Quan el silenci i la presència reconforten

La conversa sobre tres tipus de dol va marcar ahir l’inici del cicle Reflexions sobre la vida i la mort, que organitza l’empresa Mémora, a través de la seva fundació, amb la col·laboració de la regió sanitària de Girona de l’Institut Català de la Salut. De dol perinatal, de dol per suïcidi i del dol dels professionals sanitaris que viuen i conviuen amb la mort dels pacients, se’n va parlar ahir a l’Auditori Josep Irla de la Generalitat. I també de com ajudar les persones a viure el procés d’una mort propera. Aquest va ser l’origen de la xerrada, que va derivar en una entrevista a tres bandes a càrrec del moderador de l’acte, el periodista Jordi Grau, i que va tenir de pròleg la presentació de Xavier Poch, director de Mémora Catalunya, i una conferència del psicòleg Joan Piñol, i de cloenda la intervenció del gerent de la regió sanitària de Girona, Jaume Heredia.

La psicòloga especialitzada en dol perinatal Natàlia Artigas, que treballa a l’hospital Josep Trueta de Girona, va dir que aquest dol és “poc reconegut i sol ser minimitzat”, i va destacar la importància del “ritual de comiat”. En el servei de neonatologia i obstetrícia de l’hospital, fan “caixeta de records i empremta dels peus” del nadó mort per acompanyar els familiars. El dol perinatal és la pèrdua d’un ésser a partir de les 22 setmanes de gestació o amb un pes superior als 500 grams i fins a la primera setmana de vida. “No podem passar-hi de puntetes. Cal fer un dol conscient.”

A preguntes del conductor de l’acte, Artigas anava intervenint de manera intercalada amb Cecília Borràs i Teresa Lapiedra. Borràs és doctora en psicologia i presidenta de l’associació Després del Suïcidi - Associació de Supervivents (DSAS), mentre que Lapiedra és infermera de suport al dol de l’hospital Santa Caterina de Salt. Borràs va instar a no menystenir comentaris com ara “No puc més!” i va remarcar que la desesperança és el comú denominador de les persones que opten per treure’s la vida. Va explicar que el 65% de les morts per suïcidi passen al domicili habitual i que, per tant, la casa es converteix llavors en un lloc incòmode per als supervivents, que viuen “un dels dols més llargs”.

Lapiedra va demanar programes de formació en dol per entendre millor com reacciona l’ésser humà a la mort d’una persona estimada, i espais perquè el personal “buidi” la càrrega física i mental a través de la conversa i l’exposició dels seus sentiments. “Si no, de vegades hi ha reacció desmesurada o baixes per depressió.” Després de la mort per suïcidi, el silenci i la presència –va exposar Borràs– reconforten més els familiars que segons quines paraules, més adients per a qui les diu que no per als supervivents del trauma.