Cultura
Els sants d'Olot no parlen xinès
El taller L'Art Cristià conserva un fons de 2.000 motlles originals, majoritàriament d'escultors modernistes com ara Miquel Blay, Josep Llimona, Martí Casadevall i Josep Clarà
Gràcies al comerç electrònic, l'empresa ha trobat nous clients a l'Amèrica del Sud i als Estats Units
-
Els sants d'Olot no parlen xinès Arxiu. -
Els sants d'Olot no parlen xinès Arxiu. -
A dalt, una col·lecció de figures de pessebre fetes a la Xina que es venien a un euro al mercat de segona mà de Celrà. A sota, Josep Oliveras, gerent de L'Art Cristià –un dels principals tallers d'imatges de sants de l'Estat–, que fabrica figures de naixements des de fa 130 anys PAU LANAO / MIQUEL TORNS.
“Són figures que creixen a foc lent i no tenen res a veure amb el que es fa a l'Àsia”
El 10 de desembre, un dels paradistes que van al mercat de segona mà de Celrà venia figures per al pessebre, pintades i polides, per un euro. Quan li vam preguntar si el preu era habitual, ens va contestar que el material arribava de la Xina i copava l'oferta nadalenca. No és que les figures de sant Josep, la Mare de Déu i els pastors haguessin adoptat una estètica oriental –més aviat s'adeien al relat bíblic de túniques llargues, caps coberts i sandàlies de cuir–, però la resposta ens va plantejar una pregunta que ens va portar automàticament a Olot, la ciutat on el 1985 encara hi havia en funcionament molts tallers dedicats a la fabricació de sants i verges, que tenien en les dates que precedien el Nadal els seus dies de vi i roses, ja que la feina no els permetia ni sortir a dinar.
I com està el panorama avui? La majoria dels obradors han tancat i, a part d'un petit taller, tan sols queda viu i en funcionament L'Art Cristià, que va ser el primer a néixer, el 1880, i va ser fundat, entre d'altres, pels germans Vayreda, en Marià i en Joaquim, i per Josep Berga i Boix, l'Avi Berga. Si en temps d'esplendor la indústria dels sants exportava a l'Amèrica del Sud, al Carib, als Estats Units i a l'Europa catòlica, i factories com El Sagrado Corazón (Anónima Mató), Las Artes Religiosas (Succ. Josep Sacrest) i El Renacimiento (Castellanes, Serra i Casadevall) donaven feina a molts centenars de persones, avui L'Art Cristià, que conserva un fons de 2.000 motlles originals, majoritàriament d'escultors modernistes com ara Miquel Blay, Josep Llimona, Martí Casadevall, Joaquim Claret, Josep Berga, Josep Clarà, Cristòfol Quera, Celestí Devesa i Josep Traité, es manté com una illa enmig de la desolació.
Josep Oliveras, gerent de l'empresa, reconeix que la competència dels productes de preus baixos ara no els fa por, perquè la seva indústria ja va viure una gran sotragada entre finals dels seixanta i principis dels setanta: “Va ser quan van caure la majoria dels tallers de la ciutat.” Oliveras explica que molts obradors es van especialitzar a fer “nens de bressol”, un negoci enfocat a cobrir la gran demanda que arribava de l'Amèrica del Sud i que es va imposar com un sistema de treball a preu fet. Les escultures s'anunciaven com peces d'artesania, però en realitat eren el resultat d'una producció en cadena especialitzada a fer productes bons i amb acabats impecables. El sector no va poder resistir l'entrada de les manufactures del mercat asiàtic: primer es van ensorrar els preus i, més tard, els tallers. Només va quedar L'Art Cristià. “Nosaltres –assegura Oliveras– no ens vam plantejar canviar el sistema. En un moment donat, vam ser els primers a introduir un nou material, la pasta cartró fusta, que vam aprendre a manipular amb una tècnica original, i allò va representar una millora substancial en la producció de sants. Suposava menys temps d'emmotllatge, més lleugeresa de les peces i més resistència del material. Així, quan va arribar l'època de vaques magres, vam entendre que no calia canviar, i això és el que ens ha permès sobreviure.”
Una declaració de principis que pot semblar conservadora, però que ha donat els fruits esperats, i més sabent que la decadència d'una indústria tan específica com aquesta es va iniciar quan, intentant atendre l'extrema demanda dels mercats, els altres tallers van decidir treballar amb guix: “I no van entendre que el que volien determinats clients no era la qualitat, sinó el preu. Al final –continua Oliveras–, nosaltres vam tenir clar que no buscàvem el guany ràpid, que el que calia era no perdre la qualitat. Avui els compradors saben que, si volen els nostres productes, els diners que paguen estan justificats, ja que mantenim l'aposta per l'artesania, una feina que demana temps i paciència.”
Trenta anys ho són tot
L'any 1985, Josep Traité, escultor i pessebrista que va assolir llocs de responsabilitat i gerència a L'Art Cristià, declarava: “S'ha de comptar que la majoria de la producció de figures es destina a les diades nadalenques, i més ara que la tradició del pessebre arrela amb força i es munten naixements no tan sols a l'Estat espanyol, sinó que un costum tan nostre ha arribat a nacions on predominava l'arbre com ara França i Alemanya.” Trenta anys després, la situació ha canviat radicalment. Ja hem explicat que les figures arribades de l'Àsia han fet caure els preus i han arrasat el mercat. Tanmateix, ens expliquen: “Això no ha provocat que nosaltres canviem la línia de treball ni els materials. Sabem que fem figures úniques; per exemple, ara s'estan acabant tres reis que un client ens ha demanat que siguin de color daurat.”
A les sales del taller, es respira concentració i una filosofia vital. Es va fent sense pressa, però també sense pausa, perquè, com assegura en Miquel, un dels treballadors: “S'ha d'arribar al final del camí sense torbar-se; quan ho aconsegueixes, pots dir que l'obra està ben feta.” Les imatges de sant Martí de Porres acompanyen les de la Mare de Déu del Carme, la burra del diumenge de Rams i el Crist crucificat. El dia que vam visitar l'obrador, però, el 6 de desembre, quan a l'Estat se celebrava la Constitució, la producció estava centrada en els naixements a mig fer: “Són figures que creixen a foc lent i no tenen res a veure amb el que es fa a l'Àsia, sobretot a la Xina. Allà els motlles són d'escaiola; els omplen de resina i les imatges surten sense polir. Aquí, com ja us hem dit, treballem amb motlles de més de cent anys fets per grans escultors i amb un material original, la qual cosa fa que no es pugui comparar ni el preu –per exemple, una figura feta a l'Àsia es pot vendre per cinc euros, mentre que una de nostra en valdrà cent– ni, com és lògic, la qualitat.”
En Sergi, que té 24 anys i en fa un que treballa a l'empresa, explicava que, tot i que cada operari té la seva manera de fer, recorda que va començar en aquest ofici “posant pasta i fent els poliments”. Aquesta és una tasca especialitzada en què no s'hi val utilitzar eines sofisticades. Aquí no serveixen ni polidores ni radials, i es deixa en mans expertes i consistents –ajudades per l'aigua i el paper de vidre– la tasca de llimar les imperfeccions fins a arribar a l'acabat final. “Aquí –puntualitza Oliveras– els treballadors més antics fan mestratge. És un procés lògic: els joves aprenen i el personal més veterà els ensenya. Aquest principi, que sembla molt senzill, és un pèl complicat, perquè, tot i que es busca que el ritme de treball no sigui estressant, s'ha d'entendre que ens movem entre dos paràmetres, la tècnica i la velocitat. Un complicat exercici d'equilibri, ja que, per una banda, no podem treballar amb presses i posar en risc la qualitat i, per l'altra, som conscients que les imatges no poden sortir amb imperfeccions ni falsos acabats. Trobar solució al dilema ens ha portat a marcar uns preus ajustats en què es recullen les hores de feina i el valor dels materials.”
Tot i que el 2007 es va decidir reinvertir una part important dels guanys en la renovació, l'experimentació amb nous materials i la millora dels processos de manufactura mitjançant la incorporació de la fibra de vidre i de les resines com a nous suports de les imatges, la qual cosa permetia que les que estaven destinades a romandre a la intempèrie no experimentessin un procés de degradació –al magatzem es pot veure un naixement monumental que va presidir la plaça de Sant Jaume de Barcelona quan l'alcalde era Xavier Trias, però també s'han plantat naixements d'Olot a Melilla i a Madrid–, els sants de L'Art Cristià no es van poder escapar de la crisi i, així, de les trenta persones que hi havien treballat el 2008, ara s'ha passat a disset. I tenen sort que l'empresa no reparteix beneficis, perquè, com assegura Oliveras: “Encara que sigui una societat limitada, els socis d'aquesta societat som hereus de tota una tradició; estimem molt el que fem i sabem que, malgrat el que digui el govern de Madrid, la crisi no s'ha acabat i, com a molt, ens mantenim estables.” L'estabilitat, però, no va arribar sense sacrifici. Així, el 2011 es va reajustar el taller i, arran de la crisi dels distribuïdors, que l'un darrere l'altre anaven tancant, es van veure obligats a reorientar l'oferta. Avui el comerç electrònic els ha permès accedir a nous clients a l'Amèrica del Sud, als Estats Units i a Europa. S'han d'enfrontar amb la competència italiana i asiàtica, però no perden l'esperança, i han muntat un concurs obert a tot aquell que faci un muntatge pessebrístic virtualment i el pengi a Facebook. Per al que guanyi, el premi està assegurat.
