Dominen la ciutat des del campanar

El 20 de juny del 1946, diada de Corpus; quan el nacionalcatolicisme imperava i les autoritats s’havien vestit de frac per encapçalar la processó que omplia d’encens i flors el pas del Santíssim Sagrament, es va precipitar la campana major de 1.589 kg penjada a la finestra que mira cap a la plaça. Després de la caiguda de l’‘Assumpta’, que així l’havien batejat, va ser restaurada per la casa Barbieri d’Olot per les Fires de Sant Narcís del mateix any, quan el bisbe Cartanyà la va tornar a beneir i va tornar a marcar les hores o cridar a l’oració. Fins no fa gaires anys, les campanes, fossin les de Girona, les de Lisboa o les de Roma, eren les senyores del temps, de les festes i les defuncions, i en la memòria popular van esdevenir personatges vius batejades amb nom propi. A Girona una de les més recordades era la ‘Beneta’, dedicada a sant Benet, que els gironins coneixien com ‘el Bombo’, ja que tan gran era la seva potència que es podia sentir arreu de la ciutat. I si això fos poc, li atorgaven propietats màgiques, i asseguraven que quan un canonge estava a punt de morir, sense que ningú li activés el batall, la campana feia tres tocs. Si a l’inici de la guerra civil del 1936 el campanar tenia vint-i-set campanes, la majoria van ser despenjades i foses –només van quedar les que marcaven els quarts i les hores–, dos anys més tard el carilló s’havia recuperat, però s’havia perdut per sempre la coneguda com ‘Susanna’, que senyorejava el campanar de l’església del Mercadal i, segons asseguraven els més vells del barri, quan hi havia algun perill important, ja fossin les tropes de Napoleó (1808,1809) o del mariscal Bellefond (1683), es posava a tocar sometent tota sola, avisant els gironins que van salvar la ciutat. A dalt de tot, a sobre de les campanes una figura alada domina la catedral i les Gavarres. Sembla un àngel, però com ho va pintar en Pere Mates cap al 1500, quan l’estàtua va ser penjada per primera vegada, l’any 1383, tenia el ulls embenats, o sigui, era una representació de la fe. Tot i ser de bronze, aquella primera figura va arribar amb penes i treballs al 1746, quan va ser substituïda per un nou model fos pel mestre calderer Ramon Salvatella que, segons diu la llegenda, va perdre el cap per una bala francesa en el segon setge. Tot i que l’explicació més plausible era que el cap de l’alat l’havia fet caure un llampec, quan l’any 1959 es va acabar la façana principal de la catedral i el van voler restaurar, van veure que no hi havia res a fer i en van encarregar un del nou a l’escultor Ramon Maria Carrera, que és qui va dissenyar i fondre el que avui domina el campanar.

Fent funcions de penell, girant i assenyalant la direcció del vent, amb les seves ales metàl·liques, la seva presència sembla protegir la ciutat de tot mal i manté una interrelació mística amb el santuari que s’aixeca al cim del massís de les Gavarres, on la Mare de Déu dels Àngels regna com verge trobada. Segons la llegenda, els veïns d’algunes masies que voltaven el cim es van estranyar perquè els dissabtes a la nit apareixien unes llums misterioses al cim del puig Alt o Pujols, on avui hi ha el temple. Encuriosits, un dia van decidir esbrinar què passava. Van arribar a les ruïnes d’una capella i allà van trobar la imatge pintada de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços, guardada per un àngel a cada costat. Era un senyal: a tocar hi havia l’escultura de la Verge Maria que havia sobreviscut a la desaparició d’un antic temple fundat per un deixeble de Jesús anomenat Esteve.

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4