“No tothom pot fer esport ni practicar el que fa la majoria de la gent”

Aquí no fem urgències ni medicina hospitalària i el que ens trobem són petites patologies que poden ser grans problemes, moltes vegades degudes a aquesta moda actual que tothom ha de fer esport. No tothom pot fer esport ni tothom ha de fer l’esport que fa la majoria de la gent. Cadascú ha de ser prou conscient per valorar o consultar les seves pròpies limitacions. A vegades veig persones obeses que no estan preparades per fer segons quin tipus d’esport i el fan.I després venen amb lesions per sobrecàrrega.

Hi ha qui juga cinc o sis vegades a la setmana quan al llarg de la seva vida no ho havia fet. Són jubilats o prejubilats que tenien treballs sedentaris i que ara disposen de més temps lliure. O persones que físicament han passat temps sense preparar-se. Aquí no som com els suecs, que fan gimnàstica des de menuts.

El pàdel és un dels grans proveïdors de pacients, persones que el practiquen amb unes condicions que no són les òptimes. El pàdel és millor per iniciar-se que no pas el tennis. Qualsevol pot entrar en una pista, agafar una pala i començar a practicar. Els problemes venen quan es fa això sense uns exercicis de preescalfament, d’estiraments i sense uns exercicis posteriors als partits. Quan no es practica bé o en excés, tant el jugador de pàdel com els d’altres esports amb raqueta acaben afectats pel típic colze de tennis, una inflamació dels tendons de l’avantbraç. Cal repòs, fisioteràpia, electroteràpia o ultrasons i també aprendre bé la tècnica de picar tallant. Altres lesions afecten canells, genolls i peus.

Va provocar uns estralls brutals quan es va popularitzar fa anys. Més que el tennis en si, és el tipus de pista. Jo havia jugat a handbol de jovenet però també vaig jugar molts anys a tennis. Sempre procurava fer-ho en pistes de terra batuda perquè vas a buscar una bola i rellisques. En canvi en pistes ràpides com ara les tennis quick quedes frenat en sec. Unes pistes duríssimes sobretot quan caus...

També genera lesions, especialment als genolls per l’impacte continuat amb l’asfalt. Molts corredors pensen que anant ben calçats n’hi ha prou, però jo els recomanaria que, abans d’anar a la botiga a comprar sabates esportives, visitessin els professionals del món del peu: podòlegs, fisioterapeutes, traumatòlegs, ortopèdics. Si hi ha problemes osteoarticulars cal fer un estudi biomecànic per valorar com camines, com tens els malucs, els genolls i per evitar esquinços, trencaments fibril·lars, etc.

La gent que va a caminar o a córrer per la muntanya fa treballar el seu cos per desnivells i també pot provocar lesions.

Són un perill. No tothom segueix les indicacions dels monitors i potser a vegades aquests tècnics tampoc valoren cada persona per la seva forma física i el tipus d’exercici que requereix el seu cos. Hi ha usuaris del gimnàs que fan l’el·líptica i no l’haurien de fer perquè tenen problemes a l’esquena. I no parlem de persones que han tingut cardiopaties, que són bronquítiques, asmàtiques i que es posen dins un gimnàs a batre rècords personals. La supervisió s’hauria de personalitzar més.

Nedar tothom pot nedar. Però nedar bé no tothom ho sap fer. S’ha d’aprendre a respirar i a sincronitzar la respiració amb els moviments.

Penso que els pares i els entrenadors de vegades exigim massa als nens que comencen a competir i que són bons. Es cometen excessos en voler tenir grans figures, se’ls accelera molt el temps de preparació per l’edat que tenen i el cos no es pot adaptar al que se li demana. Això passa en natació, en atletisme, en gimnàstica…

L’exercici físic és bo i tothom l’hauria de fer. Des dels nens fins als avis. I si no es pot practicar esport n’hi ha prou de caminar. Però hem de ser coherents amb el cos que tenim i amb el que podem fer. S’ha de practicar amb consciència, amb intel·ligència, amb moderació, de manera controlada i assessorats per professionals. Cal evitar voler superar permanentment els reptes personals. La competitivitat amb un mateix és perillosíssima perquè la majoria de persones desconeixen el propi cos i les seves limitacions. I un darrer consell: quan hi ha un problema de salut no busqueu la resposta a internet. La via més ràpida i segura és consultar-ho al professional més proper.