“Em va la idea de viatjar únicament i exclusivament per plaer”

Als divuit anys, quan vaig tenir alguns diners propis. Els primers viatges van ser en tren i cotxe. Després, quan vaig acabar la carrera, vaig trobar feina molt aviat i vaig anar als Estats Units i a Àsia.

A mi em va la filosofia de viatjar únicament i exclusivament per plaer. No busco canviar la gent ni intervenir en les seves vides, a mi el que m’interessa és arribar, mirar, observar i tornar cap a casa i veure els meus fills. El que és important és passar desapercebut, anar vestit normal, trepitjant el que vols trepitjar.

Treballo i estic subjecte a uns horaris, és per això que els meus viatges sempre han estat curts: una setmana, quatre o cinc dies. A l’estiu els puc fer més llargs, de dues o tres setmanes, i normalment ho aprofito per visitar dos o tres països. Sempre he tingut càrrecs directius i això m’ha obert moltes fronteres. A més, hi va haver un temps que vaig estar sense feina i ho vaig aprofitar per recórrer el món.

Exacte, aquest any he entrat al Iemen i he pogut tancar el cercle. He estat a tots els països del món: 195 països de les Nacions Unides (193 de reconeguts i 2 d’observadors –Palestina i Ciutat del Vaticà).

Per a un turista occidental que no sigui musulmà, ara mateix el país més difícil d’entrar-hi és l’Aràbia Saudita. Només et donen el visat si hi vas a fer negoci, i per això has de tenir un pla d’empresa i contactar amb una persona d’allà que et reclami. Un altre país és Eritrea, que és un règim ultrapolicial absolut, i quan vas a demanar un visat primer et fan un tercer grau per telèfon, has d’enviar la documentació a les seves ambaixades i et posen moltes complicacions. Quan hi vaig anar, vaig trobar uns italians que em van explicar que d’un grup de vint només en van deixar passar set. El paisatge és espectacular i la capital, Asmara, és una ciutat que impacta, però és difícil d’anar-hi, cosa que significa que el turisme no els interessa gaire. El mateix passa amb Líbia, on per entrar-hi has de trobar un facilitador que t’aconsegueixi un visat de negoci per a una empresa petroliera. Et donen un número amb el qual has d’anar a l’ambaixada líbia de Madrid, on et tracten de pena i et fan pagar 120 euros, i si et donen el visat, quan arribes a lloc has de pagar-ne 300 més al partenaire que t’ha convidat.

El Iemen, que està en guerra, és un estat tancat i si he pogut entrar-hi és perquè pertanyo a un grup de Lonely Planet integrat per viatgers impenitents que en els darrers anys hem buscat fórmules per entrar-hi. No hi havia gaire esperança, fins que un noruec va agafar un taxi a Salalah (Oman) i va demanar que el portés al primer poble del Iemen. Quan va arribar a la frontera va fracassar, però va tenir sort perquè el taxista que el va recollir per tornar al punt de partida li va dir que tenia la doble nacionalitat, iemenita i omanita, i feia negocis a les dues bandes de la ratlla i la gent que controlava aquella frontera eren familiars i amics i que si volia ell el podia introduir perquè li segellessin el passaport. Dit i fet, es va acordar una quantitat i, quan ho va aconseguir, el noruec ho va penjar en una xarxa restringida de la qual jo formo part. I així vaig poder entrar fins al poble on hi havia els tancs de l’Aràbia Saudita.

M’han atracat tres vegades. Una a Washington, a les 7 del matí, a l’avinguda Pennsilvània; feia fúting i un noi amb pistola em va demanar els diners. Les altres van ser a Ginebra, on em van robar la cartera, i a Manila (Filipines), on vaig trobar un guia que, després d’ensenyar-me la ciutat, em va portar a casa seva, em va drogar, m’ho va robar tot menys 100 dòlars i la documentació, i em va deixar en un taxi que em va portar a l’aeroport.

A mi m’agrada molt Àfrica i els països àrabs, però allà on he trobat alguna dificultat logística es als estats de la Micronèsia, illes Salomó, Vanuatu, Nauru, Tonga, Fiji, Tuvalu, Kiribati o Palau; per visitar-los hi vaig dedicar dos estius. Poder entrar a Nauru no deixa de ser una aventura: et demanen visat, tan sols hi ha una companyia aèria que hi vola i allà només hi trobes funcionaris del Banc Mundial o sonats com jo. Continuaré viatjant, em falta arribar als dos pols de la Terra i països no reconeguts, com ara Ossètia del Sud.

En aquest moment al planeta hi ha dues-centes persones que hem visitat tots els països del món. A l’Estat en som sis i a Catalunya, tres: en Jorge Sánchez de l’Hospitalet, en Carlos Useros de Roses i jo.