Tornar a la vida
El component genètic del pacient podria ser una de les variables determinants a l’hora de saber per què uns malalts poden superar l’UCI i d’altres no
Els primers casos d’èxit en persones que han pogut sortir dels serveis de cures intensives ofereixen noves dades per poder fer recerca sobre possibles tractaments contra la Covid-19
A hores d’ara no hi ha encara una resposta clara per saber què provoca o, més ben dit, què facilita que un pacient afectat per Covid-19 pugui abandonar la unitat de cures intensives (UCI). Es barregen diversos factors i tot indica que hi ha una combinació entre la genètica del pacient, l’oportunitat del moment de l’ingrés i el mateix tractament que se li administra.
El cap del servei de medicina intensiva de l’hospital universitari Vall d’Hebron, Ricard Ferrer, resumeix la dificultat a l’hora de trobar un patró: “Quan tothom té el mateix virus i un pacient hi respon d’una manera i un altre, d’una altra, és força evident que la resposta és en l’hoste. El sistema immunitari intenta controlar la infecció i genera anticossos i defenses. Hi ha persones que, quan generen aquesta resposta immunitària, imprescindible per controlar la infecció, la fan tan exagerada que provoquen que el cos s’inflami de manera descontrolada i és quan ens trobem amb moltes alteracions, com ara una insuficiència renal, problemes cardiovasculars i fins i tot afectacions neurològiques. Per tant, sembla que la comorbiditat i el factor genètic són dos elements essencials a l’hora de saber per què hi ha persones que poden avançar i d’altres que ho tenen més difícil. És com el que passa a casa quan un fill, amb una infecció o un virus, hi respon amb una febrícula i un altre es posa a 39 de febre”, diu Ferrer.
La doctora Luisa Sorlí, del servei de malalties infeccioses de l’hospital del Mar, corrobora les afirmacions de Ferrer: “Una persona entra a l’UCI per la reacció davant del virus, no pel virus mateix. Davant aquesta certesa, els metges depenem de l’experiència adquirida per aplicar els tractaments i anticipar-nos a possibles problemes”, explica Sorlí, que hi afegeix: “La literatura que es va publicant va dirigida sobretot a identificar precoçment els problemes, anticipar-nos-hi i fer tractaments més adients. Això ens permet donar més altes. A hores d’ara no tenim resposta, però la tindrem aviat, perquè s’està fent molta recerca”, pronostica Sorlí.
En aquest sentit, experts en malalties infeccioses arreu del món continuen estudiant les teràpies més prometedores amb antivirals i antiinflamatoris –hidroxicloroquina, remdesivir, tocilizumab i baricitinib, entre molts altres– i tenen assajos clínics en marxa.
El doctor Ferrer demana, però, prudència en el moment d’administrar aquesta mena de fàrmacs: “La malaltia és molt nova i calen molts assajos clínics perquè puguin ser aprovats i efectius. Segurament, en les properes setmanes tindrem avenços, però de moment sols podem fer el que es coneix com un ús compassiu d’aquesta mena de tractaments. Els antiretrovirals tenen molta interacció amb altres fàrmacs i poden provocar, per exemple, afectacions cardíaques.”
Josep Miró, consultor en malalties infeccioses a l’hospital Clínic de Barcelona, hi afegeix que, precisament, les primeres extubacions de pacients sumen més dades a la recerca. Miró parla també de la investigació que caldrà dur a terme en el seguiment dels pacients i sobre les seqüeles que la malaltia pot deixar després de l’alta: “Cal saber fins a quin punt hi haurà afectacions posteriors, tot i que pel que sembla es donen en un nombre reduït de pacients. És un camp en què els pneumòlegs ens podran dir què pot provocar aquests efectes postingrés.”
La intubació i l’extubació
Per intubar un pacient és necessari sedar-lo i, més enllà del suport de ventilació, cal controlar les complicacions citades anteriorment com ara una insuficiència renal, afectacions de cor o afectacions neurològiques greus. Si la reacció del pacient és positiva, al cap d’uns dies, quan els resultats de plaques, analítiques i altres proves ho permeten, es planteja la possibilitat d’extubar-lo.
Els doctors consultats no amaguen l’emoció quan això s’aconsegueix, tot i que, segons adverteix Ferrer, sempre comporta un risc: “És un moment molt delicat. Després que un pacient hagi estat amb ventilació mecànica, en extubar-lo no sempre es té èxit i no sempre hi ha la recuperació esperada, i cal tornar a intubar. Per això els fisioterapeutes fan una gran tasca, perquè ens ajuden a restaurar l’estat muscular del pacient, i podem intentar una reintubació.”
La fisioteràpia, essencial
Marta Sabaté, membre de la Comissió de Fisioteràpia Respiratòria del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya i experta en fisioteràpia cardiorespiratòria a l’hospital Vall d’Hebron, confirma que la fisioteràpia és un servei bàsic a les UCI: “En els pacients crítics es fa un tractament molt global, de tipus respiratori, fins i tot quan el pacient porta un tub. Ara, fins i tot, encara que estiguin intubats, amb ventiladors o amb traqueostomia, si estan conscients, els posem drets i fan dues o tres passes”, assegura Sabaté, que hi afegeix, emocionada: “Es posen drets, connectats a tots els aparells, i ho aconsegueixen. Emocionalment, és molt fort, tant per al malalt com per al professional. Acabes plorant.”
A mesura que al pacient se li retira la sedació i es va despertant, se l’acompanya per tal que pugui recuperar el temps durant el qual el múscul respiratori no ha treballat i s’ha atrofiat. Sabaté adverteix que, a part dels problemes de respiració, apareix la pèrdua de massa muscular, tant del tronc com de les extremitats: “Una pacient, jove, em deia que no es podia gratar el nas tot i que caminava perfectament”, comenta la fisioterapeuta, que assegura que aquestes situacions són normals i que són les que es tracten una vegada el pacient és a planta: “A planta la feina continua i cal seguir de manera intensiva, tant en l’àmbit respiratori, en què cal activar la musculatura i facilitar que s’activi el drenatge de secrecions, com en mobilitat i psicomotricitat, perquè el malalt ha de reaprendre a caminar i fins i tot a parlar”, puntualitza Sabaté.
Una vegada a casa, és important que el pacient continuï fent exercicis respiratoris i rehabilitació muscular: “És important moure’s, mitja horeta o una horeta”, recomana la fisioterapeuta, que adverteix: “Cal oblidar-se de la imatge del pacient assegut al sofà amb la manteta. Cal tornar a assolir les funcionalitats que tenia abans de l’ingrés”, conclou.
“Ara tinc pau i vaig endavant”
El Ramon va començar amb mal de coll. El metge de capçalera li va donar un antibiòtic, el qual, assegura, “no va fer res”. Va estar malalt uns deu dies, i de cop es va sentir molt fatigat i li va pujar la febre per sobre de 39. Va anar d’urgències a Sant Pau, on va entrar directament a l’UCI. Allà li van dir que, seguint un mètode per millorar la recuperació, el sedarien i l’intubarien: “Em van dir que, si ho feien així, no patiria tan directament tot el tractament que m’havien de fer. Em vaig posar a les seves mans perquè són equips espectaculars.” Hi va estar dos dies i va millorar, però el van haver de tornar a intubar dos dies més i es va poder tornar a recuperar: “Jo no he portat mala vida i crec que vaig tenir prou fortalesa per reaccionar bé al tractament que em van fer.” Per al músic de Gràcia la seva fe va ser també determinant i així ho vol destacar: “Nosaltres som cristians evangelistes i tenim molta fe en Déu. Vam resar molt i els meus germans de l’Església van pregar per mi i per un familiar meu que també ha estat ingressat. Això m’ha donat molta força fins i tot el darrer dia, que hi havia uns resultats que no acabaven de posar-se bé”, explica.
Després d’una setmana a l’UCI i 21 dies ingressat, va poder tornar a casa: “Molt cansat, sense força, però notava que em recuperava dia a dia.” Estava preocupat per si, una vegada a casa, estaria desanimat, perquè ha hagut de continuar aïllat durant 15 dies: “Però m’he sentit bé, tinc pau i vaig endavant. Recordo els dies allà, els companys que hi vaig fer... Per Sant Jordi ja podré fer vida normal.”
“Veus que faran de tot i més per salvar-te”
El Tatxo feia ja uns dies que estava aïllat dels seus a casa seva per una tos seca sense massa febre, que baixava si es prenia un paracetamol. Al cap d’uns dies, semblava fins i tot que havia millorat: “Treballava, estava connectat i feina vida normal”, assegura. Però una tarda, de sobte, va sentir tot el cos pesant i molt de malestar, li va pujar la febre i tenia dificultats per respirar. El dia 26 de març, el van portar a l’hospital Clínic, on va ingressar a l’UCI, amb una pneumònia bilateral, tot i que no van arribar a intubar-lo. “Vaig estar sempre conscient amb una màscara que introdueix oxigen directament a través del nas. Molt potent. Em feien plaques i analítiques cada dia i em vaig anar recuperant a poc a poc.” Ara, fa una setmana que és a casa i ha tornat a l’habitació on estava confinat quan tot va començar. Fa exercicis respiratoris, matí i tarda, i camina per la terrassa. “La recuperació és lenta, i et notes el pit agafat. De fet, fa poc que puc mantenir una conversa sense tenir atacs de tos”, adverteix.
Parla amb admiració de la professionalitat de les persones que el van atendre. “Els equips et donen molta confiança. Són professionals dedicats només a curar-te. Són uns professionals enormes que veus que faran tot i més per salvar-te la vida.” Un dels detalls en què es va fixar en tota l’experiència va ser el fet d’arribar a la clínica només amb el DNI. No portava la targeta. No va caldre: “La persona que em va atendre no va dubtar ni un moment, va buscar les meves dades i em van entrar. Aquesta bona disposició em va impressionar”, conclou.
“Va fer un vídeo per poder-se acomiadar”
Actualment, Àlex Sala es troba encara ingressat, a l’ala de semicrítics de l’hospital General de Catalunya, un mes després dels primers símptomes. El seu germà, l’Eduard, és qui explica l’experiència que ha viscut la família, que va témer per la vida de l’Àlex en més de tres ocasions. “Quan el van ingressar, que ja estava molt malament, va fer un vídeo per acomiadar-se. Tots nosaltres li vam respondre com vam poder”, recorda, trist, l’Eduard.
L’Àlex havia estat vuit dies a casa sentint-se força malament i al vuitè, després d’un empitjorament sobtat, va haver de ser ingressat, primer a Martorell i, després, a l’hospital General de Catalunya. Va restar dues setmanes a l’UCI i va haver de ser intubat tres vegades. Finalment, li van poder treure la sedació: “Segons ens han explicat els metges, fent-se entendre com va poder, l’Àlex va demanar una Coca-cola. Va fer riure als metges, que asseguren que no s’havien trobat mai amb una petició semblant!”, recorda l’Eduard, ara molt més alleujat.
L’Àlex només pot parlar amb la seva muller perquè encara està molt feble: “Ens diuen que cal molt temps de recuperació perquè tant temps a l’UCI l’ha deixat malament, però el més important és que és viu i que segueix endavant. Ara no hi ha pressa.” Els dos germans no han pogut contactar encara, però l’Àlex ha pogut veure l’Eduard en una televisió que estava encesa a l’hospital, quan aquest, que és responsable de acció social de Càritas Barcelona, era entrevistat a TV3. Feliç de poder explicar aquesta anècdota, l’Eduard hi afegeix: “Espero que tots plegats aprenguem d’aquesta situació, de com et connecta a la vida una experiència com aquesta.”
“Tenia tots els números de la rifa per no sortir-ne”
El Joan Carles ho tenia tot en contra. Feia uns mesos que havia estat diagnosticat de leucèmia i ingressat a l’ICOdurant un temps, i ara es trobava en el tercer cicle de quimioteràpia. Anar a fer les sessions, explica, era jugar-se-la del tot: “Érem 60 persones en un espai d’uns 40 o 50 metres quadrats. Tot i això, hi vaig seguir anant durant tres setmanes.” És sorprenent escoltar-lo quan compara amb el que ha viscut per la Covid-19 i diu que és molt pitjor que haver estat malalt de càncer.
Després de 71 sessions, va agafar febre. El van portar a Can Ruti. Quan el van ingressar, el van qualificar segons el nivell de risc: “A vol dir lleuger, B que tens uns 40% de possibilitats i la C, millor no saber-ho”, diu taxatiu. Les plaques i analítiques que li van fer van mostrar el que ja es podia pensar per la seva condició: presentava unes defenses molt baixes. “Tenia tots els números de la rifa per no sortir-ne, d’aquell ingrés.” El van instal·lar en una habitació amb un altre pacient, en Jaume, recorda amb afecte. I allà va passar-hi en total 11 dies, durant què va arribar a perdre 10 quilos. “Només tenia por d’empitjorar més i que em portessin a l’UCI. Perquè sabia que no en sortiria. Vaig fer tot el que em van dir i vaig aguantar com vaig poder tota la realitat que em venia a sobre.” L’experiència a l’hospital no va ser agradable. “El personal, infermers i metges, fan l’impossible per cuidar la gent, però allò era el Titànic. El virus és l’iceberg i el vaixell és el sistema sanitari, que fa aigües pertot arreu –assegura indignat–. M’he recordat un per un de tots els consellers i polítics que han decidit, en algun moment, fer retallades i que ens han portat a aquesta situació”, assevera. Ara, a casa es troba, explica, “físicament molt bé, però amb la sensació d’haver passat una guerra”. Està pendent que li reprogramin les sessions de quimioteràpia que encara li queden. No ha perdut, però, el sentit de l’humor: “El meu segon cognom és Silvestre, com el d’aquell gat de dibuixos animats que té moltes vides. Jo les vaig gastant a marxes forçades, darrerament!”, conclou.
“Amb més confinament total hauríem anat millor”
En el moment de parlar amb ell, l’exalcalde Xavier Trias es mostra content perquè ha experimentat “un tomb”, diu, en el seu estat físic respecte al dia anterior. Ara fa prop de dues setmanes que és a casa després d’haver passat més de deu dies ingressat a l’hospital Clínic. També ell va tenir els primers símptomes, lleus, durant una setmana, però amb febrícula i tos, fet que, per la seva edat, va permetre que li fessin la prova de la Covid-19, que va donar positiu. I també, com expliquen altres pacients, el vuitè dia va experimentar un empitjorament general: “Se’m van posar els dits morats i, amb un aparell que tenim a casa, vaig comprovar que tenia la saturació d’oxigen en sang molt baixa, en un 76%, una xifra que et pot indicar possibles complicacions, com podria ser un infart”, adverteix. Aquesta informació va fer reaccionar la família, explica: “La meva dona es va espantar i vam decidir que el meu fill em portés al Clínic.”
L’ensurt i la reacció de la muller del polític van ser encertats, ja que, en tenir 73 anys i en haver-se-li implantat un stent –dispositiu en forma de molla que ajuda a corregir un estrenyiment de les artèries o venes coronàries– l’any 2016, era un pacient de risc. Va estar ingressat 10 dies i, tot i la gravetat, no va necessitar ser intubat.
Des que va tornar a casa, el 7 d’abril, el polític ha estat en aïllament, situació que acaba entre avui i demà. Explica que quan va arribar se sentia encara molt cansat, “encara tenia les dues pneumònies”, puntualitza, i es va haver de recuperar de l’atròfia muscular a més de prendre corticoides contra la fibrosi pulmonar. El que més el preocupa ara, explica l’exalcalde, és, segons ho defineix ell mateix: “Una possible cronificació d’una situació equivocada que vingui provocada per no haver fet les coses més ben fetes.” “Els equips sanitaris –hi afegeix– han demostrat una adaptació i una gestió increïbles, però no els podem portar encara més a l’extrem. Cal actuar ràpid i millor. Crec que més dies de confinament total haurien assegurat millors resultats”, conclou.
“Et transmeten calma i alegria”
El Jaume es pensava que tenia la grip perquè va estar tres setmanes amb malestar general, febre i nàusees. Un dia va deixar de tenir febre però notava que li era gairebé impossible pujar escales. Va anar a l’ambulatori i allà, en comprovar que tenia una saturació en sang d’un 86% el van enviar a urgències de l’hospital de Granollers a fer-se una placa. Van veure que tenia pneumònia bilateral i el van ingressar immediatament. Aquell dia va complir 65 anys. No sap quin tractament li van administrar: “No puc dir exactament de què es tractava, sé que eren antibiòtics combinats amb antivirals, els quals, segons em van dir, encara estan en proves. Fins i tot em van demanar el consentiment signat per administra-me’l. Després he sabut que la doctora va estar a punt d’enviar-me a l’UCI perquè no va fer efecte i no evolucionava bé. Però em van donar cortisona i vaig començar a millorar. Sempre amb l’oxigen posat, és clar”, explica. Recorda que estava molt espantat perquè, segons assegura, la doctora li havia advertit de casos en què hi havia recuperació i un empitjorament posterior. “Vaig fer tot el que em van dir. El més difícil era dormir de bocaterrosa; em feia venir molt mal de coll, però ho vaig anar fent.” Era a la planta sisena de l’hospital de Granollers i ho vol destacar per parlar del personal que el va atendre. “Van molt més enllà de la seva obligació, es canvien mil vegades de dalt a baix i ho fan amb entusiasme. I aconsegueixen transmetre una calma i una alegria que et son molt necessàries.”
“Et vas recuperant a poc a poc”
La Isabel havia estat malalta “amb alguna cosa que semblava la grip”, explica, durant una setmana. Finalment, en veure que no millorava, li van fer una radiografia que va detectar una pneumònia bilateral i va forçar el seu ingrés a l’hospital del Mar. En poques hores, va empitjorar molt i va començar a patir insuficiència respiratòria.
Recorda que els metges van començar a avaluar la possibilitat d’entrar-la a l’UCI, però que, abans, van decidir consultar-li si acceptaria rebre un tractament diferent al que estava previst en el seu cas: “Em sembla que em van parlar de medicació per a reumatologia, però no ho podria assegurar.” En el primer moment, no va funcionar i va empitjorar, ja que la infecció havia anat augmentant. En la segona dosi de tractament, sí que van notar una millora: “Havia de portar oxigen i vaig estar dos dies i dues nits panxa avall, però va funcionar”, celebra. Les radiografies i analítiques van oferir els resultats esperats i, una setmana després d’ingressar, ja va poder tornar a casa, on ha estat quinze dies en confinament i aïllada al màxim del seu cuidador, el seu fill de 22 anys. Assegura que ha tingut una bona recuperació, però que ha estat lenta: “M’he anat trobant millor, però vas avançant a poc a poc, dia a dia vas notant millora.” Ara, segueix la rehabilitació que li han recomanat, amb estiraments i exercicis de respiració i està en contacte amb el seu ambulatori des d’on li fan el seguiment.
De l’estada a l’hospital del Mar, tot i la duresa de l’experiència viscuda, només en té bons records: “El que jo pugui dir és poc. No hi ha manera de descriure com treballen. Hi ha molta assistència i, tot i que no tens els teus familiars, no et sents mai sola.”