Olor de mar i de rom cremat

De fet, quan l'Antoni, el més jove de tot el grup, ha pro­po­sat més d'alguna vegada mar­xar d'un con­cert sense can­tar les aven­tu­res dels nois de Cale­lla dalt d'El Català, el res­pec­ta­ble públic no li ha permès fer-ho i li ha supli­cat sen­tir les notes de l'hava­nera més famosa. “És una tra­dició, com també la de La Bella Lola. Pobres de nosal­tres si no les can­tem”, s'explica la Lídia, una de les veus i per­cussió d'aquest grup lide­rat pel Toni, que tocant El meu avi ha de dur la contrària a la seva mare, “que pre­fe­reix una hava­nera molt maca” que han com­post ells matei­xos. Tots tres, amb dos com­po­nents més, aca­ben de mera­ve­llar el barri de Sants amb la seva manera d'enten­dre i d'inter­pre­tar hava­ne­res, fent par­ti­ci­par els assis­tents i fent-los pas­sar de l'ale­gria a la melan­gia amb vasos de rom cre­mat a l'esce­nari. “L'hava­nera és una cançó de taverna i quan un s'ha pres dos gots de rom, o de vi, es posa a plo­rar o a riure. La nostàlgia, la joia, és l'essència del gènere”, diu en Toni abans d'expli­car que el grup arriba a Bar­ce­lona després d'una agenda de con­certs que l'ha dut per dife­rents pobles de la geo­gra­fia cata­lana, com ara Vall­clara, Vine­bre, Cor­net o Mont­gat, casa seva. Altres anys, al llarg dels 28 de tra­jectòria de Roca Grossa, han pas­sat pel País Basc, el País València, les Illes o la Cata­lu­nya del Nord. On sigui, a mar o a mun­ta­nya, l'hava­nera “sona igual de bé, sem­pre que se li posi passió”, diu en Toni, tot i la pre­di­lecció pels pobles petits, on el públic és “més càlid i més exi­gent”. Com aquest era, fa molts anys, el de Cala Rat­jada, a Mallorca. Eren els ini­cis del grup i “sort” que els assis­tents no van saber que l'actu­ació s'hau­ria pogut sus­pen­dre pel tren­ca­ment “ino­portú” de l'acordió.