“Surts insegura i amb por”

Carmen no oblida els primers permisos que li van concedir els caps de setmana per sortir de la presó de Brians. “Quan surts de la presó et sents insegura i amb por perquè et penses que tothom sabrà que ets una presidiària”, explica aquesta reclusa que ja ha complert bona part de la condemna i que espera aconseguir la llibertat condicional al març per començar una nova vida. La seva situació penitenciària va canviar quan, per bona conducta, li van concedir el tercer grau i va poder començar a tenir permisos de caps de setmana. Va ser aleshores quan va demanar acollir-se a l’article 182 que permet acabar de complir la pena en un centre educatiu o en una comunitat terapèutica. Des d’aleshores és una de les quatre residents de la Llar Betània que Càritas té al centre de Barcelona on conviu amb altres preses que entren i surten els caps de setmana. L’equipament té capacitat per a onze dones que disposen d’habitacions i espais comuns que comparteixen com la sala d’estar, la cuina i el menjador.

“Costa fer el pas i perquè entrar i sortir de la presó és molt dur, però és una oportunitat per aplanar el futur”, diu agraïda pel suport que ha trobat entre les voluntàries i professionals que l’acompanyen en la reinserció. Carmen va arribar de Bolívia fa trenta anys, però com explica ella mateixa no va tenir sort i es va veure obligada a fer el que va fer per alliberar-se de la “presó que tenia a casa” amb les agressions del marit alcohòlic.

La seva situació de semillibertat li ha permès retrobar-se amb la seva filla, sota la tutela de la Dgaia, i tramitar els papers que li va caducar mentre estava en una presó de Madrid. “No vaig parar de buscar fins que vaig aconseguir feina i quan entrava a la presó és quan descansava”, diu satisfeta. Ara manté la feina, cuidant una persona gran, i rep un salari de poc més de 600 euros. “Aquí no he de pagar res i estic estalviant per pagar un lloguer quan surti i poder estar amb la meva filla”, diu conscient que no serà fàcil amb el cost de l’habitatge. Quan tingui la llibertat condicional demanarà el subsidi d’excarceració, que és d’uns 400 euros. Per a la Carmen l’episodi més dur que li ha tocat viure fora de la presó va ser el dia que va haver d’explicar a la feina que era presidiària. “Vaig dubtar perquè em pensava que no me la donarien, però vaig anar amb la veritat per davant”, diu sense penedir-se’n.

“Aquí fem tots de família i s’aprenen nous valors com la sinceritat, el respecte i la col·laboració entre totes”, explica la directora de Llar Betània, Lourdes Ginesta. Les tasques es comparteixen i segons cada cas tenen el suport de voluntaris i professionals que les acompanyen en el procés de reinserció. “Moltes no tenen ni domicili, ni família i només pel fet de ser dones ja ho tenen més complicat”, assegura Ginesta, que reclama més sensibilització de la societat respecte a un col·lectiu que busca una nova oportunitat un cop ja han complert la pena. “Nosaltres no jutgem el que hagin fet, només volen donar eines perquè puguin aconseguir la seva autonomia per quan surtin en llibertat”, explica la directora. Les estades de les recluses poden ser de dies o estades llargues de més de dos anys.