“‹Non, les braves gens n'aiment pas que...›”

“Non, les bra­ves gens n'aiment pas que l'on suive une autre route qu'eux...”. Deixo sem­pre pas­sar una mica de temps abans de pen­sar en un sub­jecte d'actu­a­li­tat. Reco­nec que la cançó de Bras­sens, escol­tada per atzar avui, m'ha recor­dat quel­com i eren unes pel·lícules que nosal­tres ano­me­nem wes­terns, vis­tes fa poc temps. Con­fesso –el verb no convé total­ment– el meu gust per aques­tes pel·lícules, sobre­tot per les ano­me­na­des “clàssi­ques”. En totes, amb molt poques excep­ci­ons, apa­reix al poble o a la petita ciu­tat una per­sona, més aviat un home, que ningú designa pel seu nom, li diuen “l'estran­ger”. I l'estran­ger repre­senta el perill, perill sovint ima­gi­nari, és clar, però que porta la gent a tenir por i els repre­sen­tants de l'ordre –el xèrif– donen a l'estran­ger unes quan­tes hores per aban­do­nar el poble. En la majo­ria dels casos obe­eix car sap el que l'espera, i el poble torna als seus cos­tums este­ri­lit­za­dors d'abans. I si no obe­eix? Sem­pre, o quasi sem­pre, tenim dret al tra­di­ci­o­nal lin­xa­ment o al no menys tra­di­ci­o­nal pen­ja­ment. La cançó de Bras­sens, l'estran­ger fora­gi­tat dels wes­terns, m'ha també recor­dat el que passa ara amb el que ano­me­nen aquí “le problème des Roms”. Roms i gita­nos hau­ran de tor­nar a llur país... per regres­sar una altra vegada al(s) nos­tre(s) país (països), on s'ima­gi­na­ven pot­ser un aco­lli­ment i més tard una vida dife­rent. He cone­gut al meu poble de Sant Feliu d'Amunt una família de gita­nos, els Stoll –dèiem els Estolls–, que vivien dins una bar­raca a la ribera. És veri­tat que ens agra­dava més que vis­ques­sin allu­nyats, però jamai, penso, una “auto­ri­tat” hagués ima­gi­nat dema­nar-los de mar­xar a un altre lloc. De tant en tant un dels fills, François crec recor­dar, venia amb nosal­tres, els nens del poble, al ves­pre, a la biga de ca l'Àngela. Hi havia, hi ha pot­ser encara, una sepa­ració però no un rebuig sis­temàtic. Ara sí, hi ha un rebuig sis­temàtic de l'estran­ger i penso que el que és més greu és que són les matei­xes “auto­ri­tats” les que ho orga­nit­zen tot. En nom del res­pecte de l'ordre, és clar. Com si els estran­gers eren automàtica­ment els únics res­pon­sa­bles de la inse­gu­re­tat en nom de la qual els expul­sen, o, encara més fort, res­pon­sa­bles de la crisi. Els únics. En rea­li­tat sem gover­nats per dones i homes que saben uti­lit­zar el reflex de por per esta­blir una mena de popu­lisme que cor­res­pon molt bé al que volen els que Bras­sens ano­mena “les bra­ves gens”, “la bona gent“, entre come­tes. Ja sabíem, al nos­tre país, gràcies a Le Pen, que la vena popu­lista és fàcil de mobi­lit­zar. He après fa poc temps que a l'Estat espa­nyol cer­tes per­so­nes diuen que les lle­tres PP no sig­ni­fi­quen Par­tit Popu­lar, sinó millor Par­tit Popu­lista. Però el més greu és l'apa­rició en països soci­al­ment estruc­tu­rats com ara Suècia o Holanda d'una ultra­dreta que, és clar, a més de l'estig­ma­tit­zació de l'estran­ger afe­geix el més brut dels racis­mes. Ja sabem tots que si vivim nosal­tres és perquè dones i homes, els pri­mers a posar-se sobre llurs cames, vin­gue­ren aquí des del que no s'ano­me­nava encara el con­ti­nent africà. I pot­ser vin­gue­ren per millo­rar llur vida. Ja. Però llur expulsió no seria per a nosal­tres com la jus­ti­fi­cació d'un càstig jude­o­cristià, un record de l'expulsió d'Adam i Eva del paradís jus­ta­ment com a càstig diví? Caín el dolent, després de la seva mali­feta, fou obli­gat també de fugir. La noció d'expulsió és lli­gada a la d'allu­nya­ment du droit che­min, del camí de tot­hom, i és clar, tot­hom que és estran­ger, pel pas­sa­port o l'apa­rença, és sos­pitós.

Com no donar la raó a Bras­sens, “Non, les bra­ves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux”?