Adrià Comella
Exdirector del Catsalut i director gerent Fundació de Gestió Sanitària de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
“La covid ens ha servit per millorar aspectes sanitaris”
“La Meva Salut, el procés de vacunació o la implantació de nous sistemes que vam impulsar, han vingut per quedar-se”
“Què canviaria de la gestió anterior? Que els familiars poguessin veure els malalts, sobretot en situacions de final de vida”
Del que em sento més orgullós és de la col·laboració de l’àmbit públic i privat que vam aconseguir teixir
La política va estar molt a l’altura. Amb encerts i errors, les coses van anar prou bé en aquest àmbit
La coordinació entre la Generalitat i les institucions del món local va funcionar molt bé Vam fer coses que a l’administració pública no s’havien fet mai, com ara pagar per avançat certes comandes
Vostè va ser director del Servei Català de la Salut (CatSalut) durant la pandèmia. Què és el primer que li ve al cap quan li diuen “covid”?
Ha anat canviant en funció dels moments. Al principi, en l’època més dura de la pandèmia, el primer que et ve al cap és pressió, estrès, patiment… Són paraules dures. Amb el temps, he anat pensant en oportunitat, en el valor dels professionals sanitaris o en la capacitat de col·laboració de la societat. Però, en qualsevol cas, una pandèmia és un fet molt excepcional, i sortosament es viu cada molts anys, i la paraula que ho podria resumir tot seria aquesta, excepcional, molt excepcional.
Quan es va adonar que ens trobàvem davant d’una epidèmia gravíssima?
Des del Servei Català de la Salut, des de molt al principi, vam veure que hi havia quelcom més important del que anava apareixent als mitjans de comunicació i del que s’anava dient. Estàvem en contacte amb el sistema sanitari, amb els hospitals i la primària, i ens anaven traslladant un patiment dels professionals per tot el que estava passant. Per exemple, quan s’estava discutint si es feia el Mobile o no a Barcelona, nosaltres estàvem molt preocupats perquè s’anava incrementant la demanda d’atenció sanitària a tots els nostres centres. No vam fer-ne broma quan sortien els hospitals xinesos construint-se ràpidament. Al contrari. Ens va fer pensar. I nosaltres, abans que arribés la covid a Catalunya, ja vam estudiar com havíem de planificar una estratègia per si acabàvem patint la pandèmia i organitzar col·laboracions entre els centres. Fins i tot, en aquell moment, no era políticament correcte dir que les coses es podien complicar molt, com va acabar passant.
Quina sensació tenia quan veia que els professionals sanitaris no tenien prou proteccions o no hi havia prou respiradors?
No va haver-hi manca de material i d’alguna manera els sanitaris van poder fer la seva feina amb protecció. Potser sí que, puntualment, vam haver de fer algunes accions per assegurar aquest material, no en les millors condicions possibles en algun centre. Era una situació de moltíssima tensió, però nosaltres vam dir que no enviaríem ningú a passar visita sense protecció. És tan important salvar vides com protegir els nostres sanitaris. I no era gens fàcil i ens feia patir molt. Cada dia començàvem la jornada amb una amenaça de desproveïment a tot el sistema, però gràcies a les col·laboracions o generant materials nous d’altres sectors o amb el suport de la ciutadana, vam poder aconseguir material.
Era com una guerra salvatge trobar aquest material...
Sí. Vam fer coses que a l’administració pública no s’havia fet mai, com ara pagar comandes per avançat. Vam assumir riscos, però sempre amb control. Els governs no paguen a l’avançada els serveis o els materials, els paguen un cop rebuts. Si hagués estat una malaltia localitzada a Catalunya o a Espanya no hi hauria hagut tot aquest problema del material, perquè hauríem anat a buscar-lo a altres països. Però era una pandèmia mundial i el material per consumir en un dia o una setmana és els que és i la demanda creixia molt. A més, la pandèmia es va originar a la zona de Wuhan, a la Xina, que és on es fabrica més material de protecció sanitari, i, per tant, el problema es va multiplicar.
El sistema sanitari va haver de canviar de dalt a baix per adaptar-se a la covid: es van habilitar pavellons al costat dels grans hospitals, carpes, es van construir centres nous... Aquí sí que va respondre l’administració. És un dels aspectes dels quals està més orgullós?
Es van fer moltes coses. Vam integrar el sistema sanitari privat amb el públic, sense conflictes; vam integrar els hotels dins de la nostra xarxa amb la predisposició total del món hoteler; vam activar moltes empreses de construcció per adaptar els hospitals, la primària o els sociosanitaris per fer la segmentació que havíem de realitzar entre les persones que tenien covid i les que no... També vam guanyar espais de llits en sales d’operacions, cafeteries, biblioteques d’hospitals. Va ser una gran col·laboració entre l’àmbit públic i el privat. D’això és del que em sento més orgullós. Que es fessin més o menys obres o més o menys pavellons ha estat bastant excepcional. Vam construir cinc pavellons, o millor dit cinc petits hospitals adherits a cinc grans hospitals, que han rebut premis europeus com a bones decisions de gestió i executades en un període molt curt de temps. Aixecar cinc, sis, set mil metres quadrats d’activitat sanitària en tres o quatre mesos no s’havia fet mai en la història i es va fer a Catalunya. I aquestes estructures segueixen funcionant. No es van pensar amb mentalitat efímera, sinó perquè perduressin.
Ayuso també va intentar construir un gran hospital i va ser un fracàs...
Va ser una decisió que no va funcionar. Va costar molt que hi hagués prou metges, prou infermeres... Tinc la sensació que van voler demostrar que feien coses davant la ciutadania, però no van encertar-ho. Nosaltres vam pensar més en un model de curt termini i que durés amb el temps. I defensant que el que és important no són els metres quadrats o els llits, sinó el personal que ha de donar servei. Vam consultar els experts per saber com augmentar la capacitat del sistema i ens van orientar cap aquesta decisió. És una decisió difícil de prendre perquè signar que en tres mesos tindríem cinc grans mòduls, que en total eren 30.000 metres, era molt complicat. Però hi havia molta energia i molt compromís de tothom de cara als malalts. Ara no sé si seríem capaços de fer el mateix.
Ara que parlem de gestió, canviaria alguna decisió que va prendre?
En canviaria una segur. Vam ser poc permeables amb les famílies de les persones ingressades malaltes. Hi havia el motiu de la màxima seguretat, però ara ho revisaria. Fer que els familiars poguessin veure més els malalts, especialment en situacions de final de vida. Perdre un familiar sense poder acomiadar-se’n és una situació molt dura i es va donar massa vegades. Tinc la sensació que encara està pendent fer una catarsi col·lectiva respecte a aquest fet. Fer un cert homenatge estaria bé i ens permetria girar full amb un bon record.
Es va barrejar massa la política en la gestió de la covid a Catalunya? En plena pandèmia, es van haver d’organitzar unes eleccions catalanes...
No. La política va estar molt a l’altura. En política sempre hi ha elements de discrepància i sempre hi ha certes tensions, però tant el nostre propi govern com la relació amb el govern espanyol van acabar funcionant i es van prendre bones decisions de cara als malalts i les famílies. Amb encerts i errors, les coses van anar prou bé en l’àmbit de la política. Però aquí m’agradaria destacar la col·laboració dels alcaldes i alcaldesses, les diputacions i els consells comarcals, que va funcionar molt bé. El món municipal va estar a l’altura i molt en coordinació amb l’administració catalana.
El seu equip parlava cada dia amb responsables d’hospitals i de la primària. Quin va ser el moment més angoixant?
Més que el moment més angoixant, recordo una reunió que es va celebrar al Parc Sanitari Pere Virgili, a Barcelona, on hi havia els representants de gairebé tots els centres hospitalaris, de la primària i sociosanitaris, i em van dir que havíem de fer un gir de cent vuitanta graus. Era un moment en què la societat tenia la idea que la pandèmia no seria gran cosa, i hi havia experts que relativitzaven la situació, però els professionals veien clarament el tsunami que ja teníem a sobre. Per tant, va ser una reunió molt important. No tant d’angoixa, sinó de conjurar-se per tirar endavant com fos. I d’allà vam sortir amb idees i decisions fermes.
Com el va afectar, a títol personal, estar dia rere dia al front de la pandèmia?
Em va afectar moltíssim. Treballava set dies a la setmana i no menys de 18 o 20 hores cada dia. No hi havia cap més remei, perquè moltes de les decisions del sistema sanitari passaven pel meu despatx i s’havia de fer molta feina. Mentre fèiem front a la covid, també havíem de preparar la vacunació i, per tant, combinàvem mirades de curt, mitjà i llarg termini. Ho vaig viure amb molta pressió, molt estrès, i el més trist és que durant setmanes o mesos gairebé no vaig poder veure la família.
El sistema sanitari està preparat per a un episodi semblant?
Hem millorat molts aspectes. La Meva Salut o el procés de vacunació, que va ser exemplar i reconegut internacionalment i que ens va marcar uns sistemes que han vingut per quedar-se i que ens faria donar una resposta millor si hi hagués una altra pandèmia. Però no sé si hem complert tots els propòsits que teníem. No sé si tenim un estoc acumulat de material per a sis mesos o si hem decidit, com a país, produir-ne una bona part amb indústria pròpia. Però, en general, estic segur que respondríem millor.
Com a societat, quins aprenentatges vam treure de la covid?
En el seu moment vam estar tots a l’altura i tenia l’esperança que hi hagués coses que es quedessin d’aquella vivència: col·laboració, una forma menys burocràtica de treballar i, en general, aquest bon to que les situacions de crisi porten als humans. Llavors tots aplaudíem els sanitaris, però al cap d’un temps hem vist com la societat està cada cop més agressiva amb els mateixos sanitaris. I això em fa pensar que hauríem de fer un procés de reflexió sobre el nostre comportament social. Algunes coses positives han quedat, però els aprenentatges podrien ser més grans.
Megaconstruccions
Cinc grans annexos
En l’entrevista, una de les obres que Comella més destaca del temps de la pandèmia és la construcció de cinc annexos hospitalaris, que es van aixecar en pocs mesos i que van servir per descongestionar grans centres. En concret, es van habilitar els espais polivalents al Parc Sanitari Pere Virgili/Vall d’Hebron, l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, l’Hospital Universitari de Bellvitge, l’Hospital Moisès Broggi i l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Aquests projectes van rebre, el 2023, el premi Top 3 Construmat en la categoria Industrialització. Construmat, el saló referent del sector de la construcció que organitza Fira de Barcelona, va remarcar com “la construcció va ser possible gràcies a una manera de treballar transformadora que va reduir els temps de treball, tant de la licitació com de l’execució”. Els edificis van tenir un cost de 50 milions d’euros i, com remarca el mateix Comella, avui en dia encara funcionen perquè es van idear amb la mentalitat que perduressin més enllà de la covid-19. Cada annex estava pensat per contenir un centenar de llits i amb una superfície cadascun d’uns 4.000 metres quadrats. Els llits es podien convertir en UCI en tan sols 24 hores, amb punts d’oxigen i un sistema de pressió ambiental negativa, important en casos de malalties infeccioses.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.