I, a la nit, surten els valents

Una indis­po­sició del meu moix més petit em va por­tar dis­sabte, a tocar de les onze de la nit, a visi­tar la Clínica Felina, situ­ada molt a prop de l’avin­guda del Paral·lel de Bar­ce­lona. La impos­si­bi­li­tat de tor­nar a casa amb el mateix trans­port uti­lit­zat a l’anada, el metro, em va fer cami­nar des del Paral·lel fins a la plaça de la Uni­ver­si­tat per acce­dir a l’autobús noc­turn que em dei­xava a la vora del meu domi­cili. I va ser en aquest tra­jecte quan se’m va reve­lar la foto­gra­fia de la ciu­tat malalta de nit. Aquell mateix matí havia des­co­bert que per pre­o­cu­pació, por o obediència, molts ciu­ta­dans havien deci­dit seguir les noves mesu­res del govern que pre­te­nen fre­nar els rebrots de la pandèmia. La majo­ria amb els qui em vaig cre­uar –que van sor­tir per neces­si­tat o no, ves a saber– por­ta­ven la mas­ca­reta tal com s’ha de dur i guar­da­ven distància de segu­re­tat. Els cafès, bars i res­tau­rants com­plien amb l’afo­ra­ment i les distàncies entre tau­les a les ter­ras­ses. Vaig pen­sar que la ciu­ta­da­nia res­po­nia a una nova emergència sanitària amb seny, un tret que des­ta­quem com a dife­ren­cial dels cata­lans. Ves per on, al ves­pre, res d’això sor­tia a la foto­gra­fia. En el meu tra­jecte, vaig tro­bar més d’un bar ple a ves­sar, amb poques o cap mas­ca­reta que tapés boques i nas­sos; grups de joves que rat­lla­ven –per baix o per dalt– la tren­tena fent-se abraçades, peto­ne­jant-se, sense mas­ca­re­tes; altres de més joves fent gresca ben jun­tets a la ronda de la Uni­ver­si­tat i a la mateixa plaça. I de cop i volta ho vaig veure clar: els valents vol­ten de nit. Incons­ci­ents, irres­pon­sa­bles i inso­li­da­ris, però valents, segurs que la Covid-19 no els atra­parà i si ho fa serà una con­de­co­ració més en els exces­sos noc­turns en dies d’emergència sanitària. Vaig deci­dir que el taxi era la millor opció per a una poruga com jo.