Calen famílies acollidores

Les adopcions internacionals estan, ara mateix, en el punt més baix dels últims vint anys. L’any passat es van adoptar 153 infants, fet que suposa un lleuger repunt respecte dels 139 del 2016, però escassament un 10% de les 1.568 adopcions del 2004.

El 1998 es van registrar 297 adopcions internacionals, i la tendència va ser creixent fins al 2004, any a partir del qual el nombre de processos va baixar de forma progressiva. Diversos factors incideixen en aquesta evolució ara decreixent, des de canvis en les polítiques de protecció dels menors als països d’origen fins a l’impacte de la crisi econòmica en les famílies adoptants –una adopció té un cost que oscil·la entre els 10.000 i els 20.000 euros–. Paral·lelament, creix a casa nostra la necessitat de famílies que puguin fer un acolliment temporal, més o menys llarg, segons les necessitats de cada infant. L’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) calcula que s’hauria de doblar el nombre de famílies actuals, que ara són poc més de 700.

Aquestes famílies acullen ara a Catalunya entre 910 i 920 nens i nenes . Així com en les adopcions internacionals i nacionals hi ha més famílies sol·licitants que nens adoptables, en el cas de l’acolliment “caldria almenys el doble de famílies”, assegura la directora general de l’ICAA, Agnès Russiñol, que assenyala que ara hi ha un centenar de nens d’entre 0 i 6 anys als centres residencials d’acció rducativa (CRAE) i uns 500 menors d’entre 6 i 18 anys. Són dos processos diferents, i no s’ha de confondre ni confiar que l’acolliment sigui un pas previ per a l’adopció.

Russiñol destaca que l’acolliment respon a una motivació altruista que ofereixen famílies de perfils molt diferents –fins i tot hi ha avis acollidors, explica–, però que és encara força més desconegut que l’adopció: només un 54% dels catalans sap què significa. “S’ha de fer molta més xarxa i explicar-ho i crear cultura de l’acolliment, amb campanyes permanents de difusió en què també s’impliquin els ajuntaments”, diu la directora de l’ICAA. La Generalitat hi ha volgut donar un impuls amb un pla estratègic aprovat el 2016 que ara s’ha ampliat amb l’anomenat “complement respir”: una assignació de 60 euros que les famílies poden gastar com vulguin, com ara en colònies o cangurs que donin un respir als pares i mares. Les famílies reben entre 350 i 450 euros per cobrir les despeses ordinàries, i els tractaments que puguin necessitar els nens estan coberts per l’administració. També s’acompanya les famílies acollidores en un procés en què han de tenir clar el paper que juguen: no són pares adoptius i no substitueixen les famílies biològiques, amb les quals es té contacte mentre dura l’acolliment.

Tant en l’acolliment com en l’adopció, els pares sol·licitants han de passar per una valoració que ha de determinar la idoneïtat per acollir o adoptar. Però també els nens han de ser declarats adoptables, i aquesta obvietat amaga un dels motius pels quals les adopcions internacionals han variat tant ens els últims anys. Des que el conveni de la Haia va posar les bases, el 1993, de l’adopció internacional, diversos països s’han mogut entre les possibilitats que els donava el conveni –Rússia hi va trobar una sortida per a molts infants en un moment de desmembrament territorial– i les modificacions en les polítiques de protecció dels menors. Un cas paradigmàtic seria Etiòpia, que cada set o vuit anys modifica la política i tracta de prioritzar l’adopció nacional. Ara és un país on les adopcions estan aturades, com ho estan en alguns dels 28 països amb qui Catalunya té relació: Colòmbia, la Costa d’Ivori, Nicaragua, el Senegal i Sri Lanka. A la Xina, que amb Rússia i Etiòpia ha estat un dels països d’on han vingut més nens adoptats, s’ha modificat la política del fill únic. “Hem de tenir clar que l’adopció és una mesura de protecció de la infància amb caràcter indefinit, i cada país decideix quins requisits compleix un nen per ser declarat adoptable”, explica Russiñol. Partint de la base que la criatura ha de ser òrfena o sense una família que se’n pugui fer càrrec, “l’adopció internacional ha de suposar sempre l’últim recurs”, segons Russiñol, que recorda que les famílies adoptants han de poder reparar el trauma de l’abandó patit pel nen.

Pel que fa les adopcions nacionals, l’ICAA va decretar el 2011 una suspensió transitòria perquè no es podia absorbir l’allau de peticions. “Teníem 900 famílies en cua per a 150 nens”, explica Russiñol. Les famílies no quedaven excloses, però el ritme de revisió de peticions es va haver d’alentir. El 2017 l’ICAA es va tornar a posar en contacte amb les famílies que havien presentat una sol·licitud el 2011, i ara s’estan revisant les sol·licituds del 2014.