El català, encara cosa de tots
suport · El dibuixant de la Norma i la dona que la va encarnar surten en defensa de la llengua
Juste de Nin i Anna Solà fan balanç de la campanya de normalització de 1982
Era el Sant Jordi de l'any 1982. Una nena pentinada amb la clenxa al mig, riallera i vestida amb una granota blava s'havia convertit en la imatge d'un país que acabava de sortir d'una dictadura i estrenava autogovern amb la il·lusió pròpia dels principiants. La Norma era a tot arreu: als autobusos, a les carpetes dels escolars, als diaris... Catalunya sencera estava empaperada amb la cara d'una nena de deu anys dibuixada per un ninotaire forjat en la lluita antifranquista.
Trenta anys després, el ninotaire, Lluís Juste de Nin –més conegut per la seva faceta en el món de la moda–, i la seva model, Anna Solà –la Norma–, recorden plegats aquella “bogeria” i comenten el sidral que s'ha muntat amb la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
“Aquell 82 va ser increïble –explica Solà–, em vaig passar l'any anant amunt i avall, de vegades en cotxe oficial, a escoles, al Palau de la Generalitat, al Parlament... fins i tot firmava autògrafs!” Amb només deu anyets, la Norma de carn i ossos es va fer un tip de voltar d'un acte protocol·lari a un altre i de rodar aquelles “minihistorietes” que li servien “per saltar-se algunes classes”.
“L'Anna tenia una mirada molt especial, que transmetia seguretat”, recorda Juste, pare de la criatura juntament amb Avel·lí Artís-Gener, Tísner, guionista de la campanya El català, cosa de tots. Tant l'un com l'altre van formar part del jurat del càsting que va triar l'Anna com la nova heroïna de Catalunya. “Recordo que vaig entrar en una sala plena de senyors que m'observaven. Jo no les tenia totes, sobretot després que m'haguessin dit que no havia rigut en la prova de vídeo, però jo no trobava cap gràcia a haver d'anar caminant fins a una finestra que estava tapiada!”, explica Solà.
La cara de la campanya
Sigui com sigui, la petita Anna va acabar sent l'escollida per posar cara a la incipient normalització lingüística. Els gestos, els va posar (sense saber-ho) la filla de Juste, un any més petita que l'Anna, en qui el ninotaire es va inspirar per fer-la seure, caminar o gesticular. La granota blava –explica Juste– era “una picada d'ullet al personatge El més petit de tots de Lola Anglada. A més, es tractava d'una peça popular i de moda en aquella època”.
L'èxit de la campanya va ser espaterrant. “Els diaris hi van col·laborar molt”, recorda Juste de Nin. “La Norma era present a tot el país. També a Perpinyà i en alguns llocs de les Illes Balears i el País Valencià. Fins i tot es va fer una versió de la Norma a l'Alguer que deia: l'alguerès, cosa de tots”, afegeix. El dissenyador i dibuixant rememora que “mesos abans d'aquella campanya hi havia hagut el cop d'estat del 23-F”. “Eren temps de soroll de sabres i d'incertesa”, diu Juste, que recorda que, com ara, hi va haver “atacs de sectors preocupats per la campanya de normalització”.
Cal ressuscitar, doncs, la Norma ara que pinten bastos? “La Norma va fer el paper que tocava en el moment que tocava”, respon Juste de Nin. “El català encara continua sent cosa de tots, però jo crec que la Norma ara sostindria el lema de Màrius Serra: català a l'atac.” “Jo, si cal, hi torno”, afegeix Solà.
I és que, malgrat els avenços evidents que l'ara qüestionada immersió lingüística ha fet que hi hagi en el català, el seu ús social és encara molt lluny de la normalització. Segons l'informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura, tot i que més del 90% dels catalans entenen el català i el 77% el saben parlar, només un 20% el fan servir amb els amics, els veïns i a la feina.
“Tenim massa tendència a passar al castellà. Fins i tot el meu fill de set anys, que té més consciència nacional que jo quan era una nena, de vegades parla en castellà a nens de la seva classe. Llavors, jo li dic: per què no l'ajudes a aprendre'l i li parles en català?” “Hem avançat, però hem de guanyar al carrer i no cedir ni un gram i ho hem de fer per la via de la seducció, de la modernitat i amb un discurs integrador”, apunta Juste.
La Norma, perdó, l'Anna fa honor al seu personatge i, en certa manera, encarna la Catalunya multicultural i integradora. La seva parella, a qui va conèixer a Brussel·les, és un dentista tunisià. Entre ells parlen en francès. Als nens, els parlen en català i ell parla en català a tots els seus pacients, malgrat que molts d'ells s'entesten a parlar-li en castellà. “Com deia el Tísner –intervé Juste–, els catalans hem de fer una integració a l'americana, en què tots se senten americans vinguin d'on vinguin. La integració és cosa de tots: tant és que et diguis Pérez o Ahmed, l'important no és d'on venim, sinó on anem.”
