“Es pot beneir un cotxe i no una parella gai?”

Una part dels qui som Església vam voler fer un pas endavant i que es reconegués la unió de les parelles del mateix sexe amb una benedicció, una demanda que va calar molt però que l’Església (l’oficial, l’estructura) va veure que era com una manera de, ni que fos per la porta del darrere, beneir el matrimoni homosexual. Aleshores és quan diu: “No, l’Església catòlica en aquests moments no pot reconèixer la unió de dues persones del mateix sexe en matrimoni.” Per a una gran part de la gent que formem l’Església va ser un pas enrere. Sobta molt que pugui ser beneït un banc, un cotxe o una nova església però que no es pugui beneir la unió entre dues persones del mateix sexe que lliurement volen fer el seu camí de fe dins l’Església.

És un dels temes més candents que en aquests moments tenim en el camí sinodal i és una de les primeres coses que ha posat damunt la taula l’Església alemanya, la que més està treballant per aquest tema i que, en realitat, s’ha quedat sola defensant-lo.

Les diòcesis espanyoles són de les més conservadores i de les que menys estan fent per un camí sinodal. No veiem que a les parròquies, on s’han fet moltes propostes, hi hagi el suport dels arquebisbats, ni que la Conferència Episcopal Espanyola animi les comunitats parroquials a iniciar aquest recorregut.

Això ens genera un seguit de preguntes: com estem formant els nostres seminaristes?, quines persones els formen?, quins processos de selecció es fan?, quin acompanyament tenen aquestes persones?, quins temaris es donen a les facultats de Teologia? No ens adonem de la importància que té. També Francesc està dient que cal que les dones siguin presents en el procés de formació dels seminaristes perquè, si no, estem fomentant el que no volem: una tornada al clericalisme i un clericalisme cada vegada més fort, sobretot a l’Església espanyola.

Sí. Francesc va demostrar que és un papa de perifèries, de perifèries en tots els sentits, no només territorials, i va insistir que en aquestes perifèries és on ha de ser l’Evangeli, que mai és un missatge de condemna. Quan va dir aquestes paraules, Francesc va posar en el focus una realitat que fins en aquell moment no és que hagués estat oculta i que l’Església no volgués ni anomenar-la, és que la condemnava. Per això el que deia Francesc va suposar un canvi de mentalitat perquè no parlava només dels homosexuals, sinó que plantejava una manera diferent de pensar al voltant d’altres realitats, com les famílies diverses, les diverses sexualitats. L’Església del segle XXI no pot deixar de banda aquesta realitat, que ha de ser en el centre.

No quadren. Per això crec que el pas següent en el cas de les persones LGTBIQ+ no és parlar d’acolliment o reconeixement sinó de drets. Hem de canviar el codi del Dret Canònic.

Jo no necessito que a mi m’acullin si jo ja soc a dins de l’Església, soc Església, el que necessitem és un reconeixement a tots els nivells. És una qüestió de dret, de dignitat humana. I en la dignitat humana uns no tenen més dignitat que els altres. Però estem encara en una Església que està en el model aquest que pensa que ha d’acollir, que ha de permetre, com si fes un favor, i això és indignant perquè es nega el dret de totes les persones de ser com són.

Sí, i més avui, que la categoria “sexe” com a categoria mental és molt diferent del pensament “sexe” que es tenia a l’edat mitjana, en el segle XIX o, fins i tot, a principis del segle XX. Ara el sexe és una categoria central en la nostra manera d’entendre les relacions personals, les relacions polítiques i les relacions socials; per tant, ja no és un tema només de la teva intimitat i amb qui tens relacions. La categoria “sexualitat” és molt més que unes relacions sexuals, que és a com queda reduït als ulls de l’Església, que ha fet de la família heteronormativa la base de l’organització social i la procreació. Les dones som les que ho tenim pitjor perquè cada vegada que apareix “dona”, “sexe”, “família” dins l’Església sabem que és per recordar-nos quins són els nostres rols i què s’espera de nosaltres. Hem de dir prou, l’Església a mi m’ha de reconèixer per molt més que pel meu sexe, per si tinc fills o no i si formo una família o no.