“A ells, la valentia se’ls pressuposa”

El dia que la Irene Casas es va estrenar apagant el foc d’un pis, el seu superior la va felicitar. “El meu primer incendi en un habitatge va ser a Santa Coloma de Farners i no va ser cap ximpleria, hi havia molta temperatura i va ser important –recorda–. L’endemà el cap de torns em va deixar anar: «Hi vas, eh? No et fa por res, ets molt valenta!» A un home no li ho hauria pas dit, perquè a ells la valentia se’ls pressuposa”, reflexiona aquesta gironina, que, com la resta dels seus companys, per fer aquesta feina va aprovar les –dures– oposicions i va fer el curs de formació de l’Escola de Bombers. Fa dos anys i quatre mesos que treballa al parc de Palafrugell.

La Irene, que té 31 anys, va estudiar dret i estava “convençudíssima” que volia ser advocada, però l’experiència professional no li va agradar i va decidir fer un gir de 180 graus. “Sempre m’havia atret la professió de bomber, però, vist amb perspectiva, ara m’adono que, pel simple fet de ser dona, mai em va passar pel cap que jo també podia ser-ne”, admet. Va ser un amic que preparava les oposicions qui la va animar. “Jo havia fet natació i altres esports, sabia que les proves físiques no serien cap problema, així que per primer cop m’ho vaig plantejar seriosament.” Va fer un primer pas provant la feina d’ajudant d’ofici forestal, ja que són professionals que treballen braç a braç amb els bombers. “Entre moltes altres tasques, vaig ajudar a apagar un foc forestal, i allà vaig veure dues coses importants: que m’agradava i que aguantava bé.” Havia trobat el seu lloc.

Un cop aprovades les oposicions, ja a l’Escola de Bombers, de seguida es va adonar que tot el que ella i les seves companyes feien generava “molta expectació”. “En una promoció de 150 només érem sis dones, el que vol dir que destaques tant per les coses bones com per les dolentes; si ho fas bé ets una màquina i si rellisques també es magnifica i passes a ser un desastre.” La Irene està convençuda que el fet que les dones hagin de demostrar “contínuament” la seva vàlua afecta la seva autoestima, ja que no se senten “tan segures” com els seus companys. “El problema és com et miren però també l’impacte que això té en tu”, reflexiona.

Un dels primers dies de servei, la Irene va ser l’encarregada de recollir el material utilitzat i un noi del personal sanitari la va voler ajudar a plegar les mànegues. “No concebia que pogués fer-ho sola”, explica. En una altra ocasió que conduïa el camió de bombers i no veia clar si passava per un carrer o no, un home gran li va indicar, “a crits”, com ho havia de fer. Serien anècdotes si no fos que són diàries. Per la Irene, evidencien de manera molt gràfica que “vivim en un món masclista que s’extrapola a tots els nivells de la nostra vida, i encara més en el cas de les dones que treballem en feines tradicionalment d’homes”. Un altre tema són els espais, que també discriminen el sexe minoritari. “Com que en molts parcs no hi ha bomberes, m’he trobat amb alguns vestuaris femenins que són utilitzats per a altres coses; s’hauria de tenir en compte que quan estem de guàrdia ens movem d’un lloc a un altre i podem anar a aquell parc i necessitar aquelles instal·lacions.”

Com que són tan poques bomberes, en dos anys i mig la Irene només ha coincidit, en un únic torn, amb una altra companya. Però es coneixen totes, i amb sis bomberes més acaba de crear un equip d’excarceració femení. Són equips que participen en concursos en què se simulen accidents de trànsit i es busca la millor manera de salvar la persona atrapada. “L’altre dia, després d’entrenar-nos, parlàvem de què fèiem quan estàvem de guàrdia i teníem la regla; per a nosaltres no són temes menors.” L’equip, doncs, és un espai d’intercanvi d’experiències i aprenentatge, però també d’empoderament. “No és una lluita de sexes com diuen alguns, criticant, sinó una oportunitat de demostrar als altres i també a nosaltres mateixes que soles ho podem fer, com a mínim, tan bé com ells.”