“La falta puntual de droga ha empès addictes cap a la desintoxicació”

La mateixa malaltia addictiva els fa vulnerables, i tenen una vulnerabilitat social encara més alta si estan sense res i al carrer. L’addicció és una malaltia, no és un vici. No són així perquè volen, sinó perquè estan malalts, i han de tenir els mateixos drets que la resta de persones. D’una banda, el fet de ser addictes sovint ja els posa en risc, perquè tot el que sigui fumar, ja sigui crac o tabac, té perills associats pels problemes de transmissió del coronavirus per via aèria i respiratòria. A més, moltes d’aquestes persones tenen també immunodeficiències, la sida o altres malalties afegides, que redueixen la seva capacitat de resiliència. Això, pròpiament per ser addictes. Però, a més, s’hi ha d’afegir el tema socioeconòmic i les condicions en què viuen.

I per un aspecte més. Quan parlem de malalties infeccioses, com vam veure en l’època de la sida, si no els protegeixes, empitjores també la situació de la societat, perquè els virus es disseminen amb més facilitat. Hem de prioritzar la vacunació per ells, però perquè així estem protegint més el conjunt de la societat. És una mesura individual i de salut pública, tot alhora.

Exacte. Els seus riscos i el seu sentit de la vida són uns altres, que no tenen a veure amb els de la majoria. A ells, no els importa infectar-se, infectar o fins i tot morir. Molts d’aquests malalts tenen altres malalties psiquiàtriques sobreafegides, i una de les coses que ara estem pendents de veure és què pot passar amb les morts per desesperança, un concepte molt americà, però que es pot donar arreu. Es refereix a aquells a qui tant fa morir i deixar de patir. Si passa, passa. S’interpreten com morts per sobredosi, però no és una sobredosi accidental, sinó que ja tant els fa tot.

Ho ha fet de manera diferent en funció de la resposta que hi ha hagut a cada país o regió. A Catalunya, hem tingut una resposta molt ràpida i positiva, perquè vam aconseguir continuar fent atenció sense tancar els recursos habituals, com els centres de tractament d’addiccions per atendre aquests malalts. Això és fonamental i bàsic, però no ha passat a tot arreu. Allà on s’ha tancat tot, hi ha hagut un agreujament general de la situació d’aquests malalts.

El tancament de les comunicacions per via aèria i marítima, que és per on arriben les substàncies il·legals, va representar una disminució de la disponibilitat d’adquirir-ne. I el fet que la gent no pogués sortir al carrer també dificultava l’accés als llocs de compravenda. Això va fer que altres mecanismes de venda, com les xarxes socials, agafessin més embranzida. També ens preocupava que els narcotraficants, com que no podien encarir el producte perquè els usuaris tampoc el podrien pagar, l’adulteressin amb altres substàncies que ens portessin més problemes. I va ser així. Tot i que va disminuir bastant el volum de gent que anava a les sales per consumir les seves drogues amb supervisió per evitar problemes, el nombre de sobredosis no va baixar. Això indica que hi va haver canvis en el que s’oferia al mercat, que la droga estava més adulterada.

La dificultat d’accés a les drogues va fer créixer l’ús de substàncies que no són il·legals, però que també creen addicció, com, evidentment, el tabac, l’alcohol i els tranquil·litzants. En general, però, s’ha vist un augment en les persones que ja tenien problemes d’addicció, més que no pas la creació de grans addiccions noves.

Justament, la falta de disponibilitat de droga i el fet de no tancar els centres van permetre agilitzar el tractament a persones que ni tan sols s’ho plantejaven. Moltes vegades ni els malalts creuen que se’n podran sortir. Se senten tan atrapats, sense possibilitats... Durant el confinament, hi havia persones que anaven a les sales de consum per consumir heroïna, però sense tenir-ne, i les convencíem que iniciessin el tractament de desintoxicació immediatament. Ni s’ho havien plantejat, però era l’oportunitat, perquè la metadona és un bon tractament. Un altre aspecte positiu és que s’ha relaxat la flexibilitat per tal que les persones que tinguin la malaltia addictiva puguin prendre els medicaments a casa. Això ha permès que no hi hagués gaire freqüentació als centres i, curiosament, i al contrari del que alguns pensaven, no ha implicat més tràfic de les substàncies que nosaltres donàvem, de manera que això ajuda a eliminar una mica l’estigma que hi ha sobre aquests malalts.

Sí, la salut mental ha empitjorat en general, i els addictes, a banda d’aquest problema mental, normalment també en tenen d’altres, així que tenen més possibilitats d’haver empitjorat. En aquest sentit, hem vist que els que acabaven ingressats a l’hospital en estat més greu són els que tenien patologies duals, amb altres problemes mentals importants.

I tant. Des de l’atenció pública tenim la tendència a centrar-nos en el carrer i en qui té més problemes socioeconòmics. Però l’addicció no entén de classes. Ara bé, la manera de sortir-te’n és diferent si tens un bon suport familiar i econòmic o no el tens. Els uns són més visibles que els altres, però n’hi ha a tot arreu. I ara, a mesura que augmenti la problemàtica socioeconòmica, hi ha la possibilitat que hi hagi també més problemes de salut mental i serà més fàcil que, si entres en contacte amb una substància, et puguis crear l’addicció.

I tant.

Depèn. No és tant la quantitat com la conducta que tens. Allò que més bé defineix l’addicció és la pèrdua de control. Tu tens una conducta, tot i que saps les conseqüències negatives que comporta, i, tot i saber-ho, no pots deixar de fer-ho. Aquesta és la definició més clara. A partir d’aquí, se’t complica la vida. Pots tenir problemes laborals, familiars, socials, legals... Després, sí que és cert que, com més consumeixes, més possibilitats tens de tenir problemes.

L’addicció és una malaltia a tres bandes. Hi ha una part molt biològica i que té molt a veure amb la predisposició genètica, que vindria a representar el 50% del risc. Després, hi ha una altra part que té a veure amb l’ambient social: tu pots tenir tot el risc que vulguis, però si no entres en contacte amb la substància, no te’n faràs addicte. Amb qui vas i quina percepció tens de consumir són factors que hi poden ajudar o no. Finalment, el tercer factor té a veure amb la substància o conducta en si mateixa, perquè n’hi ha amb més risc que d’altres.

Sabem que les dones tenim més risc, que si hi entrem en contacte desenvolupem l’addicció més ràpidament, perquè hi ha un tema hormonal que fa que tinguem una sensibilitat diferent.

És absolutament fonamental. Com més tard comences a consumir, menys risc hi ha d’addicció, i a la inversa. El cervell acaba de madurar cap als 21-22 anys, i abans, el cervell immadur és molt més sensible a crear addiccions. Per això, el nostre objectiu és que, si no es pot evitar consumir, que la gent jove comenci a fer-ho com més tard millor i quan ja tingui el cervell més desenvolupat, perquè l’afectarà menys. També és important diagnosticar i tractar com més aviat millor.

Per descomptat. La tendència és convertir l’addicció en una malaltia crònica. No és un constipat o una infecció que es cura amb deu dies d’antibiòtic. Es tracta com una depressió o com la majoria de les malalties: es tracta d’estar bé al més aviat possible i que estiguis asimptomàtic. És a dir, que no hi recaiguis durant el màxim de temps possible.

El més important és tornar a demanar ajuda com més aviat millor. Vine de seguida i hi posarem mesures. Jo sempre dic als pacients que nosaltres serem més pesats que la malaltia, que se’n sortiran, però pas a pas. La malaltia és pesada, però hi ha molta gent que se’n surt, més que amb d’altres malalties. Però com que està molt estigmatitzada, la gent no en presumeix.

Per això, quan hi ha una recaiguda, els diem que vinguin de seguida. A mesura que passa el temps, la intensitat de l’addicció és menor. Per tant, si aconsegueixes passar una setmana, vinga, som-hi amb la següent. I si aconsegueixes passar tres mesos sense recaure-hi, les probabilitats de passar-ne sis més són molt més altes. I quan en passes sis, tens més números de passar un any, i després, cinc. El creixement és exponencial i has d’estar al costat del pacient dia a dia i anar fent de mica en mica.

Tenim indicis que l’addicció al joc s’ha disparat per l’augment de l’accessibilitat, i els seus mecanismes de funcionament són idèntics. L’addicció és de les malalties sobre les quals s’ha après més. Sabem en quines zones del cervell s’activa, a les zones del plaer, però després el problema és que, quan ja ets addicte, no tens el mateix plaer. Però si no ho fas, tampoc et trobes tan bé com abans. A més, també hi intervé una altra part del cervell, la prefrontal, que t’ajuda a prendre les decisions correctes, i és la que es desenvolupa més tard. Per això comentava abans que és important esperar que el cervell estigui ben madur. Aquest és el cercle de l’addicció que hem de tallar. Es pot fer amb medicació i amb psicoteràpies. Desintoxicar és el més fàcil. El més difícil és controlar les recaigudes.

La salut mental ha quedat afectada i ha empitjorat en termes generals, tot i que evidentment hi ha gent amb més afectació que d’altra. Ara el que ens preocupa és que la quarta onada serà la mental. Els que ja tenien problemes han empitjorat i d’altres n’estan tenint per primera vegada, sobretot amb trastorns d’ansietat i de depressió. Això té a veure amb la situació d’estrès crònic, perquè ja sabem que és un factor que ajuda a desencadenar malalties mentals.