IGNASI MIRANDA
PERIODISTA I DIACA
“Els diaques ara fem molta falta; també els laics”
La cerimònia d’ordenació d’un diaca de fet és molt semblant a la de l’ordenació d’un prevere i, fins i tot, d’un bisbe
Anar vestit de capellà i amb la família al costat potser sí que encara impacta, però aquí tenim diaques des del 1980...
Ignasi Miranda està casat i té cinc fills, dos nois i tres noies. És periodista i treballa a Ràdio Estel, on és el responsable de la informació religiosa, i és el director de La Missa de La 2 de TVE a Catalunya. Des de l’any 1999 també fa –perquè li ho va demanar al seu moment l’Arquebisbat de Barcelona– el programa religiós del divendres a COPE Catalunya, El mirall de l’Església. Miranda, que també és músic, durant anys ha fet d’organista a la seva parròquia, la de Santa Cecília del passeig de Sant Gervasi, on el 17 de juliol passat el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, el va ordenar diaca. “De la voluntat d’integrar la dimensió professional de periodista amb la vocació religiosa, la part pastoral i evangelitzadora en què crec, em va anar sorgint la vocació pel diaconat i durant deu anys m’he anat preparant i fent el discerniment”, explica.
El dia de l’ordenació va penjar diverses fotos al Twitter. Vostè vestit de capellà i amb la dona i els fills darrere, una imatge que, perdoni, fa el seu impacte.
Sí, és veritat, em va fer molta il·lusió compartir aquell moment i per això ho vaig penjar a les xarxes. Potser sí que anar vestit amb els ornaments de diaca –que són l’alba i l’estola encreuada, i la dalmàtica, que és l’equivalent a la casulla dels preveres– i que al costat hi aparegués la família impacta, però estrany del tot no ho és ja que des del 1980 que a casa nostra hi ha diaques, que som ministres ordenats. A Barcelona som una cinquantena, a tot Catalunya uns 130 i a Espanya n’hi ha més de 500...
Quan va sorgir la possibilitat que homes casats fossin diaques?
Va ser a partir del Concili Vaticà II quan amb el document Lumen gentium (llum dels pobles) es va restablir l’exercici permanent del diaconat. El diaconat és a l’origen de l’Església, sempre ha existit perquè van ser els primers col·laboradors dels apòstols i en els Fets dels Apòstols ja es diu que eren els qui ajudaven les viudes, els qui servien la taula dels pobres..., el que passa és que aquesta figura amb els segles i fins als anys seixanta del segle XX havia anat quedant només com un estat temporal abans del sacerdoci (cal recordar que els sacerdots primer s’ordenen diaques). El Concili Vaticà II el que va fer va ser restablir el diaconat permanent amb la possibilitat que hi poguessin accedir homes casats. No sabem si en un futur també ho podran ser les dones perquè el papa Francesc ha creat una comissió per estudiar-ho.
Com va ser la cerimònia d’ordenació?
La cerimònia d’ordenació d’un diaca de fet és molt semblant a la de l’ordenació d’un prevere i, fins i tot, d’un bisbe. És la celebració solemne de l’eucaristia, amb el ritual d’acció de gràcies; tot i que les lectures poden ser del dia, la part central, el ritu de l’ordenació, és la imposició de mans i la pregària consecratòria. Aquests dos punts són canònicament i litúrgicament imprescindibles tant per a l’ordenació de diaques i de preveres com de bisbes. A uns ens ho faran un cop, als preveres dos i als bisbes tres, perquè han de passar pels anteriors estadis.
I també es va haver d’estirar a terra?
I tant!, durant la lletania dels sants, que es diu, que es fa abans de la imposició de mans. És un moment en què s’invoca els sants i es demana la seva intercessió. És un signe d’unitat de tota l’Església en què es prega perquè aquella persona rebi la consagració.
El recordarà com un dia molt important!
Reconec que va ser un dels dies més importants de la meva vida, sense oblidar el del sagrament del matrimoni!
I els seus fills com ho han viscut?
No els ha sorprès, ja s’ho veien a venir. Cap d’ells m’ha dit que no li agrada l’opció que he pres i veig que estan contents per mi. Ara, ells tampoc viuen la fe com la vaig viure jo quan tenia la seva edat.
Vostè ve d’una família molt religiosa?
Jo vaig rebre la fe dels meus pares, que eren religiosos. Els meus pares ja d’abans del Concili Vaticà II estaven molt compromesos amb l’Església amb Acció Catòlica i ens van transmetre la fe als fills. Jo em vaig anar encaminant i fins i tot hi va haver un moment, abans de començar a estudiar periodisme i música, en què em vaig plantejar el sacerdoci.
En la seva decisió de fer-se diaca, la seva dona hi té un paper d’actriu principal?
Sí, és una actriu principal sobretot perquè a ella se li demana per dues vegades que signi el seu consentiment. La primera vegada que va haver de signar va ser quan vaig començar la preparació, i després, quan arriba el procés final de l’ordenació. La seva firma no vol dir necessàriament que ella s’impliqui de manera molt activa en el ministeri; ella el que signa és un document en què diu que coneix el que fa el seu marit i ho autoritza i ho avala. En alguns casos les dones dels diaques estan molt implicades amb el marit, fins i tot en la pregària de la litúrgia de les hores, que estem obligats a fer, o en altres activitats. La meva dona té molt de respecte pel meu ministeri, el seu suport ha sigut imprescindible i molt important per a mi, però no m’acompanya en tot, ha agafat una certa distància.
Vostè, des que està ordenat, depèn del bisbe de la diòcesi, en aquest cas del cardenal Omella. Què li han demanat que faci?
De moment alguns diumenges he acompanyant un sacerdot a la missa perquè un diaca el que fa és assistir a l’altar. Un diaca pot fer el servei a les misses més o menys en funció de les necessitats, fins i tot pot passar que en una església on només hi hagi un prevere i un diaca algun dia calgui substituir una missa per una celebració de la paraula. Què vol dir? Que el diaca pot fer els mateixos serveis litúrgics i sacramentals que un sacerdot excepte presidir la missa i consagrar a l’altar. Tampoc podem confessar, però la resta ho podem fer tot. És més, el diaca en una missa és qui proclama l’evangeli. L’Església concep els diaques com a servidors en molts àmbits, també en el de la caritat, la catequesi i per potenciar la vida pastoral d’una parròquia..., som una mica chico para todo.
La diòcesi li pot demanar altres serveis?
Sí, ens poden demanar que fem serveis diocesans. A mi, com que soc periodista, em podrien encarregar algun servei de premsa..., tot i que, de fet i de fa anys, ja faig el servei de La missa de La 2 de TVE, Més endavant? Em podrien encarregar algun altre servei de premsa o que fos consiliari, ajudant espiritual en algun moviment de l’Església –la pastoral familiar, per exemple, o Càritas...
Vostè abans de ser diaca era l’organista de la seva parròquia.
Sí, com que soc músic he estat dècades tocant l’orgue a la parròquia. I ara passa que com que soc diaca i haig de fer servei a l’altar no puc tocar l’orgue... Aquest estiu quan no ha fet falta que ajudés el sacerdot he continuat fent d’organista.
Diaca, organista, periodista, pare de família..., mare meva!
Sí, i també dirigeixo una coral. Són moltes coses, ja ho sé, però és que soc molt actiu. Aquest estiu, però, he tingut molt de temps per pensar i per dissenyar la manera d’harmonitzar els meus horaris. Amb tantes coses cal estar organitzat.
Per això li preguntava per la seva dona i si el pes de la família recau ara en ella.
Ella porta el pes de la família, però cal dir que els meus fills ja són grans... Penseu que a vegades, quan un home vol ser candidat a diaca, si té els fills molt petits ja és el mateix bisbe qui li ho desaconsella perquè no hagi de desatendre la família. Tot i que els únics requisits per ordenar-se diaca en el cas dels homes casats són estar casat com a mínim des de fa cinc anys i tenir més de 35 anys, i del tema dels fills no se’n diu res, els bisbes sí que ho tenen en compte.
Davant la falta de sacerdots els diaques ara mateix són molt necessaris?
Jo crec que ara mateix sí, el que passa és que el ministeri del diaconat no existeix per això..., però efectivament ara fem falta, però també fan falta laics, no ens n’oblidem! Per cert, que cal saber que no totes les diòcesis tenen diaconat permanent. A Catalunya sí, i precisament a la de Barcelona va ser on es va ordenar el primer diaca de l’Estat, en Lluís Nadal, el 1980.
Aquest estiu s’ha mort un altre diaca permanent històric.
Sí, en Josep Urdeix Dordal, el tercer diaca ordenat a Barcelona i de l’Estat, el març del 1981. Va ser un dels pioners.
Quins passos ha seguit?
A mi la crida del Senyor em va anar venint durant molts anys, no hi ha un moment concret que pugui dir que va començar tot. Alguns capellans m’havien animat, alguns amics i amigues ja havien vist que un diaconat m’escauria, alguns diaques em van explicar la seva experiència... Aleshores en mi s’anava gestant aquesta idea i el primer que vaig fer quan ho començava a veure clar va ser telefonar a mossèn Josep Serra, que ha estat molts anys el responsable de la formació dels diaques permanents de les diòcesis de Barcelona, Sant Feliu i Terrassa i era el president de la Comissió del Diaconat. Jo, al ser periodista i dedicar-me a la informació religiosa, ja el coneixia. Ell em va explicar una mica com seria la formació i al cap d’uns mesos, després de consultar-ho al bisbe, que és qui formalment fa la crida al candidat a diaca, vaig començar a fer la preparació.
Això va ser?
El 2011, fa més de deu anys, cosa que vol dir que he anat fent la formació molt a poc a poc i al meu ritme... Això no vol dir que no hi hagi candidats a diaques que facin la formació en molts menys anys, el mínim han de ser tres. Mentre s’està fent la formació i abans de l’ordenació hi ha la recepció dels ministeris, que abans es deien ordes menors: el lectorat, l’acolitat, i l’admissió als ordes.
Com és en concret la formació?
Es basa a completar els estudis de batxillerat en ciències religioses, filosofia i teologia, bàsicament, que jo vaig fer a l’Iscreb. Són estudis i crèdits reglats molt semblants als que fan els seminaristes. I a banda dels estudis reglats cada mes es fa, normalment un dissabte al matí, una trobada dels candidats on es rep formació general, espiritual, litúrgica, pastoral sobre parròquies, sobre la caritat de l’Església... I després cada candidat té, si pot, una direcció espiritual i de mica en mica i a mesura que avança la formació es va entrant en una de les obligacions que tenim els diaques, que és pregar la litúrgia de les hores, sobretot laudes i vespres. Precisament en Josep Urdeix deia que els diaques estem cridats a convocar el poble de Déu a pregar amb nosaltres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.