, Paul Ludwig Landsberg va morir al camp de Sachsenhausen

Agafem la definició de Marc Chagall per respectar la de Rafael Benet “Babel de les arts”, una afortunada metàfora que va utilitzar en un llarg article a la revista Art, l’any 1934. L’aïllament i la morfologia van convertir Tossa en un espai tancat i inaccessible coronat per una vila vella encastellada que ja no lluitava contra els pirates però que havia despertat curiositat d’artistes i bohemis atrapats per un paisatge quasi irreal, les muntanyes de les Gavarres trencant sobre un mar immaculat, que contrastava amb les cases habitades per pescadors. Com va reflectir Benet en el seu article: “Tenen aquell punt bohemi que dona l’ofici, que omplen les tavernes de la vila on canten en les nits de lluna, quan no es pot pescar a l’encesa, tronades melodies vuitcentistes. Amb quina estranya nostàlgia són entonades les americanes, acompanyades de la melangiosa guitarra! Hom diria que aquests braus pescadors han heretat dels ancestres el mal d’Amèrica. Llurs avis navegaren fins a les Índies en les corbetes que s’havien reflectit reposant en el port natural de Tossa. Si per terra les rutes de la vila marinera eren el primari camí ral, per mar, en canvi, el món era ampli i fressat.” Benet, que va arribar a Tossa a l’any 1927, va seguir l’estela d’altres paisatgistes que s’havien acostat a aquest indret al marge de la civilització, amb lleis i tradicions pròpies que a principis del segle XX van intentar argollar el color i l’esperit d’una terra encantada en la qual els verds i els negres de les sureres disputaven la llum al blanc de les cases o el blau transparent d’un mar que ja havia atret noms com Francesc Gimeno, Ignasi Malloll o Otho Lloyd, un dels primers artistes estrangers que –el 1915– va arribar al poble selvatà.

En el seu article El rescat del Montmartre blau, Eva Vàzquez recull que a principis dels anys trenta del segle passat “a la façana de l’agència de viatges més cèntrica de Londres, una pancarta de més de set metres que prescindia de les mitges tintes amb el reclam: ‘Tossa, l’indret més bonic del món.’ Sense cap dubte ho era per a l’astut Ludwig Steyer, que a la seva pensió acolliria el que es pot considerar el primer turisme de masses, fastiguejat dels climes nuvolosos i del malestar europeu, i bona part dels jueus que fugien del nazisme servint-se dels autocars directes entre Berlín i Tossa que el mateix Steyer posava a la seva disposició”. En poques paraules recull un estat d’ànim. Tossa esdevenia una mena de Shangri-La, on refugiats i no refugiats hi trobaven llibertat, aïllament, tranquil·litat, acolliment, tolerància, enmig d’una Europa convulsa que posava en greu perill els dissidents contraris al poder establert. No deixa de ser alliçonador que les dues primeres onades migratòries arribades a Tossa lliguin amb moments fonamentals de la història, la Primera Guerra Mundial i l’ascens del nazisme i el feixisme al poder.

La vila perduda havia acollit Jaume Vilallonga, un pintor modernista que va obrir el camí a Joan Roig i Soler, Francesc Masriera o Joan Brull i, gràcies als bons oficis de Pere Créixams, va esdevenir punt de reunió d’artistes. Com recull Benet en el seu article: “No vull deixar de recordar dintre d’aquest poble d’escollits, els coneguts que passaren el darrer any per Tossa. La coneixença d’intel·lectuals i artistes es féu damunt les bases sentimentals necessàries, assequibles aleshores donat el nombre de persones importants amb les quals vaig establir relació. Hi havia dia que a l’entorn d’una taula del cafè d’en Biel ens aplegàvem tots els coneguts de procedències i credos distints i oposats. Algú atribuí el miracle d’aquesta cordialitat al meu temperament comprensiu –cosa ben distinta de la contemporització ideològica– car no s’explicava com en llargs anys de veïnatge a Montparnasse o a Montmartre, no s’havien assolit ajuntar mai caràcters tan diversos.”

Qui eren els protagonistes dels qui parlava Benet? Les cròniques recullen que uns fugien de les estretors econòmiques a què es veien sotmesos en altres refugis com Cassis o Saint Tropez, d’altres van marxar d’Alemanya després del triomf de Hitler i el nazisme i eren els amenaçats, pel fet de ser contraris a la ideologia nacionalsocialista o perquè les noves lleis impulsaven la persecució dels jueus.

A la introducció de la guia del museu de Tossa, Glòria Bosch puntualitza que als anys trenta, a la vila, hi havia poques fondes, can Rovira, can Tort, can Regolta i ca na Mariàngela, i, a part dels pintors, recull que el nucli artístic estava format per escriptors com Henri Michaux, Henri Montfreid, crítics com Florent Fels, Georges Charensol, filòsofs com Paul Ludwig Landsberg, o el poeta francès Jules Supervielle, que alhora era mecenes i protagonista principal d’un grup en el qual destacaven l’arquitecte Fritz Marcus, que va posar un bar, o l’escultor Jean Matisse. El 1933 van passar per Tossa Jean Metzinger i la seva dona Suzanne Phocas, Roger Wild i Germaine Labaye, T.W Schülein o Stanley Wiliam Hayter, artistes que transitaven entre el cubisme, el naïf o el superrealisme i van ser els primers d’una legió de creadors que, un any més tard, es va veure ampliada amb l’arribada de Marc Chagall, la seva esposa Bella Rosenfeld i la filla Ida –van llogar una casa a la cantonada entre els carrers Sant Telm i Rosa Rissech–, a més d’André Masson, Mika Mikoum, Otto Felman, Rudolf Leby, Regina Seiden i Eric Goldberg, Georges Kars, Oswald Petersen, Alf Ballmüller, Oskar Zügel, Otho Lloyd, Dora Maar, Enric Casanovas, Pere Créixams, Emili Armengol o Manuel Humbert.

Entre el 1933 i el 1936, Tossa va esdevenir centre de trobada d’artistes i intel·lectuals arribats de París, Berlín, Londres, Roma, que no tan sols van transformar les mentalitats sinó que van donar una nova dinàmica econòmica i social al poble. Es van crear un seguit d’interrelacions que va marcar la vida comunitària i així ens trobem que l’arquitecte Gerhard Planck va dissenyar la casa del pintor Oskar Zügel, mentre que Fritz Marcus va dirigir la construcció de l’hotel Nancy i Archie Johnstone. Uns anys més tard, Marcus, antic arquitecte de la Bauhaus, va obrir un bar que va esdevenir un dels centres de reunió de la colònia artística i intel·lectual i es va veure represaliat pel franquisme quan, en un escorcoll a casa seva, li van trobar una llanterna i un compàs. El van arrestar acusat que la primera servia per fer senyals i el segon, per dibuixar mapes.

El 1929 George Kars, un pintor amic de Paul Klee, es va establir amb la seva dona Nora en una casa del carrer Sant Telm 25, i va decidir que seria un tossenc més. Era un habitual de les tertúlies del bar d’en Marcus, el cafè d’en Biel o de la pensió Steyer i es va vincular amb artistes i intel·lectuals com Pere Créixams, Rafael Benet, Albert del Castillo, Georges Charensol, Llorenç Artigas. Entre el 1933 i el 1936 es va convertir en un dels residents més actius de la vila, un propagandista immillorable, ja que amb les seves exposicions no tan sols va ajudar a popularitzar-la, sinó que a l’hivern del 1934 va puntualitzar: “A Praga, Tossa ja és tan coneguda com Barcelona, aquest estiu hi ha molta gent que hi vol anar.” Fos perquè sentia una estimació especial pel blau o perquè allà hi havia trobat el seu lloc al món, el 1935, juntament amb Rafael Benet, Enric Casanovas i l’arqueòleg Albert del Castillo, amb la connivència de l’alcalde Vicenç Calatayud, va decidir convertir l’antiga casa del Batlle de Sac, que els vells coneixien com cal Governador, un edifici gòtic del segle XIV, que tenia un nivell de ruïna considerable, en museu d’art. El primer de setembre del 1935, amb l’assistència de Duran i Ventosa, Pere Bosch i Gimpera, Joan Subias i Eugeni d’Ors, va obrir les portes. Els fons integrats per les col·leccions arqueològiques del Dr. Melé –descobridor de la vil·la romana–, per la pintura, l’escultura, el dibuix i el gravat contemporanis, encara avui, conformen una de les col·leccions més importants del panorama museístic català.

El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, Tossa es va veure atrapada per la desesperació. Molts dels artistes i intel·lectuals que s’hi refugiaven van perdre seguretats i convivència i es van dispersar per Europa, amb sorts diverses però tràgiques. En Kars es va suïcidar a Ginebra, Paul Ludwig Landsberg va morir al camp de Sachsenhausen, Madame Zak (Jadwiga Zak, nascuda Kon), a Auschwitz. El paradís blau va passar a negre. El 5 de febrer del 1939 el van ocupar les tropes feixistes i van voler esborrar el passat. No ho van aconseguir.

Tossa de Mar Babel de les arts

El museu i l’estètica

En les conclusions del seu article a la revista Art, Rafael Benet va escriure: “He pogut constatar que la majoria dels pintors de la Babel de Tossa pateixen una certa decepció humana i estètica. Els francesos i els alemanys que feren la guerra dansen cada dijous al pati de la pensió Steyer, sense recordar-se de les ferides que porten alguns d’ells. Francesos i alemanys es parteixen sovint el licor en la mateixa taula i molts d’ells comparteixen un cert fàstic profund per la política dels governs respectius. Tothom ha perdut la guerra, ve-t’ho aquí. Els que més l’han perduda són aquells que després d’haver complert amb llurs deures envers la pàtria, han estat foragitats de la terra llur per qüestions polítiques o racials.” L’ anàlisi acurada reflecteix en poques paraules l’ambient que es respirava en una vila on la llibertat, la festa i la confrontació intel·lectual van deixar una petja profunda i més després que el 1935 l’agosarada proposta de Benet, Kars, Casanovas, Castillo i l’alcalde Vicenç Calatayud cristal·litzés en un museu que va convertir un antic centre de poder com era cal Governador en un espai d’acolliment i preservació d’un passat. Avui, quan s’han superat crisis, abandonament i robatoris –al poble encara es recorda el robatori del 1976, quan en una nit infausta es van robar dotze de les millors obres del fons, o la provocació de Dimitri Pitterman, que el 1999 va obtenir el permís de l’alcalde Telm Zaragoza per despenjar les obres per posar-hi el seus gravats dalinians–, el museu ha recobrat virior i els actuals gestors s’esforcen per millorar la col·lecció. Rosa Maria Sureda, la seva responsable, no descansa intentant ampliar un fons considerat un dels més importants de Catalunya i manté el prestigi a dalt de tot. Si no –tal com explica Sureda–, no s’entendria que una visitant un dia l’anés a trobar dient que volia oferir al museu un quadre d’un oncle avi que als anys trenta havia viscut a la vila. Quan el va rebre va veure que era una obra de Roger Marcel Limouse.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.